Aquest article podria parlar dels beneficis de l’alletament matern. Però no va d’això.
Tampoc va de jutjar les mares que no alleten. Cada maternitat és diferent i cada família transita els primers mesos de vida d’un infant des d’una realitat pròpia, marcada per circumstàncies mèdiques, emocionals, socials o personals que només ella coneix. Precisament per això, aquest article no vol parlar de decisions individuals, sinó d’allò que com a societat decidim facilitar —o dificultar— quan maternem.
Aquest article va dels drets dels nadons.
L’Organització Mundial de la Salut recomana la lactància materna exclusiva durant els primers sis mesos de vida. No és una moda, ni una opinió, ni un romanticisme sobre la maternitat. És una recomanació basada en dècades d’evidència científica.
Llavors, si sabem què és el millor per als infants, per què organitzem la societat com si no ho sabéssim? Potser és perquè els drets dels nadons són molt fàcils de defensar… fins que impliquen reorganitzar el mercat laboral? Els éssers humans som els mamífers més dependents que existeixen quan neixen. Arribem al món amb un cervell extraordinàriament immadur. No podem regular la nostra temperatura de manera eficient, ni gestionar l’estrès i calmar-nos sols, ni alimentar-nos sense ajuda. Alguns investigadors descriuen els primers mesos de vida com una autèntica “gestació externa”: el desenvolupament continua fora del ventre matern i necessita contacte, escalfor, alimentació freqüent, moviment, olor, veu i presència constant. No és un caprici. És biologia.
La paradoxa és que coneixem perfectament aquestes necessitats, però hem construït una societat que obliga moltes famílies a actuar com si no existissin. La legislació espanyola continua sense facilitar que les mares puguin seguir la recomanació de l’OMS durant els primers sis mesos sense assumir costos personals, professionals o econòmics. I quan això passa, convertim un problema polític en una responsabilitat individual.
La qüestió és si una societat que afirma protegir la infància està disposada a crear les condicions perquè aquesta protecció sigui possible. Necessitem permisos parentals que permetin respectar les recomanacions científiques sense penalitzar la carrera professional de les dones. Necessitem entorns laborals que protegeixin realment la lactància i necessitem més suport públic, més professionals especialitzats i més recursos per a les famílies.
Però també necessitem parlar del model econòmic.
El capitalisme necessita que neixin infants. Sense noves generacions no hi ha treballadors, ni contribuents, ni consumidors. Agradi o no, és així.
El que sembla que li costa més assumir és el cost del temps necessari per cuidar-los; entre celebra la maternitat, penalitza el temps que necessita. Incentiva la natalitat, però converteix la criança en un obstacle professional. Necessita infants, però sembla que prefereix que arribin al món sense interrompre gaire la productivitat. I no, aquesta no és una reivindicació perquè les dones tornin a casa. És exactament la contrària.
És una reivindicació perquè cap dona hagi d’escollir entre protegir el desenvolupament del seu nadó i preservar la seva autonomia econòmica, la seva carrera professional o els seus drets laborals.
Perquè la criança, lactància materna inclosa, no és un problema privat. És una responsabilitat col·lectiva.
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
