Hi ha debats que, en aparença, parlen d’urbanisme, de natura o de paisatge. Però només en aparença. A vegades, el que es discuteix no és el territori, sinó el relat; no és el què, sinó el qui. Aquests dies, amb el Ripoll al debat públic, aquesta distinció s’ha fet més evident que mai.
Perquè hi ha un fet incòmode que alguns intenten esborrar: el model urbanístic del Ripoll no neix ara. Neix el 2018, amb la MPG-80 aprovada pel govern quatripartit (ERC, la Crida, Unitat pel Canvi i Guanyem). Va ser aquella decisió la que va redefinir els usos de l’àmbit i va obrir la porta al model que avui alguns qüestionen amb tanta vehemència. Curiosament, aleshores no hi va haver alarmes ecològiques, ni discursos apocalíptics, ni proclames sobre la destrucció del riu. Al contrari: el Ripoll era presentat com el “polígon verd” de Sabadell pel Tinent d’Alcalde d’Urbanisme al quadripartit, Juli Fernández i pel llavors alcalde, Maties Serracant. Aquí entra en joc el qui.
Perquè la memòria és incòmoda quan trenca el relat polític. I per això el debat actual ja no és urbanístic: és purament polític. No es discuteix el contingut del model, sinó qui el desplega.
La realitat tossuda de les dades
La modificació aprovada recentment és, objectivament, més restrictiva que la regulació anterior. El Ripoll continua sent un espai de 429 hectàrees, de les quals més del 90 per cent són zones verdes i espais protegits. No s’hi afegeix ni un metre quadrat d’indústria nova, ni un centímetre m’atreviria a dir. No es creen nous sectors.
El que es fa ara és just el contrari del que s’insinua: ordenar, limitar i corregir. Allà on abans hi havia ambigüitat, ara hi ha normes. Allà on abans hi havia un planejament laxe, ara hi ha criteris ambientals més exigents.
Per primera vegada, es fixa un sostre màxim d’un metre quadrat de sostre per cada metre quadrat de sòl, una reducció d’un 33 per cent respecte al potencial edificatori anterior. Es redueixen onze polígons d’actuació. Es disminueixen 2,65 hectàrees edificables. S’amplien distàncies, s’introdueixen criteris paisatgístics, es reforça la protecció.
Menys edificabilitat. Més regulació. Més garanties.
Preservar no és no fer res
Mentre alguns discursos dibuixen una amenaça, sobre el terreny s’hi treballa per recuperar un espai que havien degradat: estabilització de talussos, millora de camins, plantació de vegetació autòctona, eliminació d’espècies invasores, creació de nous espais de biodiversitat o la recuperació del riu Tort al seu pas per sota del pont de la Salut.
I aquí és on el debat es torna essencial: Què vol dir preservar un espai com el Ripoll? Vol dir congelar-lo com una postal? O vol dir gestionar-lo activament perquè no es degradi?
La preservació no és una consigna. És una decisió de govern. I la inacció, també ho és.
La paradoxa del relat
Sorprèn que aquells que van impulsar la regulació més permissiva del Ripoll siguin avui els qui alerten d’una amenaça que no van veure —o no van voler veure— quan el model es va aprovar. No ho van fer el 2018. No ho van fer quan les naus es degradaven. No ho van fer quan, amb la seva normativa, no definien la edificabilitat, no ho van fer quan la ciutat vivia d’esquenes al riu… i ho volen fer ara.
El temps dona i treu raons, i l’hemeroteca n’és la prova més honesta. Només cal repassar-la: ni una sola declaració de l’ADENC contra l’ordenació que es proposava llavors, idèntica a la d’ara en els seus fonaments. Ni una alerta, ni un comunicat, ni un titular indignat. Silenci. I aquest silenci és revelador.
Quina altra prova cal per entendre que no som davant d’un debat ambiental, sinó davant d’un relat construït? Quan els fets no serveixen, alguns opten per reescriure’ls. Però els fets, tossuts, sempre tornen.
I això, inevitablement, ens retorna al punt de partida: el debat que alguns intenten forçar no és sobre el què, és sobre el qui.
El Ripoll mereix una altra cosa
El Ripoll no necessita consignes ni titulars fàcils. Necessita responsabilitat. Responsabilitat amb el passat, amb el present i amb el futur. No es mereix que es presentin com a amenaces mesures que, objectivament, redueixen edificabilitat, reforcen la integració paisatgística i incrementen la protecció ambiental.
Preservar no és abandonar, i això mai no ho van entendre. Protegir no és condemnar un espai a la degradació. Preservar és ordenar, cuidar i garantir que qualsevol transformació es faci amb criteris ambientals, paisatgístics i de qualitat urbana.
I això, agradi o no, és governar.
