ARTICLE D’OPINIÓ
Lluís Ferrer, antropòleg ambiental i Pilar Rodríguez, advocada ambiental
La primavera del 2008 l’Associació Catalana de Surf va convocar diverses manifestacions contra la instal·lació d’espigons a les platges de Barcelona, amb els quals l’administració pública pretenia disminuir la pèrdua de sorra del litoral. Les protestes denunciaven que aquests murs submarins també generarien l’augment dels índexs de contaminació de l’aigua per l’estancament, i la reducció de la quantitat i la qualitat de les onades, que dificultaria la pràctica d’aquest esport.
Ara, passats els anys, veiem com l’estratègia dels espigons no ha aturat la pèrdua de quilòmetres de sorra del litoral català, perillen les construccions que es van edificar sense respectar els límits que les platges necessiten per créixer i decréixer de forma natural, i ha convertit les onades en un bé escàs al litoral barceloní. En canvi, el que sí que ha crescut són les ganes de practicar surf a Barcelona i rodalia, tot i que les condicions fan que, al llarg de l’any, els dies que el mar Mediterrani ho permet siguin molt escassos.
És en aquest context que s’ha entendre l’auge de la creació de piscines d’onades artificials a l’àrea de Barcelona, amb una primera proposta l’any 2017 a Montgat, que es va aturar per les protestes ciutadanes que en denunciaven l’impacte sobre la mobilitat i el medi ambient. Posteriorment, n’ha pres el relleu la iniciativa a Sabadell, a la qual se n’hi ha sumat una de nova a Barcelona-Cunit.
La declaració del surf com a esport olímpic i el suposat ús de tecnologia amb energia renovable també han generat que la construcció d’aquests centres sigui un fenomen creixent i global. Alhora, sovint no tenen en compte els seus impactes mediambientals i resulten més un discurs d’ecoblanqueig que el resultat de l’avaluació global del seu efecte en l’entorn natural.
N’és l’exemple més clar l’obertura aquest any 2022 d’una piscina d’onades –i la projecció de construir-ne tres més d’aquí al 2024– al desert de Califòrnia, un dels estats dels EUA que pateix, des de fa anys, un cicle pervers de sequera i manca de pluges. Aquest fet és especialment preocupant en un context d’emergència climàtica i restriccions en l’ús de l’aigua. Des d’aquest punt de vista, els projectes de construcció de piscines d’onades artificials representen la privatització de recursos naturals limitats com l’aigua dolça.
En aquest sentit de privatització, les propostes d’aquest model de negoci que s’han fet a l’estat espanyol, com succeeix en el cas de Sabadell, també han estat dissenyades comptant amb la utilització de sòl públic o bé amb una cessió de terrenys públics, amb subvencions o privatitzant i urbanitzant, amb finalitats lucratives, zones verdes públiques; però mai com una aposta 100% privada.
Les circumstàncies que envolten els projectes de construcció de les piscines d’onades no han passat desapercebudes per l’organització Surfrider Europa, fundació de referència en la defensa del medi ambient i la pràctica del surf. L’entitat s’hi ha posicionat en contra en considerar que fomenten la mercantilització de l’esport i que trenquen el vincle entre el surf i el mar, la qual cosa, alhora, implica una transformació de la consciència mediambiental pròpia de la comunitat surfera.
Aquesta mercantilització de l’esport també augmenta el cost de practicar-lo: si el surf és gratuït a la mar, el preu de la sessió és força elevat en una instal·lació d’ones artificials: entre 30 i 50 euros per hora, cosa que implica una gran inversió econòmica per aprendre aquest esport, que s’adquireix passant moltes hores al mar.
Per acabar, a nivell local, ¿quines implicacions té la instal·lació d’una piscina d’aquestes característiques a Sabadell? D’una banda, l’error de fomentar la pràctica d’un esport fora del seu medi amb un enorme cost ambiental i econòmic innecessari en una ciutat a 20 quilòmetres del Mediterrani, un mar que tampoc és l’idoni per a la pràctica del surf. Omplir el territori català de piscines artificials no pot ser la resposta a aquest desig, que és legítim, però poc realista. De l’altra, l’emergència climàtica ens obliga a entendre que les diverses limitacions (geogràfiques, climàtiques, ecològiques, socials i econòmiques) que afecten un territori impliquen que no podem fer de tot a tot arreu.
Des d’aquest punt de vista, la localització del projecte SurfCity al riu Ripoll no pot ser més desafortunada. Aquesta iniciativa representa una contradicció en relació a les darreres polítiques públiques que s’hi han implementat, que han prioritzat la voluntat de naturalitzar-lo, com el projecte de seguiment i estudi de la llúdriga a les conques del Besòs i de la Tordera dut a terme per l’Observatori RIVUS, que ha detectat una família de llúdrigues al Ripoll.
A aquest entorn en procés de recuperació no li cal, precisament, un macroprojecte d’aquestes característiques, sinó, més aviat, inversió pública per millorar-ne la qualitat ambiental i paisatgística, millorar-ne els accessos a peu i fomentar-hi la pràctica de l’esport sense un cost econòmic i ambiental desproporcionat.
