Les Zones de Baixes Emissions (ZBE) s’han presentat com una mesura inevitable per millorar la qualitat de l’aire. A Sabadell, però, el debat no pot quedar reduït a un mandat tècnic o a un eslògan ambiental. Cal parlat de Justícia social, convivència i ciutat real.
Tal com s’està aplicant, les ZBE no afecten tothom per igual. Penalitzen sobretot treballadors, pensionistes i famílies que no poden canviar de vehicle perquè sí. A Sabadell, com a moltes ciutats mitjanes de Catalunya, el cotxe no és ni un luxe ni un caprici sinó una necessitat quotidiana per anar a treballar, cuidar familiars o suplir les mancances del transport públic. És a dir; l’única manera viable d’arribar als polígons, als centres sanitaris, a feines o a municipis veïns on es concentra bona part de l’ocupació.
Aquesta realitat genera una fractura territorial evident. Barris i zones amb pitjor connexió queden en desavantatge respecte al centre. Es dibuixa un Sabadell a dues velocitats: la que pot complir la normativa sense problemes i la que queda exclosa, multada o directament expulsada.
Quan una política pública és percebuda com a injusta o llunyana, la convivència se’n resent. Les ZBE basades principalment en sancions generen desafecció, enuig i desconfiança; distància entre l’administració i el veïnat. Multar no educa. Sense alternatives reals, la corresponsabilitat ambiental es converteix en imposició percebuda com injusta.
També s’està consolidant un relat estigmatitzador: el del veí amb cotxe antic com a incívic. Aquest discurs profundament classista és especialment perillós en una ciutat com Sabadell, històricament obrera, industrial i de classes populars, on la cohesió social ha estat sempre un valor central.
L’economia de proximitat també en surt tocada. Autònoms, petits comerciants i serveis tècnics i professionals veuen dificultat l’accés a la ciutat. Menys accessibilitat vol dir menys activitat, menys vida als barris i més risc de desertització comercial.
Però hi ha un element clau sovint absent del debat: la mobilitat no es resol només regulat el trànsit, sinó repensant el model econòmic. La implementació de mesures com les ZBE sense una aposta clara per crear llocs de treball dins del mateix terme municipal és una contradicció. Cada dia, milers de sabadellencs es desplacen fora de la ciutat per treballar. Aquest desplaçament forçat – llargs, repetitius i sovint inevitables- són realment nocius per a la salut, la conciliació familiar i el medi ambient. Reduir-los passa menys per prohibir i més per reindustrialitzar, diversificar l’economia local i aprofitar els polìgons i espais productius existents.
En el context, cal reivindicar un municipalisme valent i amb criteri propi. L’Ajuntament de Sabadell ha de ser capaç de defensar els interessos reals de la seva ciutadania i no pot limitar-se a aplicar de manera acrítica normatives supramunicipals, incloses les dictades des del Parlament Europeu. Els objectius ambientals són necessaris, però han de respectar el principi de subsidiarietat i adaptar-se a la realitat social local.
Sense una millora prèvia i clara del transport públic, sense alternatives assequibles i sense una aposta decidida per l’ocupació de proximitat, parlar de ZBE és posar el carro davant dels bous. La transició ecològica només serà creïble si és justa, gradual i inclusiva. És per això que calen polítiques que no estiguin desconnectades del carrer.
Sabadell necessita aire més net, sí. Però també necessita polítiques pensades des dels barris, per als veïns i amb una ciutat real al centre. L’ecologia, si vol arrelar, ha de fer-ho aquí, amb la gent i no contra ella.
