El Consell Territorial del PSOE celebrat el passat cap de setmana a Granada marca l’inici simbòlic del camí dels i les socialistes cap a una estructura federal de l’Estat. Però també ha posat de manifest les reaccions viscerals dels que, si bé demanen respecte per les seves opcions d’estructura d’estat han estat, en la majoria dels casos, irrespectuosos amb l’opció federalista.
En política hi ha una màxima que diu que quan més airada i visceral és la reacció de la majoria de partits i dels mitjans de comunicació al servei del poder, més preocupa l’alternativa de l’adversari polític. Crec sincerament que per als i les socialistes toca celebrar, de forma assossegada i sense entrar en discussions estèrils ni en provocacions, l’inici d’un nou camí cap a un millor futur, cap a la reforma federal. Amb l’actual crisi econòmica, política i social, no s’hauria de perdre ni un minut més ni en discutir ni en desmentir. Aquest paper l’han de jugar els que no tenen alternativa. I donada la situació, la via federal és una molt bona alternativa.
La denominada declaració de Granada esdevé un document de partida de reforma de la Constitució en sentit federal que recull les peticions que avui té Catalunya, però també el conjunt de l’Estat espanyol. És el punt de trobada, i de partida, amb què els i les socialistes inicien el seu full de ruta polític, social i econòmic cap a una millor convivència entre Catalunya i Espanya.
Una proposta que vol superar l’actual tensió i confrontació entre qui vol recentralitzar i qui vol trencar i la independència. Ara, més que mai, cal més diàleg i més consens. La futura nova Constitució ha de reconèixer la pluralitat nacional i lingüística de l’Estat, reformular la participació dels territoris en el govern federal, un sistema de finançament just i suficient per qui més s’esforça i menys tenen, i reformular, també, el mapa competencial que blindi les competències de la Generalitat de Catalunya.
Segurament la proposta de reforma constitucional no aixeca grans passions ni és la més atractiva a primera vista. No és la proposta més radical ni trencadora, però n’estic convençut que és la més efectiva i realista. I ara, el camí iniciat a Granada passa per fer pedagogia, per fer entendre a la majoria que el diàleg i el pacte poden fer la resta. Dins de la llei, de forma vinculant i, en conseqüència, que sigui una nova estructura d’Estat útil i real.
No cal posar dates, perquè el diàleg no es pot mesurar per temps, requereix del seu temps. Jo sóc de l’opinió que el que posa dates sobre processos que no estan clars, renuncia des del primer moment al diàleg per imposar la seva opinió i aprofitar el moment. I el moment actual no és un altre que el de la desesperació de milers d’aturats, de famílies sense respostes que s’agafen a un clau ardent.
No crec que la sortida passi per cremar-nos junts sinó, més aviat, perquè ens aturem un minut i recuperem el nostre identitari seny català per decidir què és el que realment volem i quina és la millor de les opcions que hi ha en aquests moments sobre el tauler: la recentralització, la secessió o la via federal.
La primera significa anar enrere, la segona trencar i la tercera, avançar i fer via federal, poc a poc però amb bona lletra. El temps dirà, és savi i sobirà. De veritat algú pot creure que Mas va de debò serio amb la independència? Algú que aposti fermament per una cosa es jugaria a una carta, per carta, quan l’enviï és clar, els sentiments de tants catalans i catalanes? Una altra opció és que el cor del president ja s’hagi independitzat del seu cap.
