‘Sabadell es queda sense llar’

Sabadell està perdent molt més que habitatges: està perdent la seva gent. La crisi de l’habitatge ja no és una estadística ni un debat tècnic. És una realitat quotidiana que colpeja joves que treballen i no poden emancipar-se, famílies que destinen gairebé la meitat del seu sou al lloguer, persones grans atrapades en barris que es degraden i, cada vegada més, persones que viuen al carrer, en cotxes o en infravivendes.

Aquesta situació no ha arribat per casualitat. A Sabadell ha governat sempre l’esquerra en democràcia. A Catalunya portem més d’una dècada de polítiques d’esquerres. I a Espanya Pedro Sánchez va camí de nou anys al capdavant del Govern. Per tant, el que vivim avui és el resultat d’un mateix model aplicat una vegada i una altra: intervenir, prohibir, castigar el propietari i prometre solucions a quinze anys vista.

El resultat és a la vista: menys pisos de lloguer, preus disparats i milers d’habitatges que desapareixen del mercat perquè els seus propietaris tenen por o no se senten protegits. A això s’hi suma una realitat que molts prefereixen no mirar: l’ocupació il·legal s’ha convertit, de facto, en una política d’habitatge de l’esquerra. En barris com Can Puiggener, Ca n’Oriac, Torre-romeu o Campoamor, els veïns conviuen amb edificis ocupats, enganxaments il·legals de llum i gas, conflictes i una sensació d’abandonament institucional que erosiona la convivència.

Cada pis ocupat és un pis menys per a una família que sí vol complir la llei. Cada propietari que es retira del mercat és un habitatge menys per llogar. I així es destrueix l’oferta i s’empeny més gent cap a la precarietat.

El símptoma més cruel d’aquest fracàs és l’augment de persones sense llar. A Sabadell ja no és estrany veure persones dormint al carrer, en furgonetes o en vehicles, fins i tot persones que treballen però no poden pagar un lloguer. Quan una ciutat normalitza això, alguna cosa molt profunda s’ha trencat.

Davant d’aquest model esgotat, el Partit Popular proposa un canvi de rumb clar i realista. L’habitatge no s’arregla amb més intervenció, sinó amb més oferta i més seguretat jurídica. Per això el Pla d’Habitatge d’Alberto Núñez Feijóo aposta per mobilitzar sòl públic per construir habitatge assequible, facilitar llicències, rehabilitar pisos buits, reduir impostos com l’IVA del primer habitatge i garantir una llei antiocupació que protegeixi qui compleix.

I, sobretot, un compromís clar: iniciar la construcció d’un milió d’habitatges en la pròxima legislatura. Davant dels plans infinits, habitatges reals. Davant de la propaganda, llars.

Sabadell no pot continuar perdent els seus joves, les seves famílies i la seva classe mitjana. L’habitatge és avui el principal factor d’expulsió social de la ciutat. O canviem de model, o continuarem veient com la nostra ciutat es buida per dins.

Perquè el dret a un habitatge comença per una cosa molt senzilla: que hi hagi habitatges.