La utilització del mòbil a les escoles i instituts és ara per ara un caos. Mentre que n’hi ha que el prohibeixen totalment, d’altres comencen a introduir-lo com a eina educativa a les classes, però amb una forta oposició per part d’una majoria del professorat. D’altres fan la vista grossa i, en definitiva, el que copsem és que els alumnes estan més enganxats que mai. Dins les classes és evident que els alumnes tenen el mòbil o dins l’estoig o sota les cuixes i quan el professor o professora està immers en les seves explicacions, no costa gaire de fer un cop d’ull als missatges o enviar-ne uns quants. N’és tanta l’addicció que quan falta un alumne, un company o companya avisa ràpidament que arribarà tard o està malalt. Són les vuit i cinc i per tant ja són dins la classe. El professor, astorat, pregunta com ho sap i llavors l’alumne se n’adona de la seva pífia. Els càstigs per l’ús del mòbil a classe són gairebé anecdòtics i mínims doncs se’ls requisa i el pare o la mare poden venir a buscar-lo l’endemà.
Això pel que fa a l’alumnat, però cada vegada més proliferen els grups de WhatsApp de pares, que solen fer-se a la Primària i que continuen a Secundària, especialment al primer cicle. No deixa de ser sorprenent la quantitat de problemes i malentesos que ha originat aquesta particular forma que tenen molts pares de fiscalitzar la tasca educativa. Sense ser-hi presents i només per les explicacions dels seus fills han posat moltes vegades en dubte la feina del professorat. I ja sabem com en són de morboses aquestes situacions.
Els pares, aliens a allò que succeeix diàriament a les classes, tapen les seves responsabilitats culpant a la persona que passa unes hores amb el seu fill o filla, incapaços d’abordar les seves responsabilitats. Sortosament no en són tots, però incomoda aquest tipus de pare o mare que creu fermament el que diu el seu fill.
N’hi ha prou amb un missatge per encadenar una sèrie de rèpliques que deixen el mestre a l’alçada d’una sabata. I sort en tenim que alguns d’aquests pares són també docents i se n’adonen de les bestieses que s’hi diuen. Arriben fins a límits jo diria que paranoics, doncs incideixen en aspectes no només professionals sinó de maneres de fer del professor, si el rellotge que hi ha a la classe fa dies que no funciona, que va vestit d’una determinada manera, que semblava que venia adormit…
Tot plegat, una manera com una altra de falta de seriositat i de mirament, potser de por de no voler enfrontar-se a la realitat dels seus fills, però, per sobre de tot, l’acceptació de que els fills han guanyat la batalla als pares i poden manipular-los com vulguin. La sola creença d’allò que el fill li diu, sense contrastar la informació que li arriba, demostra que hi ha pares que estan molt perduts i no saben per on tirar. Després, aquests mateixos pares s’adonen de la manca de respecte cap al professor, ignorant o no, que ells n’han contribuït a la situació no desitjada.
Recordo que en una reunió una mare em criticava la manera com tractàvem el seu fill, que ell es comportava bé a classe i feia la feina i respectava el professorat. No sé ben bé si no coneixia la realitat o volia amagar-la. El fet és que la vaig deixar parlar mentre buscava una estratègia que desmuntés l’engany on es feia forta. Llavors, vaig treure el mòbil i li vaig reclamar que em deixés gravar-lo a classe. Fins a quatre vegades l’hi vaig insistir, tenint ja el full perquè signés l’autorització. El silenci va ser la resposta i aquí va acabar la reunió.
No són casos aïllats. Em consta que hi ha una veritable preocupació per part del professorat del mal ús que se’n fa d’aquests grups. No ens cansarem de repetir que la tasca educativa és un conglomerat on tots hi som necessaris, on s’ha de parlar, cara a cara, per buscar les solucions als reptes que van sortint. La pinya famílies-professorat és més necessària que mai, doncs ens enfrontem a problemàtiques inexistents fa 20 anys. Les classes són molt diverses, els alumnes arriben a la Secundària menys preparats que mai, sense fluïdesa de lectura, sense hàbits de treball. No és culpa de ningú i ho és de tots alhora i cal redreçar i repartir les tasques i les responsabilitats de cadascú. Les famílies han tendit aquestes últimes dècades a sobreprotegir els nens i nenes, que arriben a l’adolescència amb una mancança total de responsabilitat, esperant que el papa i la mama ho solucionin tot. Els fills es freguen les mans i gaudeixen d’aquests enfrontaments, mentre ells continuen immersos en les seves pantalles i poca cosa més. Fem-nos-ho mirar.
