ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista
O millor una alcaldessa, que ja toca! Bé, anem a pams. Les recents eleccions europees ratifiquen la voluntat de representació que té la ciutadania i el ventall d’opcions que en resulta. A Sabadell en les properes eleccions municipals podrien obtenir regidor: PP, Ciutadans, UPyD, CiU, PSC, ERC, ICV, Entesa i Podem. 9 opcions! (i suposem EUiA casada amb ICV i la CUP amb l’Entesa). Contra aquesta dispersió poc hi valen les crides a la confecció d’una llista unitària, de l’esquerra. La gent vol triar i és lògic que el govern es formi amb els resultats decidits per l’electorat. A aquestes alçades és difícil de creure en les bondats dels acords entre dirigents dels partits per reduir-nos l’oferta.
Si aquest és el marc, llavors hom es pot preguntar quin serà el pal de paller que formarà el centre del futur govern. Molt possiblement aquest pot radicar en el partit amb més vots, a excepció del PSC, al qual li cal purgar haver estat el partit del bustisme, i ser-ho sense autocrítica encara. Així doncs, potser els candidats naturals podrien ser CiU, ERC o ICV. No veig l’Entesa amb ànim de ser central en l’arc municipal. L’ànim de governar és una cosa, però la idea de ser central n’és una altra, demana un plus més. Potser m’equivoco, i m’agradaria.
Per ser central cal avui el liderat d’un persona, un discurs i un equip creïble. Hi ha forces com ICV o CiU que treballen en termes molt interns d’aparell en la decisió de cap de llista i de llista mateixa, i poc en termes d’una veritable oferta ciutadana. Als Estats Units les primàries són un esdeveniment ciutadà, en les quals de forma molt oberta es confereix el suport i el líder escollit fa el seu equip. La gent tria i el líder proposa. Aquí els partits pretenen teledirigir el líder, argumentant que els líders acaben per manar molt i que cal lligar-los de patida.
Curiosament, l’èxit electoral d’ERC posa a les seves mans una opció municipalista amb la qual potser fins ara ni ells havien comptat. Avui, sense presència a l’ajuntament, aquesta mancança no té perquè ser ni mínimament valorada per la ciutadania, cansada dels mecanismes de representació tradicionals.
Tornant a les eleccions europees, el PSC ha tingut més vots que ICV, que ha estat força discret i Podem n’ha obtingut la meitat d’ICV. Hi podem veure com el camp de l’esquerra és molt erm de solidesa.
En una ciutat en absoluta crisi i desmantellament de les seves institucions, en una ciutat molt més pobre en termes econòmics i socials, ens cal un discurs fort de ciutat i aquest discurs només pot ser d’esquerra, ja que no hi ha credibilitat en la dreta per ser propera al patiment de la gent i a la proposta d’alternatives per mínimes que siguin. A més, CiU sembla que talment no vol manar a la ciutat i des de fa anys aporta un perfil manifestament baix i absent.
L’Entesa, amb capital humà i una tradició important de treball municipalista, no sembla situar-se en el lloc central, llastada per la puresa, molt legítima, de la representació d’uns ideals. Ens queden ICV i ERC. Veurem què són capaços de fer. Més enllà dels partits i en el camp del discurs, és possible que la ciutadania faci el seu paper. No ho hem d’esperar tot de l’oferta (els partits), sinó que nosaltres, la ciutadania (la demanda), podem condicionar la seva oferta. És l’únic que podem fer i més val que no perdem els temps en demanar llistes unides o repeticions de models antics. Res d’això ja no és possible ni està al centre del mercat electoral. I, a més, moltes d’aquestes bones intencions, són ja d’una edat envellida que no representen el cos electoral ni els mecanismes de comunicació que hi ha en l’espai més jove, com ens mostra el resultat de Podem.
Vull una alcaldessa, o un alcalde, que es centri en superar la dispersió política, tot sumant l’acció de la ciutat i la seva representació i que sigui un referent respecte la crisi econòmica i social.
