ARTICLE D’OPINIÓ
Lídia Brun (economista i militant d’ICV) i Irene Monés (estudiant de ciències polítiques i militant de JEV)
El 24 d’octubre del 2012, una sentència de la Cort Suprema de Justícia britànica obligava a l’Ajuntament de Birmingham a bonificar a un antic grup de treballadores. Les dones portaven en litigi més de 4 anys perquè el seu contractant sí que havia abonat el suplement salarial als seus companys de feina mascles, però no pas a elles. I és que les diferències salarials entre homes i dones, encara que sobre paper no haurien d’existir, són una realitat massa dura i vergonyosa per unes societats occidentals que es creuen igualitàries però que no ho són gens.
El 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores, ens recorda que la igualtat econòmica és un pilar clau per a l’empoderament social i l’emancipació de les dones. Però l’escletxa salarial entre homes i dones segueix sent molt alta: el 2011 a l’Estat espanyol era del 23%, el que es tradueix en que les dones hem de treballar 84 dies més a l’any per aconseguir guanyar el mateix salari que un home.
Tanmateix, superar la desigualtat econòmica no es redueix a exigir un “mateix salari pel treball de mateix valor”, ja que les dones acumulem discriminacions molt més complexes dins del mercat laboral. En la feminització de la pobresa hi influeixen també altres factors com el tipus de feina, on hi segueix havent segregació (com en els àmbits de cura o ensenyament), la limitació del progrés durant la carrera professional (anomenat “sostre de vidre”), la penalització de la maternitat i la manca de flexibilitat per permetre la conciliació, el que suposa una menor participació de les dones en el mercat laboral, i quan ho fan, majoritàriament es vincula a treballs temporals i precaris. Tot això es tradueix directament en un major risc d’exclusió social, no només present sinó també futur, per la manera en com el sistema de pensions està dissenyat, penalitzant les feines domèstiques i de cura (invisibles i no remunerades).
La crisi també ha posat de manifest la fragilitat dels avenços en matèria d’igualtat. El desmantellament de l’Estat del Benestar, a banda d’afectar les dones com a ciutadanes, també està comportant la privatització de les tasques assistencials i de cura que segueixen recaient majoritàriament sobre les dones en l’àmbit privat; alhora que la promoció de la igualtat i la protecció contra la violència estan patint unes dràstiques retallades, com si en temps de crisi fos un luxe que no ens poguéssim permetre.
A més, amb la contrareforma de l’avortament que suposa un atac frontal de la jerarquia catòlica a l’emancipació femenina -amb la publicació de llibres com “Cásate y sé sumisa”- es consolida una ofensiva global als drets de les dones com a mecanisme per reintroduir un model tradicional de família que faciliti l’acceptació de la regressió social que estem vivint.
La lentitud dels avenços i fins i tot els retrocessos en matèria d’igualtat han tingut una resposta contundent des dels moviments feministes. S’han multiplicat les mostres de solidaritat femenina global com amb el cas de la contrareforma de l’avortament amb mobilitzacions arreu de les capitals dels estats europeus i el tren de la llibertat. A més, la igualtat entre homes i dones és un dels valors fundacionals i objectius bàsics dels Tractats de la Unió Europea. Cal que defensem amb bel•ligerància, tant al carrer com a les institucions, el compliment d’aquest compromís i que les institucions arribin fins on calgui amb els recursos que facin falta per fer-los efectius.
Cal que es garanteixin els drets humans de les dones i superar les desigualtats a les que ens aboca el sistema capitalista patriarcal, més quan es constaten els retrocessos amb la crisi i les respostes neoliberals, quan no es combaten les desigualtats amb determinació. No hi pot haver una democràcia completa ni el compliment dels drets humans sense el ple reconeixement dels drets i la participació de les dones.
