ARTICLE D’OPINIÓ
Irene Monés, Ignasi Hernandez, Sílvia Carrasco
A principis de setembre l’Institut Nacional d’Estadística va fer pública una nova base de dades sobre ingressos i renda amb el nivell de detall territorial més alt publicat fins ara. Es tracta de la desagregació d’una gran quantitat de dades existents a nivell de municipis, districtes i seccions censals que permeten conèixer la renda familiar, la renda individual o la taxa de pobresa, fins i tot desglossada per grups de població, entre d’altres. Aquesta publicació permet ampliar les possibilitats de recerca i anàlisi política basades en indicadors de desigualtats amb el que denomina Estadística experimental.
La idea que perseguim amb aquest article és encetar una reflexió fent ús de les noves dades que ofereix l’INE i que ara ens permeten tenir una radiografia molt acurada i útil de la realitat local.
I la pregunta que ens suscita una primera anàlisi de les dades és, tot parafrasejant en Joan Herrera[1]: ‘quanta desigualtat pot suportar Sabadell?’
No som els primers en fer una anàlisi de les dades fascinants que l’INE ha posat a disposició de tothom. El diari digital iSabadell ja se’n va fer ressò a l’article d’en Jordi de Arriba, La renda de les llars de Sabadell, carrer a carrer, on descriu les desigualtats de renda a la ciutat, a partir de les dades de l’INE, mostrant i comparant les zones amb més ingressos amb les zones amb menys ingressos. També el Diari de Sabadell hi ha fet atenció en un article d’Albert Acín.
Sense ser un municipi de rendes altes, Sabadell té la segona renda mitjana més alta entre les cinc ciutats més grans de Catalunya (per sobre de 200.000 habitants), després de Barcelona, però la desigualtat a la ciutat és evident: les rendes individuals més altes, situades en algunes zones del Centre, tripliquen i en alguns casos quadrupliquen les rendes més baixes, situades en diverses zones perifèriques.
Més enllà de l’anàlisi de la distribució geogràfica dels ingressos, la desagregació a nivell censal ens permet creuar les dades de renda amb d’altres dades, especialment les de participació electoral i les preferències polítiques. És en aquest aspecte en el que ens volem centrar. Alhora que es proclama la recuperació econòmica i, gairebé de forma immediata, creixen els rumors d’una nova recessió, volem explorar què més ens diuen les dades de Sabadell sobre la relació entre la pobresa i la confiança ciutadana en la política que hi ha de donar resposta.
Per respondre a aquesta qüestió hem dut a terme el següent exercici: hem dividit la mostra censal en tres subgrups que podrien correspondre, si es vol, a les diferents classes socials de la ciutat. A partir d’aquesta classificació, hem volgut investigar si aquestes diferències en les condicions materials de vida coincideixen amb diferències en el comportament electoral, com l’abstenció i l’orientació del vot. En primer lloc, hem comparat l’indicador de pobresa amb el de confiança en la política. En segon lloc, hem analitzat les opcions electorals preferides en funció del grup d’ingressos i, en concret el suport a la independència. Finalment, hem volgut posar a prova si el vot de l’extrema dreta a la ciutat es correspon amb un perfil socioeconòmic concret. A continuació exposem els nostres resultats.
1. Existeix una relació inversa entre la confiança en la política per resoldre problemes i la incidència de la pobresa.
Per a aproximar els grups d’ingressos, hem construït una mostra intencional seleccionant les 25 seccions censals dels districtes amb les rendes més baixes i més altes de la ciutat basant-nos en les dades de l’INE del 2016 (Gràfica 1). Complementàriament, hem construït una categoria intermitja que correspon a 25 seccions censals més properes a la mitjana de renda de la nostra ciutat. Per a cadascuna d’elles hem calculat un índex de llindar de pobresa a partir de la fórmula:
* Llindar de pobresa IDESCAT 2018 per famílies de dos adults i un infant
Tot seguit hem comparat l’indicador de pobresa amb el de confiança en la política, considerant la participació a les darreres eleccions municipals de maig de 2019 com a indicador indirecte d’aquesta confiança. La Gràfica 1 mostra els resultats d’aquest exercici: la participació política a les seccions censals amb una incidència més alta de pobresa és significativament més baixa que a les seccions censals amb la taxa de pobresa més baixa de la ciutat.
2. Podem observar dues tendències clares i diferenciades en l’orientació del vot segons el nivell de renda familiar.
Tot seguit, explorem la correlació entre el nivell d’ingressos i l’orientació del vot. L’interès i possibilitats que ofereixen aquestes dades també ha generat exercicis que correlacionen a nivell local factors com la renda i el suport a la independència segons resultats electorals, com aquesta anàlisi del Miguel Guillén publicada a la revista informativa de Mataró Capgròs o l’anàlisi de l’Eduard Jiménez amb les dades de renda de Sabadell i el resultat de les votacions del 21-D de 2017 al Parlament de Catalunya. Com mostren ambdós casos, les dades confirmen una correlació positiva: a més renda, més suport a partits independentistes.
Emprant les dades de les municipals del maig de 2019 i les dades de renda mitjana familiar per secció censal de l’INE, la Gràfica 2 mostra aquesta relació positiva entre les dues variables i confirma la correlació entre rendes més altes i suport a les forces independentistes. A tall d’exemple, al districte primer, on la renda mitjana familiar és quasi de 40.000€, les forces independentistes van treure uns resultats superiors al 64%. En canvi, al districte tercer, on la renta mitjana familiar no arriba als 25.000€, el suport a les forces independentistes va ser inferior al 16%.
La Gràfica 3 mostra els 3 partits més votats en funció de la nostra classificació anterior. En el cas del grup amb el nivell d’ingressos més alt, les tres primeres forces més votades són clarament independentistes, fenomen que no es dona als altres dos grups.
Al grup de seccions censals amb la renda més baixa, el PSC treu uns resultats que s’aproximen al 50% del vot. En els tres grups només es repeteix una força política, ERC, que incrementa en vots a mesura que augmenta el nivell de renda, una tendència inversa en el cas del PSC. També és destacable el vot cap a C’s, que aconsegueix el major nombre de vots en els nivells de renda més baixos.
3. Els resultats dels creuaments de dades permeten desmentir el rumor que associa el vot a l’extrema dreta només als sectors més desfavorits.
Les dades mostren que aquesta és una creença sense fonament. El vot cap a l’extrema dreta a Sabadell és relativament baix, no arriba al 2%, amb poca oscil·lació: si bé és el 3,4% entre els sectors de rendes més baixes, és del 2,2% als de rendes mitjanes i també és present, amb un 1,1%, als sectors amb les rendes familiars més altes. Així doncs, el vot a l’extrema dreta també és transversal a la societat i el territori.
Amb tot, comparant la participació política, que hem interpretat en termes de confiança, i el vot d’extrema dreta, sí que aquest té una presència lleugerament més alta en els sectors amb menor participació, o que pensem que no consideren la política com un recurs que pot donar resposta als seus problemes.
Aquest breu exercici, posa en dubte de forma clara la confiança en la política de les famílies de Sabadell que més pateixen les desigualtats, un fenomen conegut però no per això menys preocupant.
La capacitat de l’administració municipal per donar-hi resposta resulta clau i urgent en allò que tingui competències i en reclamar per la ciutat els recursos necessaris que es decideixen fora del municipi. Però cal fer, en paral·lel, una crida a la responsabilitat per deixar d’estigmatitzar a les rendes més baixes relacionant-les amb l’extrema dreta. Per altra banda, la correlació persistent i positiva del suport a la independència entre les rendes més altes fa evident el caràcter insolidari del replegament nacionalista en un context d’augment de les desigualtats.
Els resultats d’aquest exercici també plantegen interrogants per a la política en general més enllà de les polítiques concretes. És de vital importància que les organitzacions polítiques reflexionin sobre la percepció de la seva utilitat entre les famílies que més pateixen a la nostra ciutat. No és només que la democràcia econòmica es posa en dubte amb la fallida dels instruments que garanteixen la cohesió social, amb unes desigualtats de renda i una incidència intolerable de la pobresa, sinó que els principals mecanismes polítics de la democràcia, com és la participació, també poden fer fallida si no hi estem a l’alçada.
[1] Herrera, J. (2013). Quanta desigualtat pot suportar la democràcia? Barcelona: La Magrana.
