Francesc-Marc Álvaro Vidal va néixer el 1967 a Vilanova i la Geltrú en un família treballadora. El seu pare era pintor de parets. Periodista i professor de periodisme a la Universitat Ramon Llull, va treballar durant 23 anys a La Vanguardia com columnista i analista polític. Des de fa dos anys, és diputat a Madrid per ERC.
Autor de diversos llibres sobre política i història, l’entrevisto dilluns passat a la Llar del Llibre on ha vingut a presentar el seu darrer llibre El franquisme en temps de Trump. Un assaig sobre Vox com a expressió a Espanya de l’onada reaccionària global dirigida per president dels Estats Units.
Què li va portar a estudiar periodisme i a exercir la professió durant tants anys?
Sempre des de petitet m’apassionava la història, la política, el que m’envolta. Vaig veure que el periodisme era la manera de lligar totes les coses, d’escriure, pensar, preguntar per saber què havia passat. Així vaig acabar en el periodisme. També, vaig començar molt jove a col·laborar en la premsa local. Va venir com per decantació. Vaig començar al meu poble, al Diari de Vilanova, que ja no existeix, i vaig fer la carrera a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Vostè és diputat independent d’ERC a Madrid en aquesta legislatura. Quins van ser els motius per donar el salt a la política?
Soc diputat des de l’estiu de 2023. Tota la vida havia escrit de política. Hi ha un moment a la vida, quan tens l’oportunitat de veure les coses des de dins, que em va sortir i vaig a saltar. És com aquell que tota la vida ha vist jugar al Barça i li diuen: ‘posa’t les botes’. A més a més, les ganes d’ajudar a tirar endavant i el que podem fer per aquest país, en una situació complicada com ha estat la situació del postprocés.
Pensa continuar en la política o s’ho planteja com una activitat temporal?
No ho sé. Quan vaig entrar en política, tenia clar que era una etapa per un període curt, temporal. No sé si aquesta temporalitat durarà una legislatura, dues… no ho sé. No depèn només de mi. De moment porto dos anys, estic content, aprenc molt, és un món apassionant… veurem.
Com va anar la cosa? Li van proposar des d’Esquerra o es va oferir vostè?
Això va sortir de la conversa amb una persona on va sortir el tema. Es va anar creant l’oportunitat, entre ells i jo. Finalment, va sortir la proposta per part d’Oriol Junqueras.
Sembla que Pedro Sánchez s’ha llegit el seu llibre a l’anunciar els tràmits per la dissolució de la Fundación Francisco Franco, que vostè qualifica diverses vegades com de vergonya democràtica. Quines les iniciatives parlamentàries ha dut ERC en aquest tema?
Nosaltres, com a grup, hem impulsat moltes iniciatives en matèria de memòria democràtica. El grup a Madrid d’Esquerra Republicana ha estat molt actiu en tots els temes de memòria, d’antifeixisme. Per tant, la qüestió de la Fundació Francisco Franco la tenim en el focus. De fet, hem realitzat moltes accions en aquest sentit. Ara sembla que s’arriba a un punt d’una certa resolució; però és un procés molt lent i molt complex. Nosaltres, lamentem que l’any 2025 encara estigui vigent aquesta fundació que s’hauria d’haver extingit fa molt de temps.
Al seu llibre planteja que Vox és la terminal hispànica d’una internacional neofeixista. Trump ha assenyalat Abascal com el seu referent a Espanya. Al seu parer, quines són les semblances i diferències, les continuïtats i discontinuïtats, entre el feixisme dels anys 30 del segle passat i les extremes dretes actuals?
La diferència més substancial entre l’experiència històrica del nazisme i el feixisme és que els antics, els del segle XX, buscaven la implantació d’una dictadura, clarament. I aquests d’ara, el que volen és la creació d’unes democràcies buides o laminades o pseudemocràcies o democràcies fake on es vegin limitats els drets, les llibertats, les garanties.. que siguin democràcies sense nervi al servei de projectes autoritaris o totalitaris en mans d’aquests partits. No faran la substitució del format democràtic per la dictadura perquè no els caldrà. L’hauran desnaturalitzat, adulterat. És una mica el que té al cap Trump, Orban i a Espanya Abascal.
Vostè exposa les raons per qualificar Vox de partit “neofranquista”. També, insisteix sobre l’amnèsia sobre la II República i el franquisme de la transició fins a la llei de memòria història de Zapatero, que ha facilitat l’èxit de Vox. Ara bé, a països on s’ha fet aquesta tasca de memòria històrica, els neofeixistes governen, per exemple, a Itàlia i són segona força a Alemanya. Com explica aquest fenomen? És un indicador de la potència de l’onada reaccionària?
Efectivament, haver fet la desnazificació no ha lliurat als alemanys d’ofertes de caràcter ultra. Però, en el cas espanyol, no podem obviar que el franquisme ha estat absolutament legitimat per una realitat important històrica que és la seva normalització a partir de la Guerra Freda amb la participació d’Estats Units i altres potències que normalitzen el franquisme com un règim que fa una funció al sud d’Europa en la lògica de blocs.
El franquisme sociològic no ha desaparegut mai. L’any 1975 va morir Franco, però el franquisme sociològic perdura. Aquest franquisme sociològic que es podia haver combatut, de manera més clara als anys 80 per part de Felipe González, no es veu combatut. Es veu tolerat i el que fa es que passa per fases diferents, hi ha èpoques on serà més fort o més feble, més hivernat, més congelat…però mai ha desaparegut. El franquisme està instal·lat en llocs importants de l’Estat. Què fa Vox? Vox reviscola aquestes cendres, les articula, li dona una raó de ser connectada amb l’onada global reaccionària.
Tot i no ser l’objecte dels seu llibre -centrat sobre Vox- fa alguns apunts sobre el creixement d’Aliança Catalana. L’existència de dues extremes dretes a Catalunya és una singularitat en el panorama de les ultradretes europees? Ha pensat un llibre sobre el tema com ha fet amb Vox?
Aliança Catalana neix perquè era molt estrany que, en una nació política com és Catalunya, no tingués el que té tot Europa de manera genuïna. Perquè és cert que té Vox, però Vox no deixa de ser la sucursal del partit de Madrid. Per tant, en una nació que té caràcter polític propi com Catalunya, era estrany que no tingués el que està passant a tot el món. I aquesta representació de manera genuïna és Aliança Catalana.
Al seu assaig analitza la creixent subordinació del PP amb els discursos de Vox, com succeeix amb gran part de les dretes tradicionals europees. Sembla que als Estats Units aquest tendència s’ha completat al Partit Republicà amb la presidència de Trump. Fins a on pot arribar aquest procés? Estem davant la transformació de les democràcies liberals en una altra cosa?
Per què arriben els ultres? Arriben perquè abans hi ha hagut una prèvia, sense la qual no arribarien, que és l’antipolítica. Què és l’antipolítica? És un discurs difús que es fa a partir de les avaries del sistema i en les falles. És a dir, quan comença a establir-se, com a un discurs acceptat, que els polítics no serveixen per a res, que tots són iguals, que tots són corruptes, la burocràcia, el fet que no entenem el que diuen els que manen…Tota aquesta pilota és l’antipolítica. Quan l’antipolítica s’instal·la poden passar diverses coses. Pot passar que la gent s’abstingui, que es quedi a casa. Pot passar, simplement, que hagi desinterès per la democràcia. Però pot passar també això que la gent se senti fascinada per ofertes noves. A vegades són ofertes són de caràcter disruptiu més a l’esquerra; de vegades, com ara passa, ofertes clarament reaccionàries cap a la dreta més excloent que és el que ha passat. Diguem-ho d’una altra manera, hi ha hagut un cràter que és l’antipolítica i sobre aquest cràter els ultres construeixen el seu edifici.
Un dels capítols més interessants del seu llibre és el relatiu a la confusió, la indistinció entre veritat i falsedat en el que denomina “era de la postveritat”. Vostè apunta a la combinació entre els discursos postmoderns i la digitalització dels mitjans de comunicació que els amplifica com a elements explicatius. Quin és el futur del periodisme davant aquest panorama de fets alternatius, fake news, difosos massivament per les xarxes socials?
Aquí, hi ha un problema que no és del periodisme, sinó de la societat, que és la pèrdua de prestigi que ha tingut la veritat. Ens hem instal·lat en societats on, per una part important de la ciutadania, la veritat no té cap prestigi. Això també té una relació amb la corrupció del llenguatge. Per posar un cas, la paraula llibertat que els ultres utilitzen i que, evidentment, distorsionen i rebenten. El problema està en què ens ha passat abans. Que ha passat perquè hi hagi una part de la societat per a la qual és igual el que sigui cert del que sigui incert. És veritat que la propaganda ha contribuït a destrossar el lèxic.
Pensem en el terme, ‘fets alternatius’ de l’entorn de Donald Trump. Fet alternatiu és un eufemisme a trampós, perquè estant dient d’una manera mentida; però, es fa servir el terme fet alternatiu que és una contradicció perquè si és alternatiu ja no és fet, és una invenció. Però, en comptes de dir invenció o fabulació, es diu fet alternatiu. Això molta gent ho ha comprat. Això ha creat actualment un territori immoral absolut, on no té cap mena de pes per molta gent que les coses hagin passat o no hagin passat. Això, des d’un punt de vista de la democràcia, és absolutament corrosiu, absolutament destructiu.
El seu llibre està farcit de cites i referències que són com eines que vostè proporciona als lectors que vulguin aprofundir en el tema. Quines serien les tres o quatres lectures que consideraria imprescindibles?
Una mica la idea de les cites és per intentar obrir una discussió que no sigui de barra de bar. Una discussió que tingui un cert gruix. Hi ha molta gent que ja ha meditat i ha pensat sobre el perill de l’autoritarisme postdemocràtic. Per tant, jo no puc arribar aquí i parlar, sense tenir en compte els altres que m’han precedit. Aquest és l’intent.
Hi ha llibres que són canònics. Des de l’Hannah Arendt i les seves conferències que esmento sobre la diferència entre la mentida política i la mentida antiga. Això es pot llegir. També hi ha algun llibre important sobre la destrucció de la democràcia que ha sortit fa poc, les memòries de Madeleine Albright són molt bones. Els llibres d’Antonio Scurati, l’autor italià de la trilogia sobre Mussolini…Avui en dia, per sort, hi ha molts llibres que ens adverteixen d’això i que es trobem en la bibliografia que jo dono. Per tant, invitaria la gent a seguir aquestes pistes.
Vostè acaba els seu llibre amb aquesta frase: “I ara, que ja sabem que van de veres, què faràs tu, benvolguda lectora, benvolgut lector?” Què pot fer el ciutadà del carrer per combatre el neofeixisme?
Primer prendre consciència de l’amenaça, perquè hi ha molta gent que creu que això no va de veres. Jo crec que va de veres. Hem de mirar què fa Donald Trump a Amèrica. Molts deien ‘no s’atrevirà’ i ho està fent. No s’atrevirà a expulsar… Per tant, hem de ser conscients de l’amenaça. Un cop prenem consciència de l’amenaça, hem de fer una certa autocrítica, sobretot la gent que ha tingut o que tenim ara responsabilitats polítiques d’allò que podem fer millor. El ciutadà del carrer simplement veure en quines actituds personals alimenta l’onada. Per exemple, si difon rumors i si es creu qualsevol cosa. Sense voler el ciutadà del carrer alimenta l’onada de tot aquest món de no-veritat.
Fotos: Sandra Díaz ‘Dihor’.
