ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
La tardança en formar govern, com també la deriva des de les eleccions del 2017, plantegen la qüestió de què és més important, de si el Govern o el Parlament? El Govern sorgeix del Parlament i en depèn, per més que el cap de l’executiu, en última instància, pugui dissoldre la cambra. Però des de la voluntat interna dels partits sembla que l’únic desideràtum, la finalitat exclusiva, és posseir el govern. I particularment en el moment actual. Que 500 càrrecs de nominació política depenguin del govern posa encara més transcendència material i interessada en el seu nomenament. Són les eleccions només una cursa per arribar a manar?, una selecció dura de la qual només en sobreviuen uns pocs? o són el camí per a la constitució d’una cambra de representants que mantenen viva la voluntat popular, l’exerceixen per delegació i que, en mom d’ella, nomenen un cap de govern?
En un moment complex com el present, el govern pot i ha d’actuar en el curt termini i en l’administració quotidiana, que és decisiva i certament imprescindible, fins i tot contradictòria amb les voluntats de més abast i del llarg termini. Per això, solament el Parlament, com a expressió de la sobirania de la gent, pot fer el camí de debatre en termes de projecte de futur. I podria fer-ho rebent la ciutadania, de manera oberta, no solament com a cambra on tot queda delegat i a porta tancada, a excepció d’alguns plens.
Tots aquells que han inventat “processos constituents” i debats de futur, al marge de les institucions i dels representants, que pensin que ens venen a dir que el Parlament només és un tràmit, unes oposicions per formar govern. En això coincideixen amb els partits que usen el Parlament només de palanca per capturar el govern i poder manar. Erren en profunditat. Perquè avui seria possible una acció de govern realista i quotidiana i, simultàniament, un debat de país més profund.
Que el Parlament es menyspreï a si mateix per part dels seus propis membres té molt a veure amb la mecànica electoral. Tenim una democràcia poc o gens representativa en el significat que un parlamentari representa un districte de població. Nomenats per les seus centrals de partit, només es deuen als líders de partit i aquests actuen com a marques comercials respecte la ciutadania, convertida en consumidora. consumidora passiva permanent, amb dret a caviar de producte cada quatre anys en una oferta molt acotada
Pere Aragonès i Laura Borràs, com també els seus antecessors (el càrrec defineix les possibilitats) podrien, pel seu perfil i càrrec, encarrilar uns dinàmica de Govern efectiu i, alhora, de Parlament obert al disseny del país, al balanç del tracte de l’estat, a la lluita contra la repressió i la demanda d’amnistia. Però no serà. Podem entendre la feinada del govern, però no el tancament de les comissions del Parlament a la ciutadania delerosa de participa
Una societat més civilitzada, més democràtica en fi, encarrilaria la seva maduració crítica en una relació més intensament construïda i en continuïtat amb els seus representants, més institucional en fi, en el debat amb tots ells. En canvi, permetem uns liderats dèbils, subjectius, encarcarats de partit, aïllats de la riquesa social i incapaços de sumar tot allò que germina a tot el país. Se’n diu partitocràcia i, en aquest món, el polític aïllat, menjat per la màquina, militant disciplinat de partit, resulta penós i un tap al creixement polític del país.
Foto portada: el candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat, Pere Aragonès, i la presidenta del Parlament, Laura Borràs, aquest divendres. Autor: ACN.
