- “Jugar al Sabadell era un somni per a mi”
- “Si t’has d’estalviar una opinió per por a 50 tuiters, ja pots plegar”
Alberto Edjogo-Owono (Sabadell, 1984) és una de les veus habituals de les retransmissions de la primera divisió de futbol a DAZN. Format a les categories inferiors del Can Rull, l’Espanyol o el Mercantil, va ser futbolista semiprofessional fins als 30 anys. Una vegada retirat, tot i ser llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses, ha dedicat bona part de la seva trajectòria al sector de la comunicació, on s’ha fet un lloc entre els comentaristes més rellevants del país gràcies a la seva capacitat analítica i un coneixement profund sobre el futbol africà. El 2019 va publicar el llibre Indomable: cuadernos del fútbol africano.
La història d’Edjogo trenca amb l’estereotip d’exfutbolista que treballa a la televisió. Les darreres temporades ha treballat braç a braç amb figures de la talla de David Villa o José María Gutiérrez ‘Guti’, però la seva carrera, lluny dels focus de la Champions League, va forjar-se al fang de la tercera i quarta divisió.
L’any 2003, la federació de Guinea Equatorial, el país del seu pare, el convoca per defensar la samarreta de la selecció i passa de guanyar-se les garrofes als camps del Sant Andreu o el Granollers a representar milers de persones pel continent africà. Una experiència cultural i esportiva que li canvia la vida.
Comencem pel principi. Què ens pots explicar de la teva família? Com va ser la teva infància?
Jo soc el petit de tres germans. El meu pare va néixer a Guinea Equatorial l’any 1943. A finals dels 60, principis dels 70, quan Guinea es va independitzar, va arribar el règim de Francisco Macías, que va ser un règim dur. En aquella època, molts joves amb inquietuds i amb ganes de buscar una vida millor van tenir l’oportunitat d’estudiar a Espanya amb una beca per formar-se en l’administració pública. Ell va estar primer a Madrid i després va venir a Barcelona. Quan estava estudiant a l’Autònoma, un dia va agafar una apendicitis i el van portar d’urgència a l’hospital Taulí, on treballava la meva mare com a infermera. I així és com es van conèixer.
Vam passar una infància molt feliç i amb molt de futbol, que és el que ha mogut a la meva família des de sempre. Anàvem molt a jugar a la plaça Covadonga [la plaça Sant Salvador], on hi havia una església, i passàvem les tardes darrere de la pilota amb els meus germans i els amics. Sempre he tingut un arrelament molt gran a Sabadell i, sempre que puc, presumeixo de ser d’aquí. És la ciutat on he nascut, on m’he desenvolupat.
La teva vida, com deies, està molt lligada al futbol. Primer com a jugador i després com a comentarista. D’on ve aquesta passió?
De casa. El meu pare, des que estava a Guinea, sempre ha estat un apassionat del futbol. Recordo passar dissabtes sencers a la Lliga de veterans, on va rebre molts premis de jugador més veterà, que ja és, diguéssim, la redundància absoluta. Vam passar moltes hores per diferents camps de Sabadell. Ell jugava al club de futbol Los Jardines, que és un bar que està entre Can Llong i la Concòrdia.
Aquesta passió l’hem tingut des de ben petits… el meu germà gran ja havia jugat a futbol, el mitjà també, i jo anava al darrere. Si em deixaven entrar al vestidor a omplir l’aigua, hi entrava. Si em deixaven portar la maleta, la portava. Si em deixaven participar en algun entrenament o en algun escalfament, sempre hi era. Per tant, sempre he estat vinculat al futbol.
Després de passar per diferents clubs, vas arribar a debutar amb el primer equip del CE Sabadell. Quins records tens d’aquella etapa?
La recordo amb molta estima. El Pere Valentí Mora em va fer debutar amb 17 anys, davant la Reial Societat B. Ho tinc molt gravat: vam guanyar i vaig tenir una oportunitat per marcar que si hagués entrat hauria sigut ja el clímax.
Els entrenaments del primer equip eren al matí i me’n recordo que en aquella època no s’entrenava a Sant Oleguer. Havíem d’anar, si no era a la Creu Alta, a Can Rosés, a Rubí. Així que havia d’agafar dos autobusos per anar a entrenar, demanar si algú em podia portar en cotxe de tornada per no haver de fer tota la logística… però, sincerament, per a mi jugar al Sabadell era un somni. Estar a l’equip de la meva ciutat, al camp on havia anat de petit amb el meu pare… Era el futbol dels diumenges a la tarda, de la regalèssia, les pipes… Tinc aquest record molt a dins.
De fet, vas ser un dels protagonistes d’un dia històric per al club: el partit del centenari contra el Barça.
Sí, va ser en el meu primer any d’amateur. Després de debutar amb el Sabadell vaig anar cedit al Granollers -divisió d’honor juvenil- i vaig tornar al club una mica amb l’esperança de ser profeta a la meva terra. Jo ja estava més madur, però aquell inici de temporada no estava jugant gaire perquè era molt jove i l’equip tenia molta exigència.
El partit contra el Barça va ser cap al novembre o desembre. Ells tenien a Carles Puyol, Xavi Hernández, Rafa Márquez, Luis Enrique… me’n recordo sobretot de Kluivert, perquè també era davanter i era com una referència. Jo vaig tenir l’opció de jugar la segona part i de fer un gol [el duel va acabar 1-3 a favor dels blaugranes]. És una anècdota, perquè era només un amistós, però ser sabadellenc i marcar un gol el dia del centenari fa molta il·lusió. De tant en tant encara hi ha gent que m’ho comenta.
Tot i aquell moment àlgid, vas haver de marxar ben jove de la Nova Creu Alta i vas convertir-se en un rodamon del futbol català. Granollers, Gramenet, Sant Andreu, Peralada, Badalona. Què creus que et va faltar per consolidar-se a l’elit?
Jo crec, sincerament, que acabar de juvenil i anar directament al primer equip del Sabadell va ser una errada. Perquè tu creus que estàs preparat, però t’estàs enfrontant amb gent que ja té vuit o deu anys d’experiència, que s’està jugant el sou, el pa dels seus fills… i tu, com que estàs a casa, t’ho prens com un lloc on millorar, però no tens aquell punt de “la meva vida depèn d’això” en cada jugada, en cada entrenament, en cada partit.
Crec que em va agafar massa aviat. L’opció més bona hauria sigut anar cedit, potser a Tercera Divisió, a algun filial… i a partir d’aquí, vas prenent decisions. Moltes vegades no és que tu triïs on vas, sinó que has d’anar on et truquen, on els representants t’intenten ‘col·locar’. Diria que em va faltar consolidar-me en un lloc on realment estigués a gust i on pogués desenvolupar el meu futbol.
Se’t va quedar l’espineta de no triomfar al CE Sabadell? El teu germà, Juvenal, va ser capità i un dels herois de l’ascens d’Ipurúa…
Sí, i tant. Però el primer que s’ha de dir és que ell ha estat més futbolista que jo qualitativament parlant. També crec que va arribar en un moment molt bo, sent un tipus amb experiència, i a un Sabadell en creixement. Amb Ramon Moya quasi aconsegueix passar la ronda de play-off a Irun, amb aquell gol fantasma que tothom recordarà, i amb Lluís Carreras va ser una peça clau de l’ascens a Eibar, que va ser un dels millors moments de la història del club. A més de ser un jugador d’un nivell superior al meu, els seus camins es van trobar en un moment òptim.
Has dit en diverses ocasions que ets seguidor arlequinat, així que imagino que estàs al dia de l’actualitat de l’equip. Com veus la situació actual del club?
M’agrada el que veig, perquè hi ha un pla estratègic al darrere. Hi ha un equip inversor que té clar el que vol, que aposta pel Centre d’Esports Sabadell, que té paciència, que mira al mitjà termini. Moltes vegades, al futbol, quan tens partits dolents, la tendència és desfer-ho tot i llençar-ho a la brossa. Però crec que aquest punt de tranquil·litat i d’estratègia està donant fruits.
Quan es va destituir David Català l’any passat, tots vam pensar “ui, ui, ui”, perquè l’equip va començar a perdre punts. El Sant Andreu, l’Europa i companyia s’estaven escapant. Però l’equip, al final, va fer un clic mental espectacular i vam aconseguir donar-li la volta. I quan arriba el play-off el Sabadell històricament ha estat pràcticament imbatible. És un equip amb una mentalitat molt forta, que no té por. Això és el que més em va agradar, especialment el partit contra l’UCAM Múrcia. A la primera part vam patir una mica, però la segona part va ser una exhibició total.
Segueixo molt la trajectòria del club. Conec gent que treballa dins del Sabadell, són molt professionals, i més enllà dels resultats, destacaria el treball que s’està fent a tres o cinc anys vista, que em sembla que ara mateix és el que toca. A més, hi ha connexió amb l’afició: la samarreta retro, les campanyes de captació de socis, les presentacions de jugadors… i crec que tot això fa que els nanos, que tenen la temptació del Barça o de l’Espanyol, sentin el club més proper. El futbol professional cada vegada està més allunyat del poble, i crec que és una bona oportunitat per a equips com el Sant Andreu, l’Europa o el mateix Sabadell. Aquest llindar dels cinc o sis mil socis em sembla un èxit per a l’entitat.
Tornem a la teva carrera esportiva. L’any 2003 reps la trucada de la selecció de Guinea Equatorial. No és gaire habitual que un jugador de Segona B o Tercera sigui internacional. Com va anar tot plegat?
Va ser el meu últim any de juvenil, amb el Granollers, i estava jugant molt bé. Guinea Equatorial era un país molt pobre i quan no hi ha res a repartir, l’esport passa a un segon o tercer pla. Però a finals del segle XX i principis del XXI va descobrir hidrocarburs -petroli, gas natural- i algú va dir: “escolta, per què no comencem a competir?”. A l’Àfrica, l’esport és una manera de reivindicar-se, de dir: “som aquí, som aquest país”.
Guinea Equatorial és un país petit, amb un milió d’habitants, i al costat té el Camerun, amb 25 milions. I crec que allò va ser un punt d’inflexió. Van començar a convocar fills d’equatoguineans que estaven jugant a Espanya. No teníem infraestructura ni futbol base, així que vam anar-hi uns quants d’aquí. Recordo que la primera fornada vam ser Ruslan Ela, Sergio Barila, jo… Després van venir Juvenal, Bodipo, Benjamín Zarandona…
D’alguna manera, no ets conscient del que estàs fent fins que no ho mires amb perspectiva. Jo recordo anar allà i tenir els estadis a vessar quatre hores abans de començar el partit, entrenaments plens de gent, familiars que et venien a portar coses, una il·lusió espectacular. Sincerament, és el més bonic que he fet mai a nivell professional. Amb molta distància. I estic molt orgullós d’haver-ho fet.
Imagino que hi va haver un factor emocional molt important.
Sí. El meu pare no n’estava gaire convençut, perquè ell va marxar del país en una situació molt complicada. I aquesta generació que havia marxat anys enrere pensava: “què diran ara dels meus fills? que aquest és el fill d’aquell que va fugir i nosaltres ens hem quedat aquí aguantant?”. Però de seguida el vam convèncer el meu germà i jo que era una bona oportunitat.
És una manera de retornar alguna cosa al país dels nostres orígens. Els fills d’africans que estem a Europa sempre tenim aquesta sensació: nosaltres tenim una oportunitat que els fills dels germans del meu pare no tenen. Per tant, sempre vols tornar d’alguna manera i tens una responsabilitat extra quan jugues amb la selecció del país del teu pare. I, per extensió, el teu país també.
Deus tenir moltes anècdotes d’aquella època. Alguna que t’agradaria destacar?
Va haver-hi una evolució important. La primera vegada que vaig anar-hi, el 2003, tot era un desastre. Les federacions com aquesta no tenen pressupost propi. No tenen espònsors, no tenen ingressos. Això vol dir que han d’anar a reclamar diners al cap d’estat perquè els deixin anar a jugar una eliminatòria contra el Gabon, per exemple.
El que passava és que el president alliberava uns diners, però aquests diners anaven passant de mà en mà i… anaven minvant. I quan arribava el moment de pagar els hotels, els viatges, la logística, les dietes dels jugadors… doncs molts cops no n’hi havia prou. Recordo, per exemple, que la primera vegada que vam anar-hi ens van retirar el menjar de l’hotel perquè la federació no pagava. Vam haver de compartir habitacions amuntegats, els familiars ens portaven fruita perquè poguéssim alimentar-nos…
Al final, quan viatjàvem, tothom deia “jo no hi vaig més”. Però quan tornaves a casa pensaves “quan és el pròxim partit?” i esperaves que et tornessin a trucar. Volies tornar a sentir aquella adrenalina. Ara, afortunadament, tot ha canviat i està molt més professionalitzat, la FIFA i la CAF ja no permeten segons quines coses.
El teu llibre, Indomable, recupera històries sobre el futbol africà. Quina era la idea?
Inicialment, volia fer un llibre sobre la vida d’un futbolista mediocre, en el sentit d’algú com jo, que havia anat vivint del futbol, però que mai havia arribat a trencar. Però a mesura que l’escrivia vaig veure que les històries més interessants eren dels meus viatges amb la selecció, així que vaig centrar-me en aquests capítols i vaig sumar-hi històries relacionades amb història, geopolítica i futbol africà. Potser la guerra civil de la Costa d’Ivori no és gaire interessant per al gran públic, però i si expliquem que Drogba va intervenir al Parlament per aturar-la?
L’estiu anterior havia llegit Fútbol contra el enemigo, de Simon Kuper, i vaig pensar: “com molaria un llibre així, però sobre l’Àfrica”. Perquè l’Àfrica no és una unitat, són 55 països, i dins de cada país hi ha moltes realitats diferents. Vaig voler apropar aquesta cultura africana: esclavitud, colonialisme, independència, moviments migratoris… Moltes coses que passen ara tenen relació amb moviments dels anys 60 i 70. Vaig intentar plasmar-ho de manera amena, entretinguda.
Estic molt content de com va anar. Hem fet una segona edició i ens van donar un premi al Japó de literatura esportiva el 2025. És una feina que vaig fer amb molt de carinyo. Si mires les hores invertides i el retorn econòmic no surten els números per enlloc, però si mestres de secundària et diuen que han fet servir el teu llibre per parlar del colonialisme a Ghana, o estudiants que el fan servir per treballs finals, això et reconforta.
Creus que el futbol pot ser una eina de transformació social per a aquests països?
És complicat… pel que conec, el futbol s’ha fet servir molt per fer sportswashing, com per netejar una mica la figura dels presidents. Imagina’t que un país que està en un conflicte, com la República Democràtica del Congo, pogués anar a un Mundial, que ara ha estat molt a prop de fer-ho… Posar el teu nom en una competició mundial d’alguna manera et canvia la vida. Això ho va fer Mobutu Sese Seko amb el Zaire del 74, amb el “Jungle in the Rumble”, el famós combat de boxa de Muhammad Ali.
El futbol sovint és una forma de rentar la imatge cap a l’exterior, però també suposa una motivació pels més joves. Imagina’t un nen del Senegal que viu a l’interior, que veu a Sadio Mané jugar la Champions League i, d’alguna manera, el té com una referència i una font d’inspiració: “Per què jo no puc fer grans coses com ell?”. Crec que aquestes històries dels futbolistes individualment són molt importants, però el futbol en si mateix, com a esport o com a activitat de manera aïllada, és més difícil, perquè estem parlant, en molts casos, de situacions realment complicades.
Les últimes temporades hi ha hagut jugadors que han alçat la veu per denunciar el racisme a les graderies. Els casos de Vinicius Jr. o Iñaki Williams, per exemple, han acabat als tribunals. Creus que el futbol té un problema amb el racisme?
Bé, s’ha de dir que la incidència del racisme als estadis el 2025, comparat amb els anys 90, no és res. Amb què ho comparem? Nosaltres hem vist a Wilfred, el porter del Rayo Vallecano, rebent crits al Bernabéu de “negro cabrón, recoge algodón”. És totalment impensable avui en dia. De fet, el propi Wilfred, quan surt de la roda de premsa, diu “bueno, es que claro, soy moreno y he parado, pues es normal que me insulten”.
Hem vist episodis greus, com llançaments de plàtans a Dani Alves a Vila-real o crits de mico a Samuel Eto’o a Saragossa. Això poc a poc va desapareixent, afortunadament. Però s’ha d’intentar arribar al zero conflicte: la gent ha d’entendre que tu et pots emprenyar amb un rival, perquè la rivalitat és sana, però no pots justificar fer un crit de mico a un jugador negre perquè estiguis enfadat. És un tipus de comportament que està totalment fora de la societat. No te’l pots imaginar a la carnisseria de la cantonada o al supermercat. I tampoc ha de tenir cabuda al futbol.
Jo sempre dic el mateix: imagineu-vos que per ser un jugador de primeríssim nivell hi ha persones que fan crits racistes i no hi ha conseqüències. La majoria de nens que estan a l’escola, si els agrada el futbol i veuen aquesta impunitat, se sentiran legitimats per fer-ho també. Crec que estem en el camí d’intentar erradicar-ho. Una cosa que m’agrada és que quan hi ha una situació d’aquestes, hi ha moltes graderies que diuen “amb vosaltres no volem estar. Els que insulteu, no volem que es cregui que sou com nosaltres”.
Parlem de la teva feina als mitjans. Com va sorgir l’oportunitat?
Al Batxillerat sempre pensava: què farem, Administració d’Empreses o Periodisme? El tema de la comunicació sempre el tenia al cap perquè m’agrada molt llegir, escriure, parlar amb gent que pensa diferent de mi… I al final vaig decidir fer ADE perquè ‘tenia més sortida’. Vaig estudiar a l’Autònoma i vaig conèixer l’Àxel Torres, que era soci del Sabadell i havíem parlat alguna vegada. Ell em va trucar l’any 2010 i em va dir: “Estic fent un programa a Gol Televisión que es diu Planeta Axel i vull parlar de futbol africà…”. Havia vist el meu bloc de viatges per l’Àfrica i em va proposar anar a la tele a explicar-ho.
A grans trets, així vaig començar. Al Mundial del 2014 em van encarregar les cinc seleccions africanes i des de llavors he anat creixent, fent partits de la lliga a Gol, Bein Sports, Movistar… Fins que el 2022, un altre sabadellenc, el Quim Domènech, em va trucar: “Hem comprat els drets de la Lliga, has de venir amb nosaltres”. I després de dos anys podríem dir que soc el comentarista principal dels partits grossos, Barça i Madrid normalment, acompanyat per exjugadors d’un equip o d’un altre. Tot va ser d’una manera molt natural. Vaig començar fent partits de Segona B a Ràdio Sabadell, Ràdio Marca, webs…
Actualment ets una de les veus dels grans partits de La Liga a DAZN. Molts espectadors estan pendents dels teus comentaris. Sents la pressió?
Mentiria si digués que la pressió és la mateixa a tots els partits. Fa poc vaig fer, per exemple, l’Atlético de Madrid – Real Madrid a l’estadi amb una hora i mitja de prèvia, el postpartit, les entrevistes amb Simeone, amb Koke… i amb jugades polèmiques, que és el que més tensió genera. I l’endemà, en canvi, vaig fer un Elche – Celta des de la cabina de Madrid. La tensió, evidentment, no és la mateixa, però la passió sí. No és igual parlar per 120.000 persones que per als dos milions que miren un derbi de Madrid.
Igualment, crec que la tensió és necessària. Els partits on no he estat tan bé ha sigut perquè no estava focalitzat al 100 per cent, perquè he pensat “això ja va sol i no cal posar-hi els cinc sentits”. Cal estar atent, però fluint. Si estàs agarrotat, més val deixar-ho. I si t’has d’estalviar una opinió per por del que diran 50 tuiters, ja pots plegar. Això ja està superat. És cert que al principi, quan comences, t’hi fixes molt en què et diuen, però ara ja no ho faig. Quan acaba un partit, jo sé si he estat bé o malament. Les crítiques sempre van per jugades concretes, com una mà o un penal, i sempre hi haurà qui ho vegi diferent de tu. Al final el futbol és un esport irracional; si fóssim racionals, ningú pagaria 180 o 300 euros per una entrada. Això forma part del joc.
Per sort, no tinc gaire haters. Sempre intento donar informació, opinió i entreteniment, que els meus arguments siguin sòlids. Pots no estar-hi d’acord, però no pots dir que no sigui coherent. Intento ser-ho sempre, dins de la dificultat que té cada partit. Les opinions evolucionen, però sempre des de la coherència, la responsabilitat i l’honestedat.
Un Atlético-Real Madrid, per exemple, és un partit de màxima exigència. Com te’l prepares?
Pel que fa a la documentació són un tipus de partits en què ja t’ho saps gairebé tot. Què et prepares? Alguns detalls puntuals que puguin interessar a l’espectador: gols de pilota aturada, estadístiques d’X jugador, últims enfrontaments del Cholo amb el Madrid, canvis tàctics recents… quan estem fent els partits sempre penso en la meva mare, perquè ella els mira, però no és una experta en futbol. Si el que dic ho entén ella, és que ho estic fent bé. I alhora sé que també m’està veient gent molt entesa, fins i tot entrenadors, i per tant has de trobar un equilibri.
Per mi, més que preparar, el més important és estar net mentalment, sense distraccions, i tenir una bona sintonia amb el narrador, que sigui tot fluid. A vegades els exjugadors que participen en les retransmissions fan intervencions més puntuals, no tenen aquesta dinàmica, i l’has de saber aportar tu. La gent es gasta diners de la seva butxaca i hem d’intentar que el producte sigui el més enriquidor possible.
Et veus treballant molts anys als mitjans?
Bona pregunta. A vegades m’ho plantejo. Sí que m’agradaria, per exemple, fer partits de Champions des d’estadis com Anfield, el camp del Bayern de Múnic o el mur groc de Dortmund. Però també penso que en algun moment ja diré: i què més puc fer? Ara mateix ens queda un any i mig de contracte a DAZN amb els drets de la Lliga, i aquest és l’horitzó que em marco. Els que hem jugat a futbol a categories mitjanes estem acostumats a viure amb aquesta incertesa d’anar any a any. A l’estiu te’n vas a la platja sense saber si tindràs equip. Això al principi fa vertigen, però t’hi acostumes.
Jo tinc la sort que, a més, també treballo en una empresa pròpia de consultoria, i si això s’acabés, aniria per aquesta altra banda… Crec que és una feina que no sé si es pot fer tants anys, sincerament. Jo en porto onze o dotze anys i no sé si puc estar fins als 60 fent això. No ho sé.
Fotos: David Jiménez
