El desembre del 2007, amb el PSC també al capdavant de la Generalitat, una manifestació multitudinària va omplir els carrers de Barcelona reclamant solucions al caos de Rodalies. Per a molts, aquell va ser l’embrió del procés independentista que acabaria prenent els carrers el 2010 i, ja amb plena convicció el 2012.
Ja hem vist, però, com va acabar el procés, malgrat la resiliència, -encara avui-, d’alguns d’aquells partits, ara dits processistes.
Però no. El mandat de l’1’O no va fallar només per les pors -per dir-ho suaumentd’una gran part de la classe política, que tremolava a mesura que s’acostava la data del referèndum i que, pressionats pel poble, ja no es podia fer enrere. Va fallar també, entre d’altres raons, per Rodalies i la seva eterna transferència a la Generalitat de Catalunya: el dia de la marmota.
A aquell 1’O hi vam arribar amb un model sanitari envejable. Tant, que alguns catalans de naixement, però amarats d’aquell pensament tan castellà de l’Espanya del “antes roja que rota”, es vantaven de reconèixer que “les hemos, -als catalans- destrozado la sanidad pública”, una sanitat tan “destrossada” com abans ja havien minat el cos dels Mossos d’Esquadra.
Dues estructures d’estat que funcionaven i s’havien consolidat durant els anys d’autonomìa, en l’enyorada etapa de presidències convergents amb el MHP Jordi Pujol al capdavant.
Votar CiU, com havia fet jo, no volia dir, -ni de bon tros-, estar d’acord amb tot. En alguna convocatòria hi anava amb alguna pinça al nas. Però, en conjunt, el país avançava cap a un model de Catalunya reconeguda, admirada i plenament europea.
En un racó del calaix de competències hi havia Rodalies. Se n’il·luminava el nom a la carpeta, però aquesta restava sempre ben tancada. És, juntament amb el finançament, la bèstia grossa amb que tant allà -Castella- com aquí -Catalunya- han anat serrant el pal de paller de l’independentisme.
Amb el finançament, malgrat el cafè per a tothom, alguna cosa s’anava avançant. Però amb Rodalies, l’assoliment de la independència queda encallat eternament en l’ara no toca.
Els titulars eren clars i senzills: Des de Catalunya, no podem acceptar la transferència d’unes infraestructures tan precàries sense que, previament, l’Estat, materialitzi les inversions promeses i la transferència es faci amb una infraestructura en condicions d’ús. A Madrid ho tenen clar, no invertim, ni per error, i així mai no voldran acceptar la transferència.
Si aquest era el posicionament quan governava Convergència, què podem esperar de governs clarament sucursalistes?
Podem descarregar responsabilitats sobre aquells governs convergents? Sí. Perquè, de la mateixa manera que tots els partits van deixar sol al MHP Artur Mas amb les retallades -tots sabien que s’havien de fer, però menja’t tu sol el gripau-; les Rodalies només es poden assumir amb un compromís d’estat que impliqui tot l’espectre polític del Parlament de Catalunya.
És l’única manera que els usuaris entenguin i participin d’un projecte de futur tan necessari com inevitable: transport públic en lloc de cotxe privat.
Aquest 7 de febrer del 2026, divuit anys després d’aquella manifestació, Barcelona n’acull dues: una en clau estrictament independentista i l’altra promoguda pels usuaris. Hauria estat millor una sola manifestació? Sens dubte. Però, que ningú en tingui cap dubte, una altra vegada, Rodalies serà el despertador de l’independentisme. Amb una diferència fonamental: aquesta vegada, els catalans ja hem après la lliçó i no donarem confiança ni xecs en blanc a cap partit ni entitat que, a mesura que es despleguin les eines per assolir la independència, s’arruguin -per dir-ho finament-.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
