La Festa Major d’enguany ha estat marcada, per una imatge que diu molt del model de ciutat que tenim davant amb la censura del cartell de la Comissió de Festes Populars, obra de la jove artista Laia Dalmases.
No és només un cartell, és la col·lisió entre dues maneres d’entendre la ciutat: una ciutat per ser exhibida, convertida en aparador i sotmesa al control institucional o una ciutat per ser viscuda, construïda des dels barris, que incomodi i expressi dissidència.
En un moment en què la cultura popular es veu constantment amenaçada per la privatització i les traves burocràtiques, caldria preguntar-nos què passa quan deixa de tenir espai per existir? Per què quan es dificulta que una entitat pugui fer ús de l’espai públic, no només s’està posant una trava administrativa, s’està dificultant que les veïnes s’organitzin, que es trobin i que construeixin comunitat: en definitiva, que es faci ciutat.
I és precisament per això que el que ha passat amb el cartell no és anecdòtic. La censura a què s’ha vist sotmès, no només el cartell sinó totes les activitats organitzades per la comissió de festes populars, forma part d’un model que es va repetint. Aquest model ja ha deixat anteriorment exemples d’una lògica vinculada al consum cultural massiu, com va passar a les reclamacions de la cultura popular després de la COVID19 i continuadament des de llavors.
L’exemple dels macrofestivals com el Va Parir Tour o els macroconcerts mostra quin model promou el govern del PSC. En lloc de posar al centre les entitats, els barris i els projectes culturals arrelats al territori, concentren recursos i activitats en grans esdeveniments que funcionen com a aparador de la ciutat. No es tracta de negar el valor de la música o dels grans esdeveniments, sinó de qüestionar que aquesta sigui la prioritat quan les iniciatives de cultura popular i comunitària troben cada vegada més obstacles per ocupar l’espai públic.
De la mateixa manera, l’alcaldessa promou figures com la del Llaminer, que cada any té un pressupost més elevat, superant el milió i mig d’euros, alhora que privatitza la cultura popular, i tot això acompanyat d’una pujada d’impostos històrica a la ciutat. I si amb això no n’hi ha prou, aplica l’escrutini de qualsevol activitat de cultura popular que se surti dels seus paràmetres electoralistes, convertint l’activitat cultural de Sabadell en la seva contínua campanya electoral.
I aquest model obstaculitzador i cacic que les entitats de cultura popular denuncien constantment també es dona en altres àmbits culturals de la ciutat, teatres, museus, esport, música…, ja que els últims anys, el govern municipal sembla haver convertit la política cultural en una qüestió de control del relat. Allò que reforça la imatge de l’alcaldessa rep suport, allò que qüestiona el seu model de ciutat, incomoda i queda obstaculitzat.
El PSC no aplica una política cultural basada en l’impacte social sinó una política cultural basada en l’impacte electoral, silenciant la dissidència política i recordant-nos temps passats que no queden tan lluny.
Però quan les entitats no són valorades pel seu impacte social, cultural o històric, sinó per si són útils o no al relat electoralista de qui governa, es construeix una ciutat més desigual, menys de totes i més dels que manen.
És per això que defensar la cultura popular també és defensar una determinada manera d’entendre la ciutat. Una ciutat on les veïnes tinguin veu, on les entitats tinguin espai, on la cultura no depengui de qui té més diners, i l’ajuntament faciliti que la gent s’organitzi sense obstaculitzar-ho.
Un altre exemple, de com d’allunyat de les necessitats de Sabadell està el PSC és l’elecció de la persona que farà el pregó de la ciutat. Ens cal analitzar si disposem de figures aterrades al territori que representin els valors de cohesió social, classe i lluita que Sabadell es mereix. Pensant-hi una mica podríem escollir alguna entitat cultural com a valor comunitari, o, per exemple, a l’esportista i activista Aïcha Camara que simbolitza la cohesió, el treball de barri i els valors antiracistes tan necessaris sempre, i ara més que mai.
Queda clar que el model de Festa Major del PSC a Sabadell depèn més de si l’alcaldessa es pot fer un vídeo promocional exitós, que de les necessitats reals de les persones que hi viuen.
Per això hem de tornar a posar el focus en Barraques i l’artista Laia Dalmases, que han mostrat el seu rebuig a un model cacic i elitista amb un cartell en què es crema uns símbols caducs per donar pas a uns que ens representin a totes.
Perquè una Festa Major ha de ser un espai on la ciutat es troba, es reconeix, es pensa i també es disputa. Ha de ser de les veïnes, de les entitats i de totes aquelles persones que fan ciutat cada dia. I també ha de poder ser incòmoda, qüestionar i denunciar. En definitiva, ha de poder imaginar una ciutat diferent.
Defensar un model de Festa Major per a totes, també des de la dissidència política, no és un delicte sinó un dret!
Celebrem una Festa Major… que sigui trinxera!
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
