Foto portada: Santamaria, fa uns dies a la plaça Sant Roc. Autor: David B.

Rèplica d’Antonio Santamaria. ‘Per la República Federal’

Rèplica d’Antonio Santamaría  a Lluís Perarnau

El flamant regidor de Crida per Sabadell, Lluís Perarnau, ha publicat l’article Per la República catalana, on a més de cantar les excel·lències de la independència unilateral de Catalunya, critica un dels meus articles a El Viejo Topo titulat Catalunya al borde del abismo

L’autor m’acusa d’atiar el discurs de la por pel fet d’afirmar que la mobilització independentista està revifant el nacionalisme espanyol i que la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) provocarà la repressió de l’Estat. A més m’imputa que, a la pràctica, això significa una demanda perquè els independentistes desisteixin del seus propòsits i cedeixin a la reacció. I, ja llençats, em critica per no oferir alternatives.

Amb l’ànim de contribuir al debat racional sobre la situació política a Catalunya, des de l’àmbit de l’esquerra, voldria fer-li les següents consideracions.

En primer lloc, afirmar que la mobilització independentista està reactivant el nacionalisme espanyol a Catalunya i a la resta de l’Estat no és atiar cap fantasma, sinó al·ludir a un fet ben real que exigeix una anàlisi i no una declaració retòrica negacionista com fa el senyor Perarnau. A la manifestació del 8 d’octubre en defensa de la unitat nacional participaren milers de persones procedents dels barris obrers del l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Dubto molt que el gruix d’aquestes persones s’hagin tornat de sobte nacionalistes espanyoles. Més aviat sembla que aprofitaren l’únic espai per a palesar el seu rebuig a la independència de Catalunya atès la manca d’alternatives per part de l’esquerres catalanes. Aquesta mobilització és una nova dada en la política catalana ja que fins ara l’espai públic ha estat ocupat pel moviment independentista i em preocupa que finalment aquest rebuig a la secessió de Catalunya acabi, per manca d’alternatives progressistes, sent capitalitzat pel nacionalisme reaccionari espanyol.

Negar l’existència d’una creixent fractura social entre partidaris i contraris a la secessió és simplement no voler veure la realitat. Si no que li preguntin a Joan Manel Serrat, Jordi Évole o Isabel Coixet acusats de feixistes per no donar recolzament al referèndum. D’altra banda, ubicats en el terreny del més estricte realisme polític, sembla evident que la DUI provocarà la reacció de l’Estat i la intervenció de l’autogovern via l’article 155 de la Constitució. I això no és atiar la por, sinó constatar la realitat. Com deia Hannah Arendt, la ideologia crea realitats paral·leles. Sembla ser que el senyor Perarnau s’ha instal·lat còmodament en ella, de manera que quan els fets no encaixen en el seu discurs el que fa és negar la realitat.

Això ens porta avaluar, en segon lloc, un altre dels ideologemes de l’autor al postular que el moviment sobiranista és un “moviment ampli i transversal”. En realitat, es tracta d’un moviment d’unificació ideològica dels diferents sectors de les classes mitjanes amb una mínima presència de les classes treballadores. Sense sortir de la nostra comarca -segons les dades de la Generalitat-  la participació a l’1-O a Badia del Vallès, el municipi amb la renta més baixa del Vallès Occidental, fou del 19,15 per cent mentre que a Matadepera amb la renta més alta fou 65,25 per cent. Una pauta que es repeteix a tota Catalunya: a Santa Coloma de Gramenet la participació fou del 17,78 per cent mentre que a Vic ascendí al 50,02 per cent, a Sant Adrià del Besòs fou del 21,74 per cent i a Olot del 48,11 per cent. L’invito a que ens doni una explicació racional d’aquest fenomen.

No dubto que, per a l’esquerra independentista, la secessió es plantegi com a una “palanca del canvi per a trencar el cadenat del règim del 78” i endegar un “procés de transformació social”. Però el cert és que la CUP és un força minoritària dintre del moviment independentista dirigit per PDEcat i ERC que no estan per un canvi social d’aquestes característiques, sinó per un Estat burgès on l’únic que canviaria seria el passaport. De fet, l’aliança de l’esquerra independentista amb el nacionalisme burgès i petitburgès l’aïlla de les classes treballadores i dificultarà extraordinàriament per molt de temps la seva implantació entre aquests sectors socials.

Arribats a aquest punt voldria plantejar-li esquemàticament l’alternativa que el sr. Perarnau em reclama. Des de fa anys, des de les pàgines d’El Viejo Topo, defenso la República Federal com el marc de convivència en condicions d’igualtat i fraternitat dels pobles d’aquesta pell de brau que diria Salvador Espriu. El moviment independentista s’està convertint en un obstacle per a assolir aquest objectiu, en la mesura que en comptes d’unir divideix a la classe treballadora del conjunt de l’Estat i alimenta els pitjors instints de les màquines nacionalitàries a ambdues ribes de l’Ebre.

Si la meitat dels esforços esmerçats per impulsar la secessió de Catalunya, en aliança amb el nacionalisme burgès i petitburgès, s’haguessin dedicat a buscar la unitat de les classes treballadores i forces progressistes d’arreu de l’Estat, potser estaríem molt a prop d’aquesta República Federal on podria plantejar-se, seguint el model de la Llei de la Claredat canadenca, el dret d’autodeterminació de les nacionalitats que el composen.

Foto portada: Santamaría, en una imatge d’arxiu. Autor: David B.