ARTICLE D’OPINiÓ
Javier Garrido (Podem Sabadell)
(Aquest escrit pot contenir traces d’espòilers)
La sèrie televisiva és, potser, el format de ficció que amb més encert ha capturat la lògica dun procés polític que, sovint, no és ni intuïtiu ni prominent. Per exemple, a principis dels anys 80, una sèrie de la BBC (Yes, minister) reproduïa la dialèctica entre un ministre britànic i el seu secretari, el mític sir Humphrey, amb la moralitat que els poders de l’administració profunda sempre acaben fent sucumbir els incauts polítics professionals amb els seus plans de reforma. Malgrat el caràcter força discutible de tal enfocament (en realitat, a les mateixes dates, Margareth Thatcher demostrava que, per bé o per dolent, el contrari és perfectament possible: que la política imposi canvis profunds en l’estructura social) no li resta mèrit a l’intent descenificar complexitat incorporant un enfocament diacrònic que es resisteix a daltres formats de ficció.
A linici d’aquest 2020 es va posar de moda a Espanya la que The Guardian havia qüalificat el 2016 com la “House of Cards francesa“: Baron noir, sèrie creada per Eric Benzekri, procedent del món de la militància activa al Partit Socialista francès i de lexercici de la política professional com a membre de Gabinet ministerial. Potser per això, en comparació amb House of Cards, la sèrie francesa és més intensa en realisme i desplega una major varietat i profunditat temàtica.
Benzekri ens presenta el personatge principal, Philippe Rickwaert, viatjant constantment entre Dunkerque i París. A la grisa ciutat industrial del nord de França és l’alcalde socialista, beneït amb força carisma popular. A la capital és el confident del líder del PS Francis Laugier. A la vigília de la segona volta de l’elecció presidencial, un escàndol financer amenaça de liquidar les opcions de Laugier. A la nit boja que segueix per evitar l’escàndol es produeix una mutació: Rickwaert es transforma d’un idealista rialler a un cínic maquiavèl·lic. Demostra ser un hàbil manetes per a Laugier, qui serà elegit president, però pateix una severa esgarrinxada en l’ànima perquè aquesta nit es forja una tragèdia en la seva consciència: el suïcidi d’un militant del partit. I si això no fos suficient Laugier, un cop escollit, el sacrifica per tal de salvar la seva pròpia pell. El que segueix és una successió cada vegada més ràpida d’intrigues que giren al voltant d’una única materia prima: el poder. Nhi ha qui moren i daltres, entre ells Amélie Dorendeu, experimenten un avenç irresistible. Rickwaert, estrateg i tàctic impulsat per lodi i la venjança, nés sovint la força impulsora.
Totes les fractures polítiques contemporànies aniran fent acte d’aparició a les trames dels diferents episodis: l’eix esquerra/dreta, el debat identitari, Europa, la post-democràcia, el paper de la premsa i dels partits … totes són escenificades amb força rigor i profunditat.
La sèrie ens acabarà plantejant la hipòtesi crua de la mortalitat de la política (C’est ça, le vrai Nouveau Monde: la fin de la politique, afirmarà solemnement Rickwaert). Es tracta d’un escenari forçat, fictici i, potser, exagerat però que conté una proposta de meditació; la política, com a creació humana, és mortal? Si la resposta és afirmativa, i aquí rau la potència de la proposta de reflexió, ho farà, sens dubte, mitjançant la utilització dels mecanismes del sistema de la democràcia representativa: lokhlos, la multitud, menjant-se al demos, el poble constituït en assemblea deliberativa. Si bé estem parlant duna ficció, hi ha elements de l’actualitat política europea apuntant en aquesta direcció: una part creixent de l’electorat ha deixat de creure en la política; la simplificació excessiva del debat públic condueix a una histerització permanent; la virulència de les reclamacions identitàries; finalment, el que potser sigui més greu, la banalització de la condició de veritat, herència il·lustrada, atacada des de totes bandes per ideòlegs i censors, convenientment disfressats de fact-checkers, decidits a imposar els seus fets alternatius i a silenciar els seus oponents en nom d’una Història reinventada o una nova mística del poble.
Quines lliçons ens ofereix Baron noir per a Sabadell? La inexistència d’un projecte compartit de forma part del consens de la ciutat des de fa anys. L’univers polític local es mostra, com ha escrit encertadament Manel Larrosa (recomano la lectura del seu llibre La ciutat fletxada), orfe dun encàrrec social previ. I sense aquest encàrrec social previ, la política local dels darrers anys ha basculat entre la contundència verbal i labsència de resultats. El risc que penja sobre la política sabadellenca en els propers anys és justament que el tacticisme inevitable dels actors polítics no sigui posat a disposició de l’obtenció de béns públics sinó a finalitats i dinàmiques exclusives del camp polític. És un retrocés històric: la política com un assumpte privat del Rei i de la seva Cort, en aquest cas dels partits.
Però, continuant amb la proposta de reflexió de la sèrie, la resurrecció de la política es produeix, sovint, en aquell espai del tauler on aquesta es troba més afeblida. Rickwaert és, en algun moment determinat de la sèrie, l’últim home d’esquerres. Davant d’una correlació de forces global ancorada a la dreta, la sèrie proposa que, en realitat, la clau del renaixement de la política es troba a lesquerra. Una recuperació del caràcter multisectorial de la política moderna i contemporània seria una bona lliçó a extreure de la sèrie francesa. Des de les nostres àrees de Govern treballem perquè la política inclogui a totes i a tots.
Sabadell podria ser l’escenari d’un renaixement de la política. Fem-ho possible, és a les nostres mans. Què ho impedeix?
