L’escriptora russa Anna Starobinets (Moscou, 1978), és considerada ‘la reina del terror rus’ o ‘l’Stephen King russa’. És una de les veus intel·lectuals més crítiques amb el règim rus de Putin. Al llarg de la seva trajectòria literària, ha firmat autèntics best-sellers com La glándula de Ícaro (Premi Nacional de Rússia, 2013) i Tienes que mirar (finalista Premi Nacional, 2018).
L’any 2022, quan va començar la invasió russa d’Ucraïna, Starobinets va decidir marxar del seu país, sent considerada enemiga de l’Estat per no donar suport al govern de Vladimir Putin. La seva obra més recent és El Vado de los Zorros –El gual de la guilla en català-, un llibre que treu a la llum un món fantàstic i mitològic a la Manxúria.
Starobinets va presentar la seva darrera novel·la el passat dimarts al Librerío de la Plata, on va atraure una trentena de persones. En aquesta extensa entrevista ens comenta els seus inicis en l’escriptura, la seva dificultat i com se sent ser repudiada el país que la va veure créixer. Tanmateix, ens oferirà una àmplia visió del règim que impera a Rússia, la persecució a autors, periodistes i tots aquells que no es considerin patriotes. No obstant això, ens descriurà la seva tasca de denúncia des de l’exterior i el perquè es va establir a Catalunya.
Com vas iniciar-te en l’escriptura i per què sabies que aquest era el teu camí?
Quan tenia cinc anys. El meu pare, que era científic, em va portar un llibre de geofísica a casa i em vaig sentir ofesa perquè ell pretenia ser escriptor quan no ho era. Li vaig dir que ell no era escriptor, i em va contestar que jo tampoc ho era. Tot va començar així.
Per què la ciència-ficció i terror? Els teus llibres també són distopies. Imagino que el nom de George Orwell és important per a tu.
De fet, només el meu primer llibre era de terror. Estava molt interessada en les obres de Stephen King i Ray Bradbury. Si vols obres de terror o dedicar-te al gènere, has de protagonitzar escenes terrorífiques, desagradables… però aquest no era el meu objectiu. Tot i així m’agrada que em considerin la ‘reina del terror rus’. Per ciència-ficció o fantasia només feia ús en poca proporció del terror. D’altra banda, m’encanta Orwell. Les distopies creen una alarma a la gent sobre el que passarà si no parem de fer quelcom, és el nostre missatge. Tots hem d’estar alerta.
Vens al Librerío a presentar el teu darrer llibre, El Vado de los Zorros. Ens traslladem a finals de la Segona Guerra Mundial, on el personatge Max Kronin, escapa del règim i arriba a un territori de Manxúria distòpic, desaparegut i on passen una sèrie de successos mitològics. Creus que Kronin és un reflex del que vas haver de passar? Deixar la pàtria enrere, família i país pel règim?
De fet, vaig acabar el llibre una setmana abans de l’esclat de la guerra, i no tenia pensat marxar. Però sí que és cert que vaig sentir certs paral·lelismes. Si bé és cert que puc associar-me amb ell perquè va escapar, no estava intencionat.
Pel que fa a les criatures mitològiques, Manxúria era un territori barrejat de cultures, nacionalitats i mitologia. És un territori lliure però metafòric. Cadascú té monstres a dins que ens defineixen. És un llibre que canvia d’alguna manera la nostra percepció o personalitat.
L’any 2022 et vas exiliar a Geòrgia. Parla’ns de com et va afectar personalment i a la teva escriptura.
En l’àmbit de la literatura, allà vaig escriure un altre llibre, ambientat allà i amb molta relació mitològica. Geòrgia és un país molt infravalorat, té molta història i mitologia, i creia que era molt important mostrar-ho. Des de la meva experiència, és un país molt hospitalari i també danyat per Rússia. Tenen la seva identitat. Hi ha molts russos allà i la gran majoria no donen suport a Putin. Hi ha molts grafitis i pintades contra Rússia. Ells són molt amables i esperen un dia desfer-se de la influència russa.
Has tingut problemes escrivint allà, sabent que Geòrgia no deixa de tenir influència russa?
No. La gent allà és directa. T’explicaré una anècdota: en un taxi, quan van veure que tinc un número rus em preguntaven per què no fem fora al Putin. Ho intento des de la meva perspectiva de denúncia. Jo anava a les congregacions polítiques de l’oposició, però només ha fet més que anar malament. Però escric en llibertat perquè els que han marxat no estan a favor d’ell i els georgians repudien a Putin.
Entrant en Rússia. Creus que és una distopia?
Absolutament.
“Rússia és una total distopia. La gent viu enmig d’una gran mentida. Per altra banda, té legislacions opressives, que alhora són curioses. Per exemple, hi ha una llei, supervisada i controlada per un comitè especial que es dedica única i exclusivament a buscar elements destructius en llibre i històries, com consignes LGTB, alcohol… Si tu ets escriptor o poeta i escrius sobre una vida infeliç, la poden considerar destructiva i enviar-te a presó. El que fan allà els escriptors és quedar-se en silenci o estar d’acord amb el govern, per rebre finançament d’ells. Les xarxes socials, per exemple, estan prohibides. Només pots entrar fent ús d’una VPN.
Les teves novel·les fan ús de metàfores i retòriques, és aquest l’estil emprat pels autors per evitar la censura o problemes amb la llei?
Només he vist pocs autors que facin ús d’aquestes figures retòriques. No deixa de ser insegur i perillós. Molts utilitzen al·legories per explicar quelcom cosa entre línies. Però actualment degut a l’autocensura no ho pots fer. Jo vaig tenir èxit perquè el meu editor era molt valent i va decidir córrer el risc. I jo també.
Parla’ns del règim actual de Rússia i com veus el seu futur més immediat.
Penso que anirà a pitjor. Putin i el seu règim no té cap ideologia. Ell feia diners del petroli. Després de fer tots els diners que ell volia, s’ha fet amo del poder durant molt de temps. No té ideologia i tampoc veig a la societat amb la intenció o les ganes de rebel·lar-se. A Rússia entre el 60 i 70 per cent el respecten. Però si a ell li passés alguna cosa, el següent serà pitjor. No hi ha candidats amb una passió pel canvi com en Navalni.
La gent està dins d’un sistema distòpic i pensen que Ucraïna vol destruir Rússia i que és una terra de traïdors. Viuen en una mentida.
Pels escriptors que estan a l’exili, quina ha de ser la vostra feina? Denúncia, manifestar-se?
És una gran pregunta. Per cert temps he pensat que la meva feina social des de fora era ajudar i donar suport a aquells que estan en silenci al país, però també per aquells que no estan segurs. Fora tinc llibertat d’expressió i faig comentaris públics. No obstant això, el temps passa i és inútil. Al final, aquells que es queden es pensen que els que han marxat són traïdors, estan enfadats amb ells. No hi ha unitat.
Et consideres patriota?
Hauríem de definir el concepte de patriota. Normalment els règims totalitaris tergiversen aquestes paraules. Allà, un patriota és aquell que dona suport al règim, així com té un profund odi als ucraïnesos. En aquest aspecte, jo no em trobo en aquesta situació. La paraula oposada és lliberal, si tu ets liberal a Rússia vol dir que cooperes amb Occident i que ens vols destruir. Si parlem d’un concepte universal, era patriota quan volia fer alguna cosa, però ho he anat perdent.
Com et sents sent considerada enemiga del país?
Molt malament. Tanmateix, em fa por, tinc els meus pares vivint allà i són grans. Mira la propaganda tan forta que la meva mare de tanta veure-la es considera patriota. He viatjat allà tres cops després de l’esclat de la guerra, i pateixo sempre que he d’entrar i sortir del país. Deixo al meu fill a Geòrgia a càrrec d’uns amics, on els hi dono la meva responsabilitat i consentiment sobre el meu fill si em passa algo allà. Han eliminat el meu nom de totes parts i estic vetada a la televisió, però sorprenentment els meus llibres encara es poden comprar.
Fent retrospecció a un altre dels teus llibres, Tienes que mirar, parles de temes tabús com el d’una dona que perd un nen. El llibre, que és també una autobiografia seva, com de difícil va ser donar a conèixer la seva història i com et va ajudar a escala personal?
Va ser més difícil quan vaig veure la reacció del públic. Es va generar un hate i una total repulsió sobre mi. No m’esperava en cap cas aquesta reacció.
Personalment, vaig escriure el llibre per trencar estereotips i qüestions tabús, així com posar la primera pedra a què altres dones comencin també a explicar la seva història. Volia ser útil per la gent i canviar les coses. Que Rússia sigui més obert i lliure, respectant els més dèbils. Tot va sortir malament. Personalment, no faig llibres com psicoteràpia, si bé és cert que és una part molt fosca de la meva vida, no era aquest el motiu.
Per acabar, per què vas decidir venir a Catalunya fa uns mesos?
Gran pregunta, estava enamorada de Barcelona. Quan vaig conèixer al meu difunt marit, fa 22 anys, em va dir que la millor ciutat del món era Barcelona, i vam anar i em vaig enamorar d’ell i la ciutat. M’encanta l’idioma i això és molt important per mi. Sabia que Geòrgia no seria la meva darrera parada, i no tenia dubtes que havia de ser Barcelona.
Fotos: Anna Starobinets, a la redacció de l’iSabadell. Autor: Jordi de Arriba.
