Un cop passada la campanya electoral més innecessària que es recorda estem igual o pitjor que abans de la seva celebració, bastant pitjor segurament, amb menys diners i menys temps per reaccionar davant la crítica situació que ofega moltes famílies catalanes.
Però el pitjor és que ara encara estarem setmanes, mesos potser, parlant de possibles pactes, fulls de ruta i del futur de Catalunya. Si bé el futur evidentment és cabdal per a qualsevol societat i país la situació excepcional que travessem requereix que centrem tots els nostres esforços prioritàriament en el present i aquest ens deixa més pobresa i més atur que mai. Conclusió, faríem bé de començar a taponar entre tots, quan més millor, els petits forats abans que el vaixell naufragui definitivament.
Sense ànim de furgar més en la ferida, en els milions d’euros invertits en publicitat i en una campanya (a quantes famílies podríem haver ajudat amb aquests diners?) que ens ha deixat fins i tot amb més dubtes i interrogants que abans de la seva convocatòria, crec que cal aturar-se, pensar, reflexionar i actuar de manera decidida. Ara o mai.
La meva proposta i la que segurament tenen en aquests moments la majoria de catalans i catalanes és que cal ajudar de forma immediata els més necessitats. Un bon inici és posant fre als desnonaments que s’han convertit en un autèntic drama social. I això ja ho estan fent amb fermesa i amb solucions reals i efectives alguns alcaldes i alcaldesses catalans.
La meva proposta és que més enllà del debat sobiranista, del qual vindran temps millors per afrontar-lo com cal amb calma i amb diàleg, cal posar fi a unes polítiques d’austeritat que a base de retallades estan donant els únics resultats possibles: més atur, més injustícia i més desigualtat social.
Davant d’això i després del que amb el seu vot han expressat els catalans i catalanes farien bé els nostres polítics de recolzar als que de forma més directa estan patint els problemes de la ciutadania: els ajuntaments.
Els ajuntaments catalans no demanen ni quimeres ni impossibles, demanen justícia i realitat, més diners, només els justos i necessaris per donar resposta immediata a les necessitats bàsiques de la ciutadania. N’hem sentit a parlar molt darrerament de si s’han gastant tants o menys diners en una obra o en un equipament, la gran diferència radica és que d’aquesta obra i equipament en gaudirem per sempre tots, però dels diners malbaratats en campanyes i comunicació inútils no ens queda res més que l’emprenyament de veure que tot i que ho sabíem hem llençat milions d’euros que ni molt menys ens sobraven.
Ni govern central ni autonòmic han estat ni a l’alçada ni han pogut solucionar els problemes dels catalans i catalanes, ara tenen una última oportunitat que és afrontar de cara la situació i donar un vot de confiança a la tercera branca del sistema: el món local. Potser es compleix allò de a la tercera va la vençuda.
És només un consell però crec que hauríem de dotar l’administració més propera, la que està centrant tots els seus esforços en les persones i en les nostres necessitats, dels instruments mínims necessaris per poder pal·liar de forma efectiva els efectes d’una crisi galopant que amenaça amb portar-nos a molts més per endavant.
El debat es troba en aquests moments en un altre estadi i va més enllà de sentir-se català, espanyol o “catanyol”, el debat hauria de centrar-se en defensar com ja ho fan els nostres electes locals allò bàsic, els seus veïns i veïnes i tornar a començar des de la base, perquè ja se sap que amb una base sòlida és molt més fàcil que qualsevol construcció sigui més ferma i pugui aixecar-se amb un major nombre de pisos.
Catalunya, la seva economia i la seva credibilitat política, han assolit quotes de mínims després dels resultats i les eleccions anticipades del passat diumenge, aixequem-la entre tots els catalans i catalanes.
I per això animo a pensar d’una vegada i de forma decidida en clau local, poc a poc i amb bona lletra.
