ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte
Si Espanya són 54 províncies i 17 comunits autònomes, i cada cop més aquestes que aquelles, Catalunya són quatre províncies i 42 comarques, i entre mig què? A Catalunya neguem sovint les províncies, vistes com a imposades, però també les seves imponents catedrals a les capitals no són dels darrers 200 anys, sinó que senyalen una centralitat que ve de lluny. Però Catalunya també són vuit catedrals. Les referides, més la Seu d’Urgell, Vic, Manresa, i Tortosa. Bé que Manresa no és seu episcopal, però és com si ho fos. Aquestes capitals senyalen regions de país.
La resposta a què hi ha d’haver entre províncies i comarques és la regionalització, regions a la nostra escala, espais institucionals de relació entre el conjunt català i el món local, espais de representació política al Parlament de Catalunya. És un afer pendent i només assajat i complicat per la manca de claredat: les regions sanitàries no concorden amb les escolars, etc etc. I les comarques, no resolen el problema, perquè són mancomunitats municipals, sovint massa petites i poc poblades.
Els catalans, en la lluita per la identitat en el front espanyol, a casa deixem de banda l’articulació regional interior, quan la nostra força també depèn de la nostra organització institucional. En la complicació del cas es diu que res d’això no importa i que tampoc res no cal. Però tenim una província de Barcelona amb 5,7 milions d’habitants, 120 km de punta a punta, totes les seus centrals en un extrem (Barcelona), 85 diputats al Parlament i una realitat metropolitana al voltant de la capital que, a més, demana “àrea i regió metropolitana”, etc. Per adobar-ho, l’Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona arriba al Ripollès, inclou Bages, Anoia, Osona, Berguedà, Penedès, Maresme, Garraf i Vallès, sense la representació de cap d’aquesta gent. I ho fan a través d’un consorci entre Generalitat i Barcelona. Només el despotisme pot dir que aquesta situació és admissible.
Catalunya s’ha de regionalitzar, però el nom de ‘vegueries’, no hi ajuda, perquè queda com molt arcaic. Catalunya és una gran capital, Barcelona, amb tres altres capitals importants i un total d’unes vuit regions, com Ebre, Penedès, Pirineu i els entorns de Manresa i Vic. Però també hi ha un àmbit molt dens al voltant de Barcelona. Les regions van del Pirineu, amb poc més de 72.000 habitants, al quart de milió dels entorns de Manresa i Vic, fins el més de mig milió de Girona i Tarragona i quedant per sota els 400.000 de Ponent (Lleida). Però, què en fem de la massa central de més de tres milions que entornen Barcelona? Doncs, tot seguint l’experiència internacional, reconèixer-los en dimensions adequades. Per principi democràtic i per realitat territorial ja que, com a la biologia, als territoris densos apareixen noves realitats.
Pasqual Maragall va iniciar la definició regional de Catalunya i el cas queda a mig fer (2010) i rebregat per la sentència del TC sobre l’Estatut. S’ha avançat amb el reconeixement del Penedès (2017), però cal seguir i resoldre el nus gordià de l’entorn de Barcelona. I la solució no és altra que Barcelona i el seu entorn siguin quatre regions (o vegueries) més.
Regió i Àrea metropolitana, Autoritats de Transport, com també representació al Parlament, inversions en sentit territorial equitatiu, grans equipaments de salut, o universitat… res no ha de ser establert en contra, o a manca, del principi democràtic, sinó a través d’una representació territorial adequada. Com diuen els anglosaxons: cap tribut sense representació. A l’àmbit de Barcelona la democràcia territorial manca de base sòlida. Estem immersos en un desordre institucional molt accentual: ser dins o fora de l’AMB, manar o ser manat per l’ATM, viure en el setè cel de la Diputació, disposar o no de consorcis amb la Generalitat.
Una democratització de Catalunya posaria a primer nivell una articulació regional i superaria el fals debat entre una Barcelona dinàmica i internacional versus un rere país somort o de segona. Sí, la marginació del Vallès, del Maresme, del Baix Llobregat, del Camp de Tarragona, dels extrems com l’Ebre o el Pirineu, de tothom… no es poden resoldre amb institucions tecnocràtiques, o sense responsabilitat directa com diputacions. Cal simplicitat administrativa, claredat… però també representació votada, organitzacions democràtiques.
Molt bla, bla, bla… metropolità, de capitalitat, de projecció internacional… i allò que manca és compromís i reconeixement democràtic… sobretot de les perifèries. I el principal escull és polític, dels partits que no en volen ni sentir a parlar, immersos en el llenguatge de la seva pròpia cort.
Foto portada: Manel Larrosa, en una imatge d’arxiu. Autor: David B.
