ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista
De cara al 27S gran part del debat se centra entre sobirania o despesa social. Un únic concepte combat frontalment des del catalanisme la demanda de plena sobirania a Catalunya de cara el 27S i són les posicions que posen en primer lloc la urgència d’una política social, des de la qual es critica, amb el nom de les ‘retallades’, el conjunt de l’acció del govern català. La síntesi de la posició prohibeix qualsevol acord amb CDC i amb Mas en particular. Legítim? Fonamentat?
Cal reconèixer que el terme ‘retallades’ és rotund i eficaç, però tampoc no és usat en els mateixos termes per part d’ICV, del PSC, o per la CUP. Només en les dues primeres forces la prioritat social trenca tot possible acord per la sobirania de Catalunya i es pren distància de la unitat, mentre que amb la CUP les posicions són d’acord parcial, no de front.
La posició podria ser legítima si fos fonamentada, però no ho és. Els caldrien xifres i demostrar que la política “neoliberal” el govern català és extrema. No obstant, el terme “retallades” apunta directament a la disminució de la despesa pública i no a les polítiques de gestió dels serveis públics. Aquest segon debat és pertinent, però el concepte “retallades” permet no entrat en el gra fi i fer caldo gros. Permet igualar a Mas amb Rajoy i afirmar que la política de la Generalitat és equivalent a la del Govern Central i que ambdues gaudeixen de similar marge de llibertat i definició. I no és així, de cap manera.
El balanç rigorós no serien unes “retallades” en política social, sinó el ple degollament de l’autogovern de Catalunya, el qual no es vol reconèixer perquè desmuntaria l’atac directe al govern. Quedar-se en la crítica a les polítiques públiques, com la privatització de concessions (Vallvidrera, Aigües,…) o la venda de patrimoni, realitzats de forma compulsiva per quadrar pressupost, seria molt legítim, però no permetria marcar tant perfil propi, tal i com es fa amb les “retallades”.
El fet és que la combinació de crisi i posició del govern central han portat a un carreró sense sortida, en el qual les polítiques socials per sobreviure s’han menjat tot el que quedava en altres àrees de govern i això és especialment greu a Catalunya. És més, determinades polítiques expansives i alegres fins el 2010 (el darrer pressupost del tripartit) han consolidat situacions complexes i van seguir incòlumes dues i tres anualitats després de començada la crisi.
Avui (2014), la despesa social de sanitat, educació, cultura i protecció social se situa per habitant a Catalunya en les xifres del 2006/08, amb valors absoluts (1.817 eur/hab) per damunt de comunitats com Madrid (1.759 eur/hab) o Andalusia (1.766 eur/hab), la comunitat de referència del PSOE (xifres segons dades uniformes publicades pel Ministeri d’Hisenda i Administracions Territorials).
A Catalunya, aquesta despesa social es fa amb una carrega important que limita el pressupost i que és el pagament del deute. Si fins 2009 era del 6 per cent del pressupost, el 2010 la xifra assolia ja un total del 9,6 per cent, el 2011 era del 19,8 per cent i el 2014 ha estat del 27,1 per cent. Cap altra comunitat autònoma no suporta un pes igualment feixuc i solament ara algunes arriben a problemes similars als que Catalunya arrossega des de fa anys La motivació és històrica: des de fa dècades Catalunya ha acudit a l’endeutament per cobrir un llindar de despesa que directament no podia (quan l’Estat tampoc no feia allò que n’era responsable) fins arribar al paroxisme del tripartit amb concessions a l’ombra i una fuga endavant que els nivells de despesa ratifiquen. Però, la crisi ha suposat l’enfonsament del sistema i, al mateix temps, un càstig a Catalunya que el Govern Central ha dissenyat amb tota regla.
Quadrar pressupostos amb una detracció de la capacitat que implica el deute és quadrar misèria, de forma que la resta de competències clàssiques de tipus econòmic (des d’Infraestructures a Recerca) s’han comprimit fins desaparèixer de forma significativa. Si aquest àmbit ocupava el 12 per cent el 2008, el 2014 no és major del 7 per cent. Aquesta sí que és una bona retallada!
Mentre, les comunitats forals han seguint al marge de tot, perquè la duresa només s’adreça a Catalunya. La despesa social es manté a Navarra en els 2.355 euros/hab (el 30 per cent més, comparat amb els 1.817 de Catalunya, 2014) i al País Basc semblantment si es suma la despesa del seu govern i la de les Diputacions Forals. Però en aquest cas no es discuteix mai la igualtat dels espanyols. I, a més a més de la despesa social, les comunitats forals han pogut exercir còmodament les seves altres competències econòmiques, de forma que si aquestes a Catalunya (2014) són el 7 per cent del pressupost a Navarra arriben al 11 per cent, d’un pressupost clarament més alt en termes absoluts. Exactament els seus ciutadans reben directament el 198 per cent (el doble!) en més (si deixem de banda el pes del deute i de les competències de seguretat i presons que no són homogènies).
En els darrers quinze anys, la reculada productiva de Catalunya ha estat més que notable respecte el País Basc o Navarra i respecte Madrid en el conjunt de dinàmica econòmica. Mentre que uns disposaven dels furs i l’altra del factor capitalitat i del favor de l’Estat, Catalunya s’ha empobrit notablement com demostra des del 2000 la reculada relativa de PIB per habitant. Amb crisi o sense, les forals han destinat cada any per habitant fins més de quatre vegades la despesa en Recerca i Innovació de Catalunya, la qual ha estat històricament també inferior a la d’Andalusia o d’Extremadura!. Només València queda significativament reculada respecte Catalunya i la resta de posicions.
El fet és que la constitució profunda castellana/espanyola respecta i s’empara en les conteses militars: la derrota als països catalans amb Nova Planta i el pacte de Bergara amb els carlins. I així, s’ha mantingut l’armistici al front nord (tot i simultani front d’ETA), però ha seguit la lluita en el front est en el camp econòmic, cultural i polític.
És així com el debat sobre les ‘retallades’ vol sepultar en nom de la pretesa radicalitat social, sigui per part d’ICV com del PSC, la submissió de Catalunya (i les pròpies responsabilitats de partit), mentre a la CUP poden filar molt més fi. Aquests no afinen millor per la banda de la seva radicalitat indiscutible, sinó per més fills del país i menys carcassa política. En el combat nacional i social contra Cambó encara es pot triar, precisament entre ser com Lerroux, o com Macià.
