Com a impulsor de l’associació Gent de Sabadell, i sense ser una persona de partit —perquè crec que la política és necessària, però no és la meva vocació ni en visc—, he après una cosa molt important: la meva llibertat com a ciutadà sabadellenc, d’esquerres, republicà i, sobretot, independentista.
Sempre he pensat que m’estimo més ser activista dels meus ideals que no pas delegar-los completament en altres. M’estimo més decidir per mi mateix que no pas que decideixin per mi dins d’aquest joc complex que és la democràcia.
He dit que, abans de res, soc independentista. I, quan vam crear Gent de Sabadell, el nostre propòsit va ser clar: intentar construir una coalició amb tots els partits independentistes democràtics. Tots els democràtics.
Per això vam iniciar una ronda de converses amb totes les entitats i partits independentistes. Ho vam fer amb un esperit que recorda, modestament, el que representava aquella figura tan enyorada: Muriel Casals, que va saber unir-nos sota una idea poderosa: unitat.
A cada reunió en la qual presentàvem la proposta d’una coalició —primer, a escala municipal, amb la idea que pogués servir també d’exemple a escala nacional—, passava una cosa curiosa: a tothom li agradava la música. A tothom excepte una formació política que va preferir no voler saber-ne res.
Com a demòcrata i independentista, de cada reunió en sortia satisfet, tot i saber que els diferents postulats de cada partit farien difícil arribar a un programa conjunt. Però també era conscient que, si realment érem valents i generosos, si l’objectiu de la independència era el punt d’acord principal, allò que semblava difícil també podia arribar a ser possible.
Gent de Sabadell no ha triat ni triarà mai amb qui fer aquesta coalició. El que hem fet és obrir la porta a tots els partits independentistes democràtics perquè en puguin formar part.
Pel que fa als electors, soc conscient que molta gent se sent cansada, decebuda i fins i tot òrfena de representació independentista; sovint, desenganyats d’un partit o d’unes sigles que un dia vam creure que ens portarien cap a la independència del nostre país.
També és evident que avui hi ha sectors de l’independentisme que se senten especialment il·lusionats amb Aliança Catalana. Però també he de dir que, malauradament, nosaltres només podem obrir la porta a partits que siguin democràtics i que no siguin xenòfobs. Catalunya és un país plural. Molts catalans no han nascut aquí i tenen origen forà, i molts d’ells també són independentistes, demòcrates, d’esquerres o de dretes.
A la vida, ens hem d’equivocar tantes vegades com calgui. Però també hem de ser capaços de generar noves oportunitats per continuar creient que som un poble que vol ser sobirà, que vol decidir el seu futur i que vol tenir el seu propi estat.
Som una nació sense estat. I, com deia la Muriel, sense estat, no hi ha estat del benestar.
De debò perdrem una nova oportunitat d’intentar construir una unitat política independentista? Ens poden més els càrrecs, els sous, les cadires, els dogmes inamovibles o els programes particulars que no pas la necessitat d’unir-nos?
Ho respecto gairebé tot. Però no ho comparteixo tot.
El que sí que comparteixo és la necessitat de tornar a creure en el nostre poble. Creure que tot és possible quan el poble català s’aixeca, encara que hagi caigut mil vegades. Perquè, quan aquest poble està unit, és capaç de tot.
Jo vull continuar lluitant. Vull deixar enrere el passat i les enemistats. Vull alternatives al que ofereix la política actual. Vull generositat i sacrifici.
Continuarem treballant per recuperar la unitat. Per tornar a ser aquell poble.
Perquè, si no som capaços d’unir-nos, aquella música que semblava agradar a tothom acabarà tenint la lletra en castellà, i aleshores ja no parlarem d’independència, sinó només de resignació.
Visca Catalunya lliure.
