L'arquitecta i urbanista Manel Larrosa, a la jornada. Autor: J.d.A.

‘Participació als primers ajuntaments democràtics’, per Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista.

Jordi Serrano planteja dues critiques a l’època Farrés (Diari de Sabadell del 9-10 de febrer). Voldria precisar-les. La primera sobre educació i la segona sobre participació.

A partir d’unes paraules de Josep Xinxó afirma que en educació: “van fer escoles, però mai han influït en l’educació”. Aquest és un balanç directament erroni. El 1979 es van haver habilitar aules en baixos comercials per a uns 2000 alumnes sense escola, però al mateix temps es posà en marxa el Servei per a la Renovació Pedagògica i poc després l’experiència Font Rosella que era de reciclatge del professorat. És a dir, les urgències materials no van limitar la voluntat en la qualitat. I no va passar gaire temps més en que la implicació municipal amb la immersió lingüística fou completa. Hi havia en aquest moment dos regidors dedicats a ensenyament. I la construcció d’escoles no fou un afer físic, ja que va significar superar la dicotomia “escuelas nacionales” al perímetre de la ciutat i religioses al centre. La implicació amb l’absorció de les escoles del CEPEPC fou completa, i fou notable l’objectiu de fer homogènia de l’escola pública a la ciutat. Per exemple, repto a que se’m demostri una altra ciutat comparable en la qual hagi estat tant significativa la igualació. Certament la competència escolar, almenys en primària, podria haver estat municipal però fou aviat de la Generalitat.

El cas el CEPEPC és una bona introducció al tema de la participació i les relacions amb la societat. És un cas paradigmàtic de relació entre institució municipal i societat mobilitzada. Però anant més a fons. La critica sobre la “participació” es un vell tòpic que cal aclarir. En primer lloc perquè la participació no s’atorga, es fa, es pren, i es pot menysprear des de l’administració i la política, però no eliminar.

Un tòpic molt general parla de les associacions de veïns com a esmorteïdes a consciència des de l’exercici del poder municipal, o com a diluïdes des d’una dinàmica política de fort protagonisme municipal. No és tan simple, perquè anar avui a les associacions es veure que hi ha unes persones que són en bona mesura les d’aquella època. Per tant, tant dura fou l’esterilització?, o més aviat es tracta de manca de renovació?. Els ajuntaments democràtics tenien programa perquè era el d’aquestes entitats (i d’altres) i a mesura que es va executar va faltar renovació i així seguim.

Però el balanç simple en la distància ignora que el debat fou molt intents i les relacions sostingudes. La confrontació amb les entitats per part dels primers mandats municipals fou molt intensa, amb nombroses reunions i disputes als barris o al Ple, amb conflictes a peu de carrer i amb una pressió de demandes molt gran. Algunes experiències, com els vigilants de les obres (pavimentacions) van significar crear una relació complexa entre veïnat i ajuntament. El vigilant, de confiança de la gent, et resolia petits problemes, però compte que no l’atenguessis en els fets decisius! I en altres moments, participació volia dir que et calia rendir-te (com a regidor) davant la pressió popular.

Obres amb projecte tramitat i acordat podien ser aturades pel veïnat, per exemple, per assembles de matrones iracundes, davant les quals calia plegar, encara que el resultat fos malmetre un projecte bo sobre el paper, desautoritzar el seu autor, enderrocar-ne una part feta i assolir una solució improvisada i dictada pel veïnat. Participar podia significar rendir el poder municipal, aquest era el pa d’aquell temps, com per ara parlar d’una reducció de la participació de la gent per la influència d’una màquina municipal resolutiva. Que amb el temps les relacions es van tranquil·litzar? Certament, però mai fou una operació de control social com es pot creure en la distància i el desconeixement.

El moment era d’un debat complex i emboirat, massa ideològic. Per exemple, es debatia si calia posar les AA.VV en primer terme de reconeixement? Per damunt de la resta de les entitats més especialitzades, responent al seu caràcter generalista i la seva acumulada legitimitat. Moltes hores es van perdre en aquest debat avui fútil, però llavors viu. La complexitat major era entendre que hi havia una legitimitat electe democràtica i una altra de deguda al treball social. Avui ho hem après, però llavors va costar. Algunes crítiques resulten parcials, quan el fet essencial va ser el gradual pas d’uns ajuntaments nascuts en els moviments socials a uns altres (la segona etapa Farrés) on ja no hi havia pressió ni encàrrec social. Aquest fou el gran canvi i el que ha de ser objecte de crítica. És a dir, com l’esquerra va anar perdent encàrrec i lligam amb la població.

La participació, en síntesi, no depèn dels poders sinó de la societat, encara que els poders pugin fer-hi la punyeta. La participació s’exerceix i passa per les entitats, per les persones, pels mitjans de comunicació… i revela una capacitat social que pot ser forta, o menys intensa, segons el moment i segons cada camp. La crítica de les limitacions dels primers ajuntaments s’ha de fer, però amb major fonament, perquè la manca de “participació” no és sinó un gran tòpic.