Sabadell fa anys que arrossega una crisi habitacional que no és conjuntural, sinó estructural. L’encariment del lloguer, l’escassetat d’habitatge assequible i la manca d’un parc públic robust han anat estrenyent el marge de maniobra de milers de famílies. En aquest context, qualsevol moviment institucional que apunti a revertir aquesta tendència és, d’entrada, una bona notícia. I cal reconèixer que l’equip de govern ha començat –finalment– a moure una primera fitxa.
La fórmula escollida és coneguda i, en molts municipis europeus, ha demostrat ser útil: la cessió de sòl municipal a una entitat on l’interès públic prevalgui sobre el privat, amb una concessió de cinquanta anys. A canvi, aquesta entitat assumeix els costos econòmics i financers derivats de la construcció d’habitatges que s’hauran de posar a disposició dels futurs estadants amb lloguers d’entre 400 i 500 euros mensuals, una franja que, sense ser ideal, s’acosta més a la realitat salarial de la ciutat que no pas ho fan els preus de mercat. Passat mig segle, els pisos passaran a ser de propietat municipal. És una manera intel·ligent d’ampliar el parc públic sense haver d’hipotecar el pressupost municipal.
En aquest cas, la iniciativa permetrà construir 122 habitatges repartits en sis solars municipals. I aquí hi ha un encert que convé subratllar: la dispersió territorial. Sabadell ja sap què passa quan es concentren operacions massives d’habitatge protegit en un sol punt. Els barris de Can Puiggener, Campoamor, Espronceda o Els Merinals en són testimonis dolorosos: polítiques benintencionades que, aplicades de manera massiva i sense mirada urbana, han acabat generant estigmes que encara avui s’arrosseguen. Evitar repetir errors és, també, una forma de governar.
Ara bé, seria ingenu pensar que aquesta mesura, per si sola, resoldrà la crisi habitacional. És un pas endavant, però no és el salt que la ciutat necessita. Sabadell continua tenint un parc públic irrisori en comparació amb altres ciutats europees; continua patint la pressió especulativa; continua sense un pla integral que combini rehabilitació, mobilització d’habitatges buits, regulació del lloguer i estratègies de cohesió urbana. I, sobretot, continua sense un relat clar sobre quin model de ciutat s’aposta en matèria d’habitatge.
La cessió de sòl és una bona eina, però no pot ser l’única. Si volem una ciutat on viure no sigui un privilegi, sinó un dret, caldrà persistència, valentia i una política d’habitatge que no es limiti a apagar incendis, sinó que planifiqui amb la mirada posada en el llarg termini. El moviment d’ara és positiu. El que vingui després serà decisiu.
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
