Article d’opinió amb motiu del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust
Recordar no és un exercici neutre ni còmode. La memòria, quan és honesta, incomoda. Ens obliga a mirar de cara el passat, però sobretot ens interpel·la sobre el present i el futur. Per això, actes com els que es fan cada 27 de gener, Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, no haurien de quedar-se en una simple evocació simbòlica: han de ser un compromís col·lectiu.
Darrere de cada nom recordat hi ha una història concreta, una família, una vida truncada. La memòria no és mai abstracta: sempre té rostre. I és precisament aquesta humanitat la que ens impedeix convertir el record en un ritual buit.
L’Holocaust i la deportació als camps nazis no van començar amb els camps d’extermini. Van començar molt abans. Amb paraules que deshumanitzen. Amb mirades que exclouen. Amb lleis que assenyalen. Amb silencis que es normalitzen. Amb una societat que, pas a pas, va acceptar que hi havia vides que valien menys que d’altres.
Roxane Gay, escriptora i activista nord-americana, reconeguda pel seu treball en defensa del feminisme, la justícia social i la igualtat, afirma que “massa sovint, quan veiem injustícies, grans o petites, pensem: ‘És terrible’, però no fem res. No diem res. Deixem que altres lluitin les seves pròpies batalles”. La memòria ens obliga a no deixar que ningú lluiti sol. Perquè la indiferència no és neutral i callar, sovint, és prendre partit.
En dies com avui recordem els deportats sabadellencs, com l’Eugeni Arqués Simó, assassinat a Hartheim. El seu nom —com el de tants altres— no és només el d’una víctima del passat, sinó una advertència. Ens mostra fins on pot arribar l’odi quan no es combat a temps i què passa quan la diversitat es converteix en motiu de persecució.
La memòria és present també als nostres carrers, a les llambordes que ens obliguen a abaixar la mirada i a llegir noms. Noms que interrompen la rutina quotidiana i ens recorden que aquesta ciutat també forma part d’aquesta història. Una història que no és patrimoni d’uns quants, sinó una responsabilitat col·lectiva.
Parlar de memòria democràtica no és només recordar el que va passar, sinó preguntar-nos què fem avui davant del racisme, de l’antisemitisme, de l’odi contra les persones migrades, contra el poble gitano, contra el col·lectiu LGTBI o contra les dones. Ens posicionem o callem? Actuem o mirem cap a una altra banda?
Vivim un temps en què discursos que crèiem superats tornen a ocupar espais públics i institucionals. En què l’odi es disfressa d’opinió i la por es fa servir com a eina política. Davant d’això, la memòria no és només un acte de record: és una eina de resistència.
Construir convivència no és automàtic. Es defensa cada dia. I això implica no normalitzar la discriminació, no relativitzar l’odi i no acceptar el feixisme sota cap forma. Implica, sobretot, no callar. No callar quan s’assenyala, quan s’exclou, quan es deshumanitza. Perquè la història ens ha ensenyat, amb un cost immens, on condueix el silenci.
Només una memòria viva, que parli i que incomodi, pot impedir que l’horror torni a trobar el seu aliat més poderós: el silenci.
