Aquesta setmana, com cada any, tornen els actes que recorden la mort de Franco. És normal: cap societat sana pot avançar sense mirar de cara el seu passat. El que resulta sorprenent és que, 50 anys després, hi hagi qui vulgui convertir aquell record en un problema… però només quan el record és incòmode per als hereus polítics del franquisme.
No, el problema d’Espanya no és que alguns mirin enrere. El problema és que durant dècades no s’ha volgut mirar prou. Que hi hagi milers de persones encara a les cunetes (recordo que hi ha més de 114.000 entre la Guerra Civil i la dictadura franquista, el país amb més desapareguts del mon), que els crims de la dictadura no hagin estat jutjats mai, que els símbols franquistes continuïn presents a carrers i institucions, que algunes estructures d’aquell règim encara respirin en segons quines decisions de l’Estat. I això no és nostàlgia: és una realitat que la Transició no va voler afrontar.
Es parla sovint de la Transició com d’un exercici de reconciliació modèlic. Però la reconciliació només és real quan hi ha veritat, justícia i reparació. La Transició va ser, sobretot, un pacte de mínims que va garantir una sortida pactada amb els poders franquistes. Sí, va aportar llibertats i estabilitat; però també va deixar intocables alguns privilegis, va blindar interessos i va convertir el silenci en condició per avançar. Aquest silenci és el que avui impedeix tancar les ferides de veritat.
L’esquerra no manté viu Franco per treure rèdit electoral. L’esquerra parla de Franco perquè encara hi ha persones que no han pogut enterrar els seus familiars; perquè hi ha sentències judicials basades en lleis d’una dictadura que mai s’han anul·lat del tot; perquè existeixen partits que s’emparen en aquella memòria per justificar discursos d’odi; perquè la ultradreta creix quan s’esborra el record del feixisme.
No volem mirar enrere per dividir, sinó per entendre. Perquè sense memòria democràtica no hi ha democràcia plena. I perquè girar full no és fingir que el text anterior no existeix; és llegir-lo, entendre’l i garantir que no es repetirà.
La Transició va ser un punt de partida, no un punt final. L’autèntica responsabilitat envers les generacions futures no és recomanar-los que oblidin, sinó garantir-los un país en què els drets humans no siguin negociables, on el passat no s’esborri i on la democràcia no s’edifiqui sobre una fossa comuna.
Això és mirar endavant: assumir el que va fallar, reparar el que es va trencar i construir un país que no tingui por del seu passat. Perquè només així podrem avançar amb la serenitat que alguns invoquen… però que només arribarà quan deixem de confondre la pau amb el silenci.
Perquè la memòria no és rancor: és l’antídot perquè els tirans no tornin.
