ARTICLE D’OPINIÓ
Ernest Espinós, membre del Moviment Veïnal del Sud
Ara farà un any que al veure que l’Alcaldessa contractava una empresa de l’exalcalde de Barcelona Sr. Hereu (la consultora Idencity) per rehabilitar el riu, no vaig poder estar-me de fer un article com avís del que podria passar-li al riu si no estàvem atents, ja que es parlava de convertir-lo en un “pol d’atracció d’empreses”.
En ell fèiem un petit resum de la quantitat de ferides que durant molts anys l’industria tèxtil del ram de l’aigua, que abocant grans quantitats de residus químics al riu feien que aquest es transformés en un gran clavegueram. L’any 1962 semblava què amb la gran riuada es volia reivindicar i donar un avís del maltractament que estava rebent i amb la seves aigües violentes va destrossar desenes d’empreses, emportant-se riu avall treballadors que no van poder posar-se lluny de l’enfurismat Ripoll.
Entre la crisi del 1973 i la vaga del 76 es comença a buidar d’activitat i abandonar les edificacions, deixant-les actualment en un estat deplorable i abandonades. En aquest moment tant delicat, i amb idees tant desafortunades com és la construcció de la piscina d’onades (el projecte SurfCity), que pot passar-li al riu en els pròxims mesos? Crec que és bo recordar qui va iniciar l’etapa per transformar i netejar el riu, l’alcalde Toni Farrés amb fons de la comunitat Europea. Els esforços que es van haver de destinar per a portar a terme una primera neteja i intentar recuperar-lo de les diferents edificacions camuflades i fins i tot amb activitats algunes d’elles fora dels canals reglamentaris.
Aquest mateix alcalde per no perdre una inversió que els organitzadors de les olimpíades oferia, es va haver de sotmetre al xantatge de fer la gran piscina municipal de la Bassa de Sant Oleguer, crec què aquí va cometre un greu error, i que jo vaig tenir l’oportunitat de poder-li dir, una activitat què només està activa durant quatre mesos amb un manteniment costosíssim.
Els què hem nascut en aquesta zona podem recordar com en els anys 1950-56 l’emigració al no tenir recursos econòmics es van instal·lar en coves -com encara es pot veure a la baixada de la Bassa- que ells mateixos foradaven al llarg de la riba esquerra del riu Ripoll i on la quitxalla vinguda d’altres comunitats i els nascuts aquí ens trobàvem per jugar en el què és deia el pla de cartons i la font del Pi per jugar a futbol i on els diumenges s’ajuntaven les famílies amb la truita de patates per confraternitzar i és precisament el lloc on ara volen malmetre, estripant un lloc natural que tanta falta ens fa, crec que no tot val en nom de l’economia, segur què si les persones què tenim memòria històrica i l’administració local amb esperit d’escoltar podríem trobar un projecte de riu què regenerés les lleres i al mateix temps crear llocs de treball sense malmetre la zona ni tenir què saturar la zona de cotxes ni de persones.
Valdria la pena provar-ho ja què en la zona de can Rimbles i la nova zona que tindria el nom de Parc de les aus al sud -com el parc de les aigües al nord- tindríem un riu què seria un exemple de com s’ha de lluitar contra el canvi climàtic i no com es vol projectar creant més mobilitat a la zona, tot al contrari del que aconsella la Unió Europea. I no és només el fet sentimental i ecològic, és que el mateix projecte i programa de “rehabilitació” del riu pretén recuperar l’esperit especulador i del desenvolupisme dels noranta, sense les condicions d’aquesta dècada. En un context de crisi permanent -climàtica, econòmica, social…- i de pretesa post pandèmia (encara està per veure), cal repensar urgentment el nostre model i el futur de la ciutat, abandonant velles dinàmiques i el populisme electoral que amaga aquesta darrera operació.
