ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista
La tona de paper val en aquest moment al mercat de 60 a 90 euros. És un valor que ha pujat en els darrers anys. A Sabadell es recullen cada any unes 10.000 tones de paper i cartró per part del servei municipal de recollida. Aquest recurs val, doncs, de 600.000 a 900.000 euros. Segur que, si encara es realitzés de manera més estricte, el recurs superaria de llarg el milió d’euros a l’any, sobretot perquè els comerços i indústries en generen molt, el qual no sempre és recollit pels serveis municipals de recollida domèstica.
Els ajuntaments entenen com a competència deslleial els recollidors de cartró i paper, els nous drapaires, que els drenen els recursos dels contenidors. I ho han fan amb l’excusa que els manca “homologació professional”, com si la feina en requerís de molt sofisticada, sobretot si el comparem el resultat amb la recollida del servei municipal, que no és cap exemple de pulcritud en la recollida, ja que dins dels contenidors hi ha porexpan, plàstics diversos, etc.
El valor del recurs ens diu que seria possible que a Sabadell hi hagués entre 50 a 75 drapaires, agrupats en un nucli per barri, que seleccionessin i recollissin paper i cartró. Aquesta activitat ja avui existeix com a il·legal o para-legal, feta per gent molt humil, que els ajuntaments arriben fins i tot a perseguir i multar. Molta gent de la immigració que, a manca de feina, han arribat a sobreviure en la més elemental precarietat. Però resulta que el monopoli municipal en la recollida de paper i cartró no és ni prou eficient ni prou econòmic, ja que ens costa diners, en comptes de generar economia i ocupació.
Podria ser un bon exemple que les associacions de veïns plantegessin com a alternativa que determinats dies el veïnat deixés el paper plegat a la porta i que els drapaires el recollissin. Tots plegats ens podríem estalviar una part rebut de la brossa, i el resultat seria més útil socialment i més eficient econòmicament i ambiental. El paper podria ser el punt d’inici d’uns gestors de residus més professionals i amb una possible ampliació en altres camps de dedicació. No hem de tenir un parell de “Punts Blaus” a la ciutat, sinó una trentena, com una botiga més de cada barri.
La recollida del paper, que és un dels elements més positius de l’actual recollida basada en el monopoli i l’organització municipal a la soviètica, ens indica que ho podria ser encara molt més. El paper podria constituir la base d’uns centres privats, però molt socials, deslligats del monopoli d’una gran empresa. Ens caldria arribar a un nou sistema, més propi d’una societat que hagués superat la fase de nou ric on hem viscut en els darrers anys i que fos molt més responsable i neta.
L’Ajuntament hauria d’estar obert i afavorir una solució muntada des d’aquestes hipòtesis i, com a propietari de espai públic, hauria de facilitar bases per fer-ho possible. L’ajuntament hauria de triar entre el monopoli soviètic i l’economia social i de servei social.
