Una entrevista recent a Laia Bonet —primera tinenta d’alcalde i responsable de polítiques d’ecologia, urbanisme i mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona— publicada a El País m’ha suggerit tornar sobre una qüestió que Sabadell mai no ha resolt perquè tampoc no l’ha plantejada com cal: la necessitat de disposar d’un veritable hub intermodal de transport públic que contribueixi a ordenar la mobilitat urbana, interurbana i ferroviària de la ciutadania. Una qüestió que, en el seu moment, vaig exposar en aquest mateix diari digital i que avui, a la llum del que Barcelona està impulsant, adquireix una urgència renovada.
I és que Sabadell va tenir al seu abast una oportunitat estratègica única per crear un hub d’intermodalitat potent entre les places de la Concòrdia i d’Espanya, arran de la confluència i coincidència, en un mateix punt, d’autobusos urbans, interurbans i Rodalies de Renfe i del Metro del Vallès. Un hub que hauria possibilitat que els busos interurbans no es passegessin per tota la ciutat talment com si això fos un fet inevitable i que, de retruc, hauria contribuït a reduir els nivells de contaminació i el desgast d’un centre urbà que ja suporta prou pressió. Aquell hub, situat al nord de la ciutat, hauria estat el complement natural de l’actual nodus intermodal de Sabadell Centre i del que, en un futur, podria construir-se a l’estació de Sabadell Sud, a tocar de l’aeroport.
Mentrestant, Barcelona sí que està fent la feina. I la fa amb una claredat que interpel·la directament ciutats com la nostra. Bonet ho expressa sense ambigüitats en l’entrevista citada quan diu que “a la Sagrera hi haurà una estació subterrània d’autobusos interurbans; Fabra i Puig i l’Estació del Nord continuaran exercint de grans nodes; i a la plaça d’Espanya ja està adjudicat el projecte d’una nova estació intermodal al subsol”. L’objectiu és inequívoc: reduir dràsticament l’arribada d’autobusos interurbans al centre de Barcelona i generar la infraestructura necessària perquè la intermodalitat sigui real i no es quedi en un simple eslògan.
A partir d’aquí, la pregunta és inevitable: si Barcelona necessita ordenar els fluxos interurbans per evitar la saturació del centre, com és que a Sabadell encara no hem afrontat aquest repte amb la mateixa determinació? No som Barcelona, és cert. Però els principis de racionalitat, eficiència i sostenibilitat són perfectament replicables a la nostra ciutat. I, de fet, en una ciutat de la nostra escala, els beneficis podrien ser encara més immediats.
La mobilitat no és una qüestió de trajectes: és una decisió sobre quin model de ciutat volem. Una ciutat que permet que els busos interurbans circulin sense criteri pel centre està renunciant a ordenar el seu espai públic, a reduir emissions i a facilitar la vida quotidiana dels seus habitants. Una ciutat que aposta per la intermodalitat, en canvi, guanya temps, qualitat de l’aire, comoditat i cohesió urbana.
Sabadell necessita abordar la qüestió de la mobilitat amb decisió i adoptar mesures. Necessita decidir si vol continuar gestionant-la amb pedaços, com fins ara s’ha fet, o si vol fer el salt cap a una xarxa moderna, eficient i pensada en clau metropolitana. En aquest sentit, les paraules de Bonet són quelcom més que una reflexió sobre Barcelona i la seva mobilitat: són un mirall en el qual es reflecteix allò que podríem estar fent i encara no fem.
Potser ha arribat el moment de mirar-nos-ho amb valentia.
