He llegit amb preocupació el balanç triomfalista que ha presentat l’alcaldessa de Sabadell. Un discurs ple de xifres i titulars, però que no connecta amb la realitat que viuen cada dia milers de veïns i veïnes. Perquè una ciutat no va bé quan els números pugen, però les persones viuen pitjor.
Avui Sabadell té un rècord de persones vivint al carrer, persones dormint en caixers, en cotxes o en espais públics. Aquesta situació no és inevitable ni acceptable, i encara menys quan es presenta un balanç autocomplaent. El sensellarisme s’està cronificant i el govern municipal no ha estat capaç de donar una resposta estructural, coordinada i valenta.
Però el problema no afecta només aquells que no tenen sostre. Cada vegada hi ha més persones que, tot i treballar, no poden accedir a un habitatge. Joves, famílies i gent gran atrapats en un mercat del lloguer inassumible. La manca d’habitatge assequible està expulsant veïns de la seva pròpia ciutat. Les solucions no passen per anuncis buits i mès intervencionisme, sinó per augmentar l’oferta de vivenda, alliberar sòl, agilitzar llicències i col·laborar amb el sector privat. Sense més habitatge, no hi ha dret a l’habitatge.
Les classes mitjanes estan asfixiades. Paguen més impostos, suporten un cost de la vida cada vegada més alt i veuen com la seva capacitat d’estalvi desapareix. L’Ajuntament ha optat per una política fiscal que penalitza qui treballa i emprèn, mentre els serveis públics no milloren al mateix ritme. Cal una fiscalitat moderada i una clara priorització de la despesa en allò essencial.
La inseguretat i l’incivisme s’han convertit en una de les principals preocupacions dels barris. Ho escolto cada setmana al carrer: ocupacions conflictives, vandalisme, robatoris, brutícia i sensació d’abandonament. No és una percepció, és una realitat. Sabadell necessita més policia de barri, més presència policial, aplicació ferma de les ordenances i tolerància zero amb l’incivisme. Defensar la convivència és defensar la majoria de veïns que compleixen les normes.
Però també cal parlar clar de les infraestructures i projectes estratègics que Sabadell necessita i que depenen d’altres administracions. Avui el PSC governa l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat, i per tant ja no hi ha excuses. Sabadell no pot continuar esperant indefinidament la Ronda Nord, una infraestructura clau per a la mobilitat i la competitivitat econòmica. Tampoc pot seguir bloquejada l’ampliació del Parc Taulí o la recuperació d’espais estratègics com la caserna, projectes imprescindibles per a la salut, la seguretat i el futur de la ciutat.
Una altra gran assignatura pendent és la formació professional. Sabadell i el Vallès Occidental tenen un teixit empresarial potent que necessita perfils qualificats, però no hi ha prou places d’FP adaptades al mercat laboral real. Sense una aposta clara per la formació vinculada a l’empresa, seguirem tenint joves formats que marxen i empreses que no troben talent.
Sabadell està expulsant els seus joves. Joves preparats, amb talent, que no troben feines estables ni salaris dignes per emancipar-se i construir un projecte de vida. Una ciutat que perd els seus joves és una ciutat que renuncia al seu futur. Cal recuperar l’ambició econòmica, atraure empreses, indústria, innovació i ocupació de qualitat.
Jo vull una Sabadell que funcioni, on els joves es puguin quedar, on treballar torni a permetre viure amb dignitat i on els barris tornin a ser espais segurs i cuidats. Una ciutat que ajudi qui ho necessita, però que també exigeixi responsabilitats.
Governar no és fer balanços triomfalistes. Governar és afrontar els problemes, dir la veritat i exigir responsabilitats a totes les administracions, encara que siguin del mateix color polític. Sabadell pot funcionar millor. I ho pot fer amb un govern que no busqui excuses, sinó solucions.
