ARTICLE D’OPINIÓ
Marta López Viana, arquitecta.
Aquest matí he anat a fer fotografies de l’exposició per a la commemoració dels 250 anys del naixement del barri de la Creu Alta. M’hi he acostat caminant i des de l’avinguda ja veia les cintes verdes que vesteixen l’exposició. I es que el muntatge es troba al tram de carrer de vianants on està el Teatre Sant Vicenç a tocar de la plaça de la Creu Alta, encreuament dels antics camins de Manresa i de Castellar i on s’ hi va col·locar la creu que dóna nom al barri.
Quan des de l’Associació de Veïns de la Creu Alta ens van proposar dissenyar l’exposició commemorativa ens vam reunir amb la comissió organitzadora dels diferents actes de celebració. Un dels primers temes que ens vam plantejar va ser quina havia de ser la ubicació idònia per l’exposició. Tot va començar per un tema bàsicament logístic ja que es necessita temps per demanar un espai interior com el del centre cívic. Però de seguida el debat es va desviar a què volíem explicar, com ho volíem explicar i a qui volíem arribar. Els comentaris eren del tipus “a tot el barri”, “a tots els veïns i veïnes perquè és l’aniversari de tots”… I aleshores ja es va començar a perfilar una idea que de ben al principi ens va agradar: el lloc on a més gent arribarà el missatge de l’exposició és al carrer. La idea de que els veïns es fessin seva l’exposició perquè estava en un espai compartit col·lectiu confesso que ens va engrescar força.
I a quin carrer? El tram conegut per la gent del barri com el del teatre perquè és de vianants, un carrer guanyat per a les persones des de fa poc temps, on es pot gaudir de tranquil·litat per a fer una lectura pausada de l’exposició i en punt neuràlgic del barri. A més la pròpia arquitectura del lloc ens ajudarà: les tanques de Can Balsach i les de l’església de Sant Vicenç per penjar els panells i un paviment diferenciat. A més el fanals centrals del carrer ens serviran de suport per a muntar una pèrgola feta de cintes de color verd, el que identifica el barri, generant un espai propi dins del carrer que aixoplugarà als visitants de l’exposició.
Ara que ja tenim el lloc, i conjuntament amb les Vocalies de Cultura i de Xarxes i Comunicacions de l’associació, triem continguts, cerquem fotografies i acabem maquetant deu pàgines de gran format que formen part de tot el llibre que descriu la història del barri. Als textos l’acompanyen fotografies de grans dimensions per ser contemplades a certa distància.
I ben enfeinats arriba el dia del muntatge i de la inauguració. És difícil explicar els sentiments que tenim tots els implicats en el projecte, entre nervis perquè tot quedi ben muntat, expectació per veure el resultat final…I amb la darrera brida ja podem respirar! Però en aquell moment algú s’acosta i ens pregunta on col·locarem les cadires i la taula per fer la roda de premsa. I no dubtem: a sota de la pèrgola de cintes ja que hem generat un lloc d’estada dins el propi carrer. Després de la part més oficial de l’acte ens quedem conversant sobre coses del barri i poc a poc la gent va marxant… Per a les dissenyadores aquell dia és el darrer perquè ja hem acabat la nostra tasca. Només queda fer-ne fotografies perquè sabem que el disseny efímer un dia ja no hi serà i convé recollir-ne material per l’arxiu fotogràfic.
I ara sí, torno a l’escena d’aquest matí abstreta darrera la càmera fent les meves fotografies quan me n’adono que el degoteig de gent que es para a veure l’exposició és constant. Alguns en grups que comenten ben animats les fotografies i a vegades algun d’ells llegeix en veu alta un fragment de les explicacions. Un fenomen força interessant, el de la conversa en veu alta al carrer, que en un espai expositiu interior no es habitual d’observar.
Una d’elles que em veu fent fotografies se m’acosta i iniciem una conversa en la que m’explica les seves experiències d’anys vivint al barri. I ha sigut quan m’he adonat que aquest projecte senzill representa una expressió cultural al carrer molt potent que gaudeix d’un element singular: els testimonis orals dels seus visitants, a més són diferents cada dia. Si us hi passeu de ben segur que trobareu conversa amb algú que complementa de manera necessària les ratlles que hi podreu llegir a peu de carrer.
I recordeu: aquesta exposició no té horaris de visita i a més cap al migdia hi toca el solet!
