ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte
La legitimitat parteix de la llei.., o la llei es basa en la legitimitat..?
La brigada Aranzadi (els advocats de l’Estat, en terme d’Enric Juliana), comandada per Soraya Saenz de Santamaria) ens vol fer creure que només es legítim allò que queda emparat per la llei. Des del perifèria de l’Estat podem postular que més aviat és la llei (sempre coercitiva) la que es basa en la legitimat democràtica. Per als legalistes no es pot fer res al marge de la llei i, si de cas, cal canviar-la prèviament. Només es pot ser “minoria catalana” sinó hom queda regulat prèviament per la llei, i és cert que aquesta et respecta certes especificitats (“fets diferencials”, o sigui detalls en una base comuna d’espanyolitat). Des d’aquest posicionament no existeix el conflicte polític entre llei i demanda legítima i, per això, Catalunya no pot independi300zar-se si prèviament no canvia la Constitució espanyola, i ni tant sols pot planejar-ho com a conflicte polític legítim!
El reforçament de la Brigada Aranzadi ve a ser una substitució de la posició vigilant que exercien tradicionalment els militars, des de l’Espanya absolutista i fins la fi del franquisme, o millor fins el cop d’estat de Tejero, el qual va triomfar en part, si recordem la consegüent involució autonòmica.
Però el conflicte polític existeix i ha de ser admès. És més, solament el conflicte polític fa avançar les societats, ja que en absència seva hi ha inèrcia, no creixement civil. Per aquest fet, el principi democràtic assoleix en els països democràtics sòlids una posició suprema que atorga base a la llei i que encamina la solució del qualsevol conflicte. La legitimació de la llei no és una simple raó de submissió, sinó un fet basat en la cohesió social i en la construcció del consens permanentment exercits. Aquesta esdevé, doncs, la forma de la construcció moderna de la nació, o de la societat cultural i política. Només la idea oposada que els súbdits són rebels, anàrquics i mancats de civilitat permet estipular que els cal una llei per damunt seu.
La inversió de conceptes ha estat portada a la pràctica a Espanya de forma que la idea democràtica de la Constitució del 1978 s’ha anat buidant de contingut i el principal artífex en va ser el president José Mª Aznar, el qual va fer el gir de buidar de contingut els elements que no li satisfeien. Va passar de ser contrari a la Constitució a fer-la fòssil, de forma que una lectura estricte i única permetia capgirar-la plenament. Té mèrit! I així, la manca de relació de diàleg entre Catalunya i Espanya parteix d’aquest bloqueig, el qual és seguit fidelment pel PP, que no deixa ni un mil·límetre de marge per a cap diàleg. I assentada aquesta espanyolitat, el PSOE queda pres per la seva limitació de no admetre el principi democràtic amb la tota la seva profunditat. I per si no quedés tot prou lligat i ben lligat, sempre hi haurà UPyD, o el seu substitut C’s, per reblar la lectura única des d’un concepte de la igualtat que nega tota minoria. I així, les Corts espanyoles mai no han ofert cap debat serè sobre Catalunya, només astracanades.
Si aquest són els mecanismes legals que determinen la forma de relació política i el baix nivell democràtic on ens hem situat, no expliquen però de tot la guia de cap on la política vol exercir la direcció de la Nación Española que es construeix i actualitza dia a dia. Els mecanismes són els descrits, però la guia, la motivació profunda, el vector del projecte, és un altre fet que no és escrit a les lleis, sinó que és una realitat de mentalitat.
De la mateixa forma que els clàssics ens deien que “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans” (Clausewitz), amb la qual cosa el fet militar se subjectava, almenys, a la política, a l’Espanya clàssica i a la mentalitat imperial castellana, el guió queda invertit: “la política és la continuació de la guerra per altres mitjans”. És a dir, es fa la supeditació de la política a la idea imperial, la qual permet la continuació de la guerra un cop acaba la violència militar. Mai a Espanya hi ha hagut una pau efectiva al final de cada guerra civil, mai cap perdó, cap rehabilitació de l’adversari, fet enemic per sempre més. I d’exemples que ho ratifiquen en tenim al llarg de tres-cents anys. Però al mateix temps es nega la relació de domini i es naturalitza: “si mai Espanya no ha perseguit res…”, talment com faria un mascle dominant.
Dins d’aquesta mentalitat, si l’Estat espanyol respecta alguna cosa fundacional, són els resultats militars. I així podem explicar situacions actuals. Els privilegis forals bascos i navarresos deriven del Conveni de Bergara (“el abrazo de Bergara”) de les guerres carlines. Aquesta és realment una relació confederal, tant absolutament diferenciada i privilegiada respecte la resta de l’Estat, com incontestable resulta del tot. Fins hi tot amb la recent guerra carlina, que ha estat ETA, no han canviat cap de les bases de la relació foral (i no cal que ens imaginem que a Catalunya hi hagés hagut un problema de terrorisme!). L’altre front de guerra respectat per l’espanyolitat és el de la Nova Planta amb els Països Catalans. La derrota comportà el dret a seguir la lluita per altres mitjans: culturals, lingüístics, econòmics, territorials (en pro radial), etc. I en això seguim. Aquesta derrota significà la negació de cap possibilitat de definició d’Espanya com a plurinacional (com a màxim, ‘autonòmica’ en determinats moments). La negació de tota altra personalitat que no sigui l’espanyolitat esdevé la negació de qualsevol altre possible. I no s’admet el conflicte perquè es nega la legitimitat d’un altre que precisament es reclama subjecte polític. No existeixes perquè t’hem prohibit ser.
Aquesta és la profunditat de la revolta catalana.
