Al Librerío de la Plata encara hi ha les estanteries plenes, però Cecilia Picún ja comença a notar les absències. Els lectors s’enduen llibres -cinc, deu, de vegades 30- com qui vol guardar un record abans d’un comiat. Després de 13 anys, la llibreria del carrer Sant Jaume tancarà per sempre el divendres vinent, obligada per la propietat del local. La seva llibretera reivindica el llegat d’un espai que ha fet créixer lectors a Sabadell.
Aquest petit racó ha estat durant més d’una dècada espai de recomanació literària, clubs de lectura i complicitats. La seva fundadora mira enrere amb orgull i emoció i també tristesa: “No es tanca una llibreria, es tanca un lloc de trobada. El dol que estem vivint és la pèrdua d’humanitat”, reconeix.
La llibreria està igual que sempre. Taules i estanteries plenes de llibres. Què et passa cada dia pel cap quan entres per la llibreria i veus que tot està al seu lloc i la gent segueix venint?
Ja començo a mirar les absències. Sembla que tot està igual però en realitat van faltant llibres perquè la gent se’ls està enduent. Fem una crida a venir fins el dia 20 de març. Quan vam enviar el darrer butlletí vam fer una última convocatòria i vam dir que el fons de llibres del Librerío era el nostre tresor i que el millor final seria que estigui en mans dels nostres lectors. I la gent s’ha bolcat. La gent no ve a endur-se un llibre o dos, venen a endur-se cinc o sis de cop. Tenim una pila impressionant de bosses preparades a la rerebotiga. Em diuen ‘els cinc llibres que més t’hagin agradat’, ‘els cinc del club de lectura que més t’hagin marcat’… Hi ha gent que ha demanat 20 llibres, 30 llibres… és emocionant i està passant això. Hi ha gent que ve cada dos o tres dies, es dona una volta, mira les estanteries diu ‘avui m’enduc aquest’, s’endú Els germans Karamazov i deixa mig aparaulat un altre. Hi ha una dona que ve amb el gos i passa cada dia quan el treu a passejar i s’endú un llibre il·lustrat, una novel·la, demana una recomanació… és com percebre que hi ha gent que no vol marxar d’aquí, que vol ser-hi. Hi ha la sensació que cada lector es vol endur una part del que significa el dol del tancament.
Vius el tancament del Librerío com un dol?
Una part sí. Tinc una sensació fragmentària. Hi ha dies que estic amb molt ànim, amb molta força. Hi ha dies que no tant. No sóc la mateixa. No m’expresso cada dia de la mateixa manera. No sento cada dia el mateix.
Destacaves la reacció de la gent. L’esperaves així?
No! De cap manera [s’emociona]… Guardo expressions i coses per a sempre. Me les enduc. Fa poc van fer una entrevista molt interessant però no la vaig compartir pel titular. Venia a dir alguna cosa així com que els veïns volien aixecar barricades per evitar el tancament. Em va emocionar però em va semblar imprudent compartir-la. Tindríem encara més problemes dels que ja tenim. No volem posar llenya al foc. Passen coses maques. Va venir una nena fa un parell de dies i em va portar una poesia que havia fet a l’escola al matí. El tema era ‘llocs als que m’agrada tornar’ i va fer una poesia sobre aquest lloc. Tinc aquí penjada una bossa on diu ‘Tinc alegria quan vaig a la llibreria’. La va fer un nen, en Mario, de set anys, que ara té 11 anys, segueix venint i segueix tenint alegria quan ve a la llibreria. Em porten regals. Algú em va regalar un llibre de cuina perquè l’últim cop que havia vingut havíem parlat de llibres valuosos a nivell personal, del valor personal que donem als llibres. Em va explicar un llibre de cuina de 600 o 700 pàgines, que és de receptes però també d’històries. I que el porta a tots els seus viatges i l’ha acompanyat sempre. I ara me l’ha regalat. En les darreres setmanes s’ha anat accentuant tota aquesta sensació tan estranya però tan d’escalf humà. Venim, obrim, atenem, rebem comandes, aconsellem, parlem d’un autor, d’una editorial… però sabent que cada dia ens acostem al moment del final. Mantenim la quotidianeitat perquè és el que ens impulsa cada dia, però sabent que tot s’acaba.
Estic rebent aquests dies d’aquesta forma: gent que vol compartir el que atresora. I és que els llibres són un tresor compartit: no només l’objecte, sinó el fet de llegir-los i arribar, des de la pròpia història, a moltes altres històries.
Llegir és un acte individual però vosaltres us heu caracteritzat pels clubs de lectura, per comentar, per recomanar, per tenir clients que es deixen recomanar. De fer de vincle entre lectors, entre persones. Heu estat una llibreria molt comunitària.
Li devem molt als lectors. Quan vam començar vam arribar a moltes editorials per recomanació dels lectors. No coneixíem a Candaya i vam trobar algú que ens va parlar de l’editorial i de l’Olga, la seva editora. Li vaig escriure i a l’hora ja m’havia respost. Vaig descobrir Wisława Szymborska, la poeta, la premi Nobel després, perquè una lectora, l’Alícia Moya, em va parlar d’ella. Em sento agraïda d’aquests camins que s’han obert a expenses dels que han vingut.
Parlem dels inicis. Com va sorgir la història del Librerío? Tu no vens del món literari, sinó del món farmacèutic. Els llibres sempre t’hauran acompanyat, però com va ser això d’obrir una petita llibreria aquí?
Va ser casualitat. M’havien acomiadat de la meva feina, estava a l’atur i vaig fer un taller a Barberà. Alguna cosa que tenia a veure amb muntar negocis. Vaig anar-hi com un exercici. Exercitant-me havíem d’escollir un comerç que volíem muntar per fer una simulació. Vaig dir una llibreria. Em van dir, ‘però especialitzada en què?’ I vaig dir en literatura llatinoamericana. Va ser una casualitat, una cosa que l’atzar va posar-me en el camí. Després vaig pensar ‘si he fet l’exercici temptatiu de fer una llibreria, per què no?’.
Mai abans se t’havia passat pel cap?
Sí, però com quan els nens juguen als supermercats o a les llibreries. Res seriós. I vaig pensar: ‘si m’agrada llegir i m’encantaria tenir una llibreria, per què no?’ Vaig descobrir una cosa que sempre havia estat en mi. I m’hi vaig llançar.
Recordes el primer dia d’obrir la persiana? Incertesa? Il·lusió?
Ho recordo. El primer visitant que vaig tenir, i vaig pensar ‘que bé!’. Doncs resulta que era un escriptor que s’autopublicava i volia tenir els seus llibres a la venda. Va passar una cosa curiosa. Jo no tenia ni idea de com funcionava el negoci. Ni idea del que era vendre a dipòsit, per exemple. Ell em va deixar tres llibres en dipòsit. Com no venia gaire gent preníem el cafè en aquesta mateixa tauleta on som ara. Aquest escriptor als dos dies va tornar amb dues persones, crec que una mare i la seva filla. Seuen a la taula, em demanen si els convido a cafè, els serveixo el cafè, l’escriptor em diu si li puc donar dos dels tres llibres que m’havia deixat en dipòsit. Els va vendre, li van pagar a ell, es van prendre el cafè i van marxar. Fixa’t si anàvem perduts!
Què has après en aquests 13 anys?
A escoltar, essencialment. A prendre’m el temps d’escoltar la gent. És l’únic moment en què no faig coses simultànies. Escolto. I he après, a excepció de les entrevistes, a parlar poc. La gent vol parlar, vol sentir-se escoltada. També he après a llegir millor. Sóc millor lectora. He descobert moltes coses, molts autors, moltes lectures a través de les mirades dels lectors. He descobert que determinat llibre que m’havia impactat d’una forma li tocava de forma diferent a altres persones, o no agradava gens, o li feia veure coses invisibles per a mi. L’altre dia vam tenir la possibilitat de parlar amb Samanta Schweblin, a propòsit del llibre de contes El buen mal. I un lector li va dir que Joseph Conrad deia que un llibre és 50% l’autor i 50% el lector. Tant la Samantha com jo hi estem plenament d’acord.
Heu tingut fama de saber prescriure molt bé. La gent venia i es deixava recomanar a cegues. Aquesta capacitat d’escolta hi ha ajudat.
És que no hi ha un llibre que sigui per a tots els lectors. Cada persona vol una cosa, i passa per un moment determinat. No tot val per tothom ni tot val per qualsevol moment. Sabadell és una ciutat de més de 200.000 habitants però hi ha bastanta proximitat i coneixement. Quan ve algú aporta la seva història i jo la conec. Sé què no li he de recomanar i què li puc recomanar.
Vas obrir la llibreria en plena crisi econòmica, l’any 2013. Com has vist l’evolució de la ciutat i els seus lectors en aquest temps?
La meva experiència personal és que he crescut com a lectora, i és el que m’han transmès els que participen als clubs de lectura. És una mica l’aportació que hem fet. Gent que ens diu que han crescut i que llegeixen d’una altra forma. Obrir la ment. Hi ha dues frases que es repeteixen als clubs de lectura. Una és ‘mai l’hagués comprat i m’ha encantat’. L’altra és ‘m’ho tornaré a llegir’. Comentant El sentido de un final de Julian Barnes, en un grup de 15 persones, al final hi havia quatre persones que no s’havien adonat d’una cosa que passa al final del llibre. Quan comentant-ho al club es van adonar, va ser com una il·luminació per a ells. Aquestes coses són molt maques.
També hi ha molta gent a qui trobem a faltar. Núria Boixadera venia amb la seva màquina d’oxigen. La posàvem a prop de l’endoll perquè pogués venir al club. Per ella era vital i no se saltava mai el club de lectura mensual. Era molt batalladora i vaig aprendre a estimar-la molt.
Han passat molts escriptors pel Librerío. Quins destacaries i què et queda d’ells?
Hem tingut escriptors que ens han honorat amb la seva presència i que ens han dit que per ells el Librerío és casa seva. Eduardo Berti, argentí que viu a Burdeus, ve a Sabadell. L’últim cop que va venir ens va assistir al club de lectura, vam anar a sopar, vam fer el cafè a casa d’un lector, vam acabar tard i el va portar el lector a Barcelona. Hi ha hagut autors a qui hem hagut de reservar hotel aquí per venir al Librerío, o a casa. Ha vingut Martín Caparrós. Estava l’auditori ple i recordo com des de la porta deia ‘necesito un mate, necesito un mate’. Ha vingut Samantha Schweblin, Mónica Ojeda, Lina Meruane… Ha vingut gent de tots els països d’Amèrica i els hem gaudit moltíssim.
Com ha estat la convivència amb la resta de llibreries sabadellenques en aquest temps?
Amb La Llar del Llibre tenim molta bona relació i sovint ens hem enviat clients o llibres. També amb Sabadell Còmic. Amb ells hem tingut un vincle més estret. L’altre dia van venir les dues llibreteres de Mala Peça. La gent de la Tècnica ens va ajudar també. Vam obrir al febrer de 2013, a les portes de Sant Jordi, amb una ignorància a mà oberta, i havíem d’equipar-nos i Santi [Seguí] de la Técnica ens va prestar una calculadora amb impressora de tiquets que ens va anar fantàstic. Hi ha hagut bona relació i bona col·laboració. Les llibreries són una manifestació de la salut d’una ciutat o d’un país. Si fem bé la feina, creem lectors i això ens beneficia a tots.
I com està de salut el món del llibre a Sabadell?
La meva visió és parcial, òbviament. Puc parlar de la gent que ha vingut aquí. Hem creat molts nous lectors. Venen molts nens. Però la meva visió està sesgada, clar. Som una llibreria. No tenim una visió global.
Com veus el futur de les llibreries independents, comunitàries en aquest món tan despersonalitzat?
Doncs veig el futur complicat. Estem deixant que un algoritme decideixi els nostres gustos. Això per parlar de la decisió respecte comprar un llibre per llegir. Hi ha gent que ve recomanada pel chat.
Hi ha gent que li pregunta recomanacions al ChatGPT.
Hi ha dues forces que ens estan colpejant. Una és la IA. I l’altra és l’especulació immobiliària, que és el que ens ha passat aquí. No es tanca una llibreria, es tanca un lloc de trobada, un lloc de descobriment d’autors, de lectors. Aquí el que està passant, el dol que estem vivint, és la pèrdua d’humanitat. S’està perdent la possibilitat de parlar amb l’altre, de seure, d’alentir una mica el temps, de descobrir alguna cosa, de pensar que el llibre que t’endús farà que les següents 8 hores les gaudeixis, t’emocionis, o riguis, o tremolis de por. És el que estem perdent.
No hi ha hagut possibilitat de negociar, d’allargar una mica el contracte…
Jo em jubilo en un any i mig. Quin era el nostre projecte? Buscar un relleu, un canvi de testimoni, durant aquest any i mig. Algú que volgués seguir amb el projecte. Si era una cooperativa, nosaltres podíem acompanyar, ajudar, formar-ne part en segona fila, amb menys càrrega horària, amb una responsabilitat més compartida. Això és el que es tenia pensat de fer. Ho vam buscar de forma incansable. Però no va ser possible.
Vau estudiar fer el mateix des d’un altre local?
Muntar una llibreria per un any i mig per una banda no és rendible i per altra banda preferíem que si algú volia tenir aquesta possibilitat la desenvolupi des de zero. Tal com estan les coses, va ser impossible.
Per anar acabant, quin ha estat el llibre que has recomanat més vegades?
El anarquista que se llamaba como yo, de Pablo Martín Sánchez. És un llibre que reuneix història, aventura, acció i molt bona literatura, a més d’estar publicat per Acantilado, que és una garantia de qualitat.
I quin és el llibre que ha causat més reaccions sorprenents entre els lectors, que més els hagi sorprès?
La sangre de la aurora, de Claudia Salazar Jiménez. Per mi és un llibre magnífic i però per a altres no tant. Els ha desagradat. No deixa indiferent a ningú, tal qual. També podria dir els contes de Samantha Schweblin, que és una escriptora magnífica i a més és com l’autora del conte ella en si mateix. Transmet l’essència del conte.
Una paraula per definir el Librerío de la plata.
Complicitat.
Una paraula per definir aquests anys.
Gaudir tot el temps.
Quin creus que és el llegat que deixareu a partir del 20 de març, quan abaixi la persiana?
El llegat del Librerío de la Plata és el gust per la lectura compartida.
Fins el proper divendres al vespre, però, els llibres encara tenen vida al Librerío de la Plata.
Fotos: Xavi Cano.
