ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
Un projecte de país, en un país no lliure, demana un grau d’unitat social que no cal en un país lliure, on el debat polític i de partits ja es mou amb normalitat. Un país no lliure és una nació sense estat propi, o sense un estat prou compartit, sinó imposat en alguna proporció i massa sovint a la contra. Espanya és un estat democràtic, però àmpliament perfectible, un fet que suposa limitacions importants al demos català.
Per aquest context de limitació i d’estat no fet a mida, sinó incòmode, cal un projecte de país, un projecte amb un bon pes compartit, tampoc no cal al 100 per cent, però un projecte que mobilitzi la gent i que generi un horitzó col·lectiu.
Així doncs, aquest projecte, per a ser, ha de disposar de tres peus, un d’econòmic, un de social i un de cultural. L’econòmic conté la dimensió territorial i ambiental. En ell parlarem d’economia productiva, de xarxa de ciutats, de medi ambient, en tant que espai de suport de l’economia, dels requeriments climàtics, biològics i energètics. Potser no desenvoluparem tots els detalls, però una opció pro productiva i ambientalment ambiciosa suposa una fita millor que parlar només de turisme, serveis i de Barcelona com a capital global. I, per exemple, cal explicar i decidir millor si una olimpíada d’hivern és, o no, el camí que apunta a aquest horitzó.
En aquest disseny de país, una opció concreta, però general, seria l’opció de ser un país ferroviari, per acostar-nos als estàndards europeus. I ferroviari no vol dir solament mobilitat, funcionalisme, sinó reforç de la seva estructura urbana i una integració major des del centre fins els nuclis menors. Suïssa i Holanda, com a exemples. No hi arribarem fàcilment, però és allò que ens cal i que podem pagar-nos amb la riquesa que generem i que l’estat s’enduu sense equitat.
El segon peu, el social, voldria dir, sobretot, habitatge com a servei públic, un cop assolits salut i educació. Difícil? -no tant, perquè hi ha un camí a recórrer en habitatge per a joves i gent gran, més fàcil del que sembla. Podem encara perfeccionar els objectius, en recerca, en formació… en la relació universitat i empreses… tots ells punts a cavall de l’economia i la societat i lligats al tercer peu que és cultura i llengua.
Cultura vol dir llengua i escola, és voluntat de ser present en un món obert, amb empremta pròpia. No m’hi estendré, però relliga màxima modernitat i mirada patrimonial.
En síntesi, un projecte ha de ser un fet de màrqueting que contindria i integraria producte i accés a la clientela, perquè un bon producte enamora, captiva. Aquest seria un màrqueting plenament possible, que no et resoldrà la vida, però que suposa compartir diagnosi de present, esforç de diàleg i mirada de futur. Molt més senzill del que sembla, però avui aquest és un camp abandonat per part dels partits i per les entitats socials més polítiques.
Un projecte mira a mig termini i no resolt allò immediat. Com per exemple, què fem amb els atacs a la llengua?, i amb la capacitat d’autogovern sempre laminada, també què? -doncs patir-hi i lluitar-hi, però un horitzó de país, un projecte ampli, seria una bona tàctica en una estratègia correcte de llibertat i de camí de sobirania.
En un país no lliure, la necessitat d’una política unitària és una dificultat afegida, un pes que no paguen els països lliures, en els quals el joc parlamentari ja és suficient. Ara bé, com a dificultat és també una oportunitat de consens social i de política millor elaborada, perquè obliga a acords, a dretes i esquerres, a treballadors i burgesos, a ecologistes i especuladors. En fi, una dificultat positiva, una oportunitat.
Foto portada: Larrosa, en una ponència a Fira Sabadell. Autor: David B.
