ARTICLE D’OPINIÓ
Ernest Espinós, membre del Moviment Veïnal del Sud
El passat dia 8 ens va deixar l’anomenat bisbe dels pobres, en Pere Casaldàliga, a l’edat de 92 anys amb un enorme llegat com es va poder apreciar automàticament en la premsa i tertúlies, fruit del seu treball i exemple abnegat podem dir que encara es troba entre nosaltres i sense dubte durant molts anys serà un referent per totes aquelles persones que treballen en projectes socials per la gent més necessitada, recordat especialment pels habitants de l’estat del Mato Grosso, a Brasil, i a casa nostra.
Amb 7 anys vaig tenir el privilegi de tenir-lo com a professor a l’escola del Cor de Maria de Sabadell -va residir a la nostra ciutat durant sis anys, del 52 al 58- en aquells moments, en ple franquisme i pressió nacional catòlica els alumnes ens vam adonar ràpidament que estàvem davant d’una persona amb un tarannà i manera de fer que no tenia res a veure amb la majoria de capellans, d’aquesta manera es va guanyar el sobrenom de ‘Sant Pere’.
Així doncs, aviat va ser conegut per la seva obra, vinculació a la teologia de l’alliberament i la lluita constant per la defensa dels seus valors en favor dels més desfavorits, en contra dels poders dels terratinents, de la dictadura militar i com no de la pròpia jerarquia eclesiàstica, fet que el va comportar amenaces, atemptats i ser citat -any 1988 durant el papat de Joan Pau II- a la ciutat del Vaticà per donar explicacions i pressionat per a que signés un manifest que es contradeia amb el què ell defensava, i com no podia ser d’altra manera, es va negar rotundament.
Davant la seva mort, l’Església espanyola va publicar un trist comunicat només de tres ratlles, per part de l’estructura catalana nombroses declaracions hipòcrites com de l’abat de Montserrat, una persona que diu que va ser alumne d’ell i que el tenia com a guia espiritual, però que, com bona part de l’aparell de l’Església està molt lluny dels seus postulats de llibertat i d’igualtat social, acusat de tapar abusos sexuals per part d’algun dels seus sacerdots o alineat amb els poders econòmics i polítics del país.
Sigui com sigui, aprofitant l’oportunitat que ens dona aquest moment voldria recordar també aquí i ara, en relació a aquesta altra església dels pobres, a l’ex-jesuïta Josep Maria Borri, mort ja fa 12 anys, que podent tenir una brillant carrera eclesial i moltes comoditats va renunciar per també dedicar-la a la gent més necessitada, primer a un barri obrer de la ciutat de Bilbao, aconseguint que l’ajuntament els hi fes arribar l’aigua, entre altres reivindicacions, o bé als anys 50 a la nostra ciutat, on durant els diumenges amb l’excusa de la missa, recollia la canalla que vivia a les coves de Sant Oleguer per a que poguessin fer un esmorzar de xocolata desfeta. Més endavant seguiria treballant per a la comunitat i ciutat com a secretari de la federació de veïns, enfrontant-se coherentment amb els poders polítics i econòmics locals.
I és que Sabadell és una ciutat que ha donat durant la seva història persones destacades amb gran vocació social i de servei al poble, però encara en voldria destacar-ne un altre que el seu recorregut podríem dir que corre paral·lel a la del bisbe Casaldàliga o en Josep Maria Borri, em refereixo al company i amic Emilio Espín.
Recordo que va entrar a treballar a Unitat Hermètica pels vols de l’any 70, i de seguida ens vam adonar, com va passar amb ‘Sant Pere’, que era un treballador que despuntava com a company, sempre disposat a donar un cop de mà i profundament compromès. Va tenir un lloc destacat durant la vaga general del 1976, on va distingir-se com una persona que sabia organitzar i sortir-ne de qualsevol dificultat que la policia o la patronal ens plantejaven. Poc després, en la dècada de 1980 va prendre la valenta decisió de marxar a lluitar per l’alliberament dels pobles de centreamèrica, primer a Nicaragua i després a El Salvador. Amb el tractat de pau d’aquest darrer país va començar, amb d’altres guerrillers, a fomentar organitzacions per recuperar pobles que estaven destruïts o malmesos i a formar dirigents per crear cooperatives d’alimentació per aprofitar el recursos naturals, primer per sobreviure i després pel desenvolupament econòmic de la zona, totes aquestes entitats estan coordinades per la Fundació CORDES.
Ara fa quinze anys que determinaren fer un nou projecte, Descartados, dedicat exclusivament a la gent gran, per defensar la seva dignitat, i el van escollir dirigent nacional, el que l’ha portat en nombroses ocasions de nou a Europa per a cercar recolzament i suport, a més de poder explicar l’experiència a tothom. Aquest projecte de Descartados, ara farà quatre anys que s’ha recollit en un llibre fet conjuntament amb el seu fill Marc, ara professor de l’Autònoma, i està previst presentar-lo a diversos barris de Sabadell de la mà de la FAV quan ens ho permeti la Covid-19, que de ben segur ens ha d’ajudar a compartir experiències i acció social a les nostres comunitats.
El treball de l’Emilio durant aquests 30 anys ha estat vinculat a la formació de les persones, a la reivindicació dels seus drets, a la solidaritat i lluita incansable per a l’alliberament nacional i social de tots els pobles. Darrerament ha estat reconegut pel mateix govern Salvadorenc com una persona incansable i també insubornable. Serveixi aquest article com a petit homenatge per a ell, per a Casaldàliga, Josep Maria Borri, i tots aquells anònims que no només es donen als pobres, si no que hi treballen per a posar-hi remei, malgrat els poderosos.
