De nen buscava als diccionaris una explicació a la seva homosexualitat i se sentia culpable. Dècades després, l’històric activista pels drets Jordi Petit recorda els amics, companys i amants que va perdre durant l’epidèmia de sida i reivindica aquella lluita per la vida com la més important del seu activisme. Als 72 anys, presenta Cuando los gais perdimos el miedo, fet amb Isabel Alonso, i adverteix que els drets conquerits poden retrocedir. Conversem amb ell sobre aquesta trajectòria i sobre Sabadell, on va treballar durant dècades en la gestió cultural municipal.
El llibre es titula Cuando los gais perdimos el miedo. De quina forma el va marcar la por durant la infància i l’adolescència?
Més que la por em va marcar la culpa. No m’acceptava. Buscava als diccionaris què deien de la paraula homosexual. Quan els Beatles sortien a la tele el meu pare començava a escridassar-los: ‘maricons!’, perquè portaven els cabells llargs. A mi se’m feia un nus a l’estòmac. Em vaig agafar molt a la religió per superar això.
Superar és deixar de ser gai?
Exacte. Ser normal. Entre cometes. El dia de la primera comunió m’estava vestint per anar a la parròquia i vaig tenir mal pensaments. Em creia el que em deien, que hi havia cel, infern, purgatori… no tenia marge per confessar-me. Vaig fer la primera comunió amb molta culpa. La culpa em va marcar moltíssim.
A banda, era objecte de bullying. Els alumnes em feien la vida impossible. Però per compensar vaig reaccionar sent el primer de la classe. Cada mes et donaven la cartilla de notes i hi havia una mena de rànquing. Sempre sortia el primer i allò va ser com una defensa.
Als Salesians van entrar uns monitors de l’Opus Dei. Vaig demanar un apart amb un dels monitors. Li vaig explicar que havia passat dels mals pensaments als actes impurs. Em confessava, em posaven unes penitències de resar molt però això era un peix que es mossegava la cua, perquè hi acabava tornant.
Em va dir que havia de doblegar la meva voluntat, educar-la, a través de l’automortificació. Em va facilitar un cilici que portava al braç i a les sabates em vaig posar pedres i xapes. Sempre em vaig cuidar de portar màniga llarga perquè a casa no s’enteressin i no em preguntessin perquè el portava. Vaig estar dos mesos amb els silicis i les pedres a les sabates i d’esquenes a la meva família.
L’automortificació et fa menystenir-te a tu mateix a tots els nivells. Si un adult opta per aquest camí, ja s’ho farà. Però en menors és terrible i l’església segueix sense fer autocrítica.
Hi ha associacions que em diuen que denunciï formalment l’Opus Dei però jo ja tinc 72 anys, les he vist de tots colors i no em veig en condicions d’afrontar una batalla així. Li va passar a més gent. Ja d’adult ho vaig explicar i la noia que tenia al costat em va dir que les monges li havien posat el cilici a la cuixa.
Anava creixent però la culpa seguia. Als guateques sempre em posava de DJ per no treure a ballar ningú. Algunes noies espavilades em treien a ballar per redimir-me però a mi les noies no m’interessaven res.
I on trobava l’oxigen, la calma? Cap a on mirava?
No hi havia referents positius. Sí tenia contactes amb algunes persones, de la meva edat o una mica més grans. Ens divertíem. Després anàvem a confessar-nos. Un cop literalment em vaig tancar en un armari perquè va arribar un familiar d’un amic i em vaig amagar a l’armari. Seguia la culpa, la inseguretat, que ningú s’enterés…
Quan arriba el canvi?
Als 16 anys. Un sacerdot dels Salesians d’Horta em va explicar l’informe Kinsey. Vivíem una dictadura nacional-catòlica. Tots els avenços científics que poguessin molestar l’església no sortien. Em vaig quedar sorprès. Ell em va dir que no tenia cap motiu per tenir l’autoestima destruïda, que no havia de tenir cap culpa.
Vaig fer un gir de 180 graus, em vaig afiliar a les Joventuts Comunistes i vaig començar a l’oposició antifranquista dins el moviment d’estudiants de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona.
Quina era la relació del PSUC en aquella època amb la diversitat sexual, amb els gais, amb les lesbianes?
L’esquerra en aquells moments rebutjava l’homosexualitat. Tenien uns plantejaments estalinistes. Els dos partits que ho tenien més clar eren els troskistes de la LCR i el Movimiento Comunista de l’Empar Pineda, una de les dones més importants del moviment de lesbianes.
El primer grup que es va crear, l’any 1970, el Movimiento Español de Liberación Homosexual, amb Armand de Fluvià i més persones, no van entrar a l’Assemblea de Catalunya i en els òrgans d’oposició. Van fer bé. Quan mor el dictador, el 1975, aquest grup es converteix en el Front d’Alliberament Gai de Catalunya.
Però jo estava al PSUC. Al 1973 em van enxampar fent una pintada i vaig anar a parar a la presó Model. Poques setmanes, per sort. La qüestió homosexual aquí no va tenir res a veure. Em van detenir por rojo. Però sí vaig fer una lectura homosexual de la presó. Tenia 18 anys. Era un quesito. Els presos comuns em van dir que aniria a fer ‘serveis’ a les altres cel·les i els portaria els diners. Ningú ha denunciat que hi havia prostitució masculina a les presons franquistes. Els presos polítics i les esquerres d’això no en volien saber res i els presos comuns tampoc. Per sort vaig poder sortir abans que m’enviessin a fer qualsevol ‘servei’.
Quan va ser la segona vegada que va estar a la presó?
Acabant la ‘mili’. Vaig entrar al servei militar l’1 de novembre del 75. Em va tocar Marina. Vaig fer la instrucció a Cartagena. Un sergent em va dir que no em deixaria tocar el màuser perquè no ensenyaven a disparar als rojos. Vaig veure que estaven ben informats i que estava ‘en la boca del lobo’. Quan van sortejar la destinació no va sortir el meu número. Pel meu historial, jo ja estava destinat a la presó naval de Caranza, al Ferrol [fins el 1982 Ferrol del Caudillo]. Vaig fer la ‘mili’ en una brigada especial que hi havia en un edifici adjunt a la presó militar. Tots eren expresos comuns que havien acabat la seva condemna i havien de fer el servei militar. És a dir, em van posar amb tot de gent maltractadora, lladres, delinqüents… com no podia ser d’una altra manera, allà em van violar.
Al 77, Suárez va legalitzar el PCE i el PSUC. Això va comportar que el ministre de Marina, Pita da Veiga, ens internés a la presó fins a sis mesos a tots els que teníem antecedents “de sospecha de subversión”. Llavors em van empresonar. Vaig estar en una cel·la d’aïllament total cinc dies. Em van interrogar i van registrar el pis que compartia amb altres companys que tenien antecedents polítics. Van revisar fins i tot els cassetes que tenia de Pink Floyd o de Maria del Mar Bonet, els poemes que tenia escrits. No van trobar res. El 13 de juny del 1977 es va produir un indult, que també ens va arribar a nosaltres. I d’un dia per l’altre vaig poder anar de camí cap a Barcelona. Vaig estar dos mesos en aquella presó, que ja no existeix.
En aquell 1977 seguia al PSUC o ja estava més actiu en la lluita exclusivament del moviment gai?
Ho vaig anar compaginant. La presó va ser molt dura per mi i vaig anar uns dies a Menorca. Em vaig perdre la primera gran mani gai. Després vaig ingressar al Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), on vaig estar fins el 86. Vaig estar molt actiu.
Molt actiu, no. El va liderar.
Vaig ser coordinador general a partir del 80, quan vam aconseguir la legalització. Haver estar a les Joventuts Comunistes marcava. Tenia coneixement, tenia claus organitzatives, hàbits que van anar molt bé.
Aquí entra Sabadell perquè un dels meus mentors va ser el diputat Josep Maria Riera. Vaig treballar una temporada a la seu de les Joventuts Comunistes de Barcelona. Ell em donava idees i jo les traslladava al FAGC. Tant la sortida de la llei de perillositat social [la continuació de la ley de vagos y maleantes] com la legalització del FAGC va ser un procés en el que vaig veure que els menys interessats van ser els diputats. Hi havia manifestacions, mobilitzacions, manifiestos. El Riera, el Pablo Castellanos del PSOE i Juan Maria Bandrés d’Euskadiko Ezkerra van convèncer el Suárez primer que si volia una democràcia homologada no podia tenir els homosexuals a les presons i després que no podia tenir les associacions gais il·legals o al·legals. L’any 1980 es va produir aquella segona victòria de la legalització.
Després de la legalització, i quan almenys s’havia aconseguit sortir de la clandestinitat, arriba la sida.
Una bomba de rellotgeria. Ens va deixar com apestats. La sida va ser brutal. Sortim de la transició, pensem que ‘viva la pepa’, comença la festa i arriba el VIH. La gent va començar a caure, va haver-ni pànic dins la comunitat gai i molts van lamentar haver sortit de l’armari perquè els assenyalaven.
Jo havia sortit a la televisió, tant a La Clave l’any 1983 com el 1984 amb la Mercedes Milà. La meva mare presumia de fill televisiu gai. Amb la crisi de la sida, els veïns no volien pujar a l’ascensor amb ella, es tapaven la boca si es creuaven a l’escala i al mercat de Sant Antoni no li deixaven tocar ni la fruita ni la verdura. Ella ho va portar bé, va ser valenta. Però van haver-hi reaccions familiars de fer fora de casa el fill o qui sigui.
El 1986 vam fundar amb altres companys l’organització Coordinadora Gai – Lesbiana de Catalunya sobretot preocupats per la pandèmia del VIH-Sida. Ha estat el període més important del meu voluntariat. Jo estava al mig de les campanyes de prevenció, reclamant més recursos a l’administració. I enterrant el cambrer del bar, el gerent de la discoteca, amics i amants [s’emociona]. Els meus antecedents personals em van ajudar a portar aquella pandèmia, que a vegades s’amagava. Fins i tot els gerents dels bars deien que al seu local no hi havia VIH. O hi havia gent que deien que era un invent del Reagan, la Tatcher i el Wojtyla [el papa Joan Pau II] i no volien saber res de la prevenció. Ens tiraven els condons a la cara i ens deien ‘ursulines i feixistes’. Fins que no van aparèixer els antiretrovirals [durant la segona meitat dels anys 90] la pandèmia era una pena de mort. Va ser molt dur.
En aquell moment vostè no era un gai més. Si em permet, podem dir que era el gai oficial d’Espanya quan poca gent ho havia fet públic. Aquell reconeixement va tenir algun preu?
La gent em respectava molt. Però a l’esfera més personal em mantenien les distàncies. Com que érem pocs els que apareixíem als mitjans, a la gent li tirava enrere en quant a les relacions personals. El meu segon nòvio era holandès i després vaig tenir un company de vida francès. Als d’aquí els espantava una mica aquesta presència.
L’epidèmia de la sida va servir per furgar en els tòpics més malintencionats contra els homosexuals, com la seva presumpta promiscuïtat. Com van plantar cara a això?
La veritat? Fins que no es va descobrir que era un virus que es transmetia per tenir relacions sexuals sense preservatiu no sabíem què dir. A la gent li baixaven les defenses i es moria.
Quan va aparèixer el virus va aparèixer el remei: usar preservatiu. Nosaltres vam fer molta difusió del preservatiu. El VIH-Sida va obligar a parlar del sexe en una societat marcada pel nacional-catolicisme. I parlar que el virus no era cosa d’homosexuals. Vam tenir el Magic Johnson, que no era pas gai, i que va contraure el VIH. Va trencar esquemes. Vaig estar treballant un any amb la ministra Matilde Fernández que havia fet la campanya del Póntelo pónselo. La campanya va tenir un gran ressò gràcies a l’oposició de l’església.
Quan vaig accedir a la secretaria general de l’ILGA (Associació Internacional de Lesbianes i Gais) em vaig trobar un cas molt flagrant a Xile, a la Conferència Panamericana del Sida en representació del ministeri de Sanitat. Els cartells de prevenció eren ‘Ante el Sida, matrimonio o abstinencia’. La paraula preservatiu no existia. Em vaig rebotar molt. La religió catòlica i la religió evangèlica sempre han tingut un gras pes contra els homosexuals.
Hi ha fets fins i tot que s’ignoren. L’any 94, un infermer d’un hospital pediàtric em va explicar que cada matí els serveis de neteja de Nova York recollien nadons que les famílies havien abandonat a la brossa perquè eren fills de parelles infectades i els nadons havien nascut sense defenses. És un fenomen que es va produir en un país sense sanitat pública i quan encara no es podia aïllar el virus del fetus. Em va trastornar molt. Aquells infermers haurien de ser condecorats.
Quines han estat les seves grans alegries, les grans fites?
No diré ni el matrimoni igualitari ni la llei de parelles catalana, que va ser la primera. El més important ha estat aquesta lluita per la vida que ha estat la lluita contra la sida. Quan van arribar els antiretrovirals a partir del 96, vam estar molt contents. Deixi’m dir que van arribar al mon occidental perquè a l’Àfrica o l’Amèrica Llatina no tant.
I la solidaritat amb els gais seropositius. Amb l’arribada de la medicació, el virus es va convertir en una malaltia latent, que s’aturava, però que distribuïa la grassa de la cara o del coll de forma anòmala i continuava assenyalant. Aquella feina de suport va ser molt important. Van sortir a la llum pública els casos d’alguns gais seropositius, com Antonio Guirado o Manolo Trillo [fundador del Colectivo Gay de Madrid]. Jo podia parlar de la prevenció però no era seropositiu; ells donaven la cara i parlaven en primera persona. Durant anys vam fer un ball en solidaritat amb els gais seropositius a la Paloma de Barcelona i va estar molt bé.
Les generacions actuals saben poc del VIH-Sida. Hi ha un fenomen psicològic perquè el record tendeix a guardar el millor del passat i oblida el pitjor. És un problema general de la societat en quant a memòria històrica. Tenim una gran amnèsia social. El llibre va d’això en realitat.
Com veu avui dia l’Orgull: segueix sent necessari? S’ha convertit en un negoci?
Està bé tal i com està perquè l’important és la visibilitat. I a més s’està mostrant la diversitat que hi ha en el col·lectiu de gais, de lesbianes, de bisexuals i transsexuals. Està molt bé. En el futur ser homosexual o bisexual ha de ser tan indiferent com si ets del Barça o l’Espanyol. Ja hauria de ser així.
Hi ha igualtat, matrimoni, dret a adopció… algunes persones dirien que ja no cal la reivindicació.
Encara queda molt. A l’educació, per exemple, que és la base de tot, poca broma. Aquest estiu presentant el llibre ens van explicar que en una determinada zona els ultres van a casa del mestre o del professor i li diuen ‘d’això ni se t’acudeixi parlar-ne a classe’. És a dir, hi ha amenaces en algunes zones.
Seguim necessitant la visibilitat per trencar esquemes. No només pels gais. És vàlida tant una persona molt masculina homosexual com una persona amb expressivitat de gènere molt variada. El gènere al cap i la fi és un absurd. El pijama rosa, el pijama blau. El perfum d’home o de dona. Són valors imposats, arbitraris, però patriarcals, masclistes i amb un paper important de la ideologia judeocristiana. Ens queda molt per fer. L’estat hauria de ser laic, i l’església a casa o el centre de culte. Jo crec en la ciència; la resta és pensament màgic. Les religions s’han de respectar però no imposar.
Han convocat eleccions generals fa uns dies. Hi ha la possibilitat que l’extrema dreta accedeixi al govern per primer cop des de la dictadura. Els drets LGTB estan en risc si governen o ja no hi ha marxa enrere?
Els drets venen i van. Per tant, estan clarament en risc. Ja ho hem vist a vàries comunitats autònomes. No han volgut posar la bandera. Han denegat les ajudes a les associacions LGTB. Tinc la sensació que quan tinguin el govern de l’Estat posaran la directa. Si tenen el govern de l’Estat, posaran la directa. I nosaltres? Si hem de resistir, resistirem. A mi, que vinc d’una dictadura, no em fa por resistir. Però m’agafa amb 72 anys.
En quant a les eleccions, la meva percepció és que cal votar útil per les formacions de progrés que puguin treure un diputat, sobretot en les províncies petites.
Com veu la gent més jove?
Els hi manca memòria històrica, clar. Un dia hi havia dues noies al carrer de casa i s’estaven donant petons i tal. Les vaig felicitar i els vaig dir que fa anys no ho podrien haver fet, que hi havia la llei de perillositat social. No tenien ni idea! La manca de memòria històrica juga en contra dels drets.
Davant el context actual, què els hi diria als joves homosexuals o bisexuals?
Que res està garantit. De cap manera. Què ha passat a Itàlia? La Meloni ha retirat la pàtria potestat de les parelles lesbianes a les mares no biològiques. Això ja està passant. Fins ara tenen la pàtria potestat les dues mares fos per reproducció assistida o pel mètode que fos. La tenien les dues mares. Ara ja no. Fora.
[Petit es refereix a la iniciativa de la fiscalia de Pàdua que va intentar vetar que els fills tinguessin dues mares a Itàlia. La fiscalia va demanar eliminar la mare no biològica de 33 actes de naixement. No obstant, el maig de 2025, el Tribunal Constitucional italià ho va declarar inconstitucional]
Les societats a costa de repetir les coses i d’insistir-hi es poden anar transformant si no hi ha una revolta en contra com estem veient per exemple a França amb els estudiants i aquí amb l’habitatge. El gran problema de la nostra societat és que no tothom ha accedit al pensament crític. El pensament crític és víctima de la dreta, dels ultres, dels ‘tant se m’en fot’ i de la indiferència.
Ha parlat molt del seu voluntariat. Però a nivell professional va treballar durant dècades a l’Ajuntament d’aquesta ciutat. Quin record en guarda i quina relació manté amb Sabadell?
Vaig treballar en allò que m’agradava, que era la gestió cultural, les festes majors, els cicles de conferències. A vegades se m’ocorrien idees i es van plasmar, per exemple, en el Dia Mundial dels Drets Humans o altres històries. He tingut molt bons caps a Sabadell i en tinc un record excel·lent.
Una altra cosa és que, en els últims anys i això em va agafar camí de la jubilació he desenvolupat un quadre de depressió major. La meva mare a vegades em veia plorar i no ho entenia. Em vaig jubilar enmig d’un brot inicial de depressió. Ara estic molt medicat, molt empastillat. Diem-ne que m’aguanto. Estic més centrat. El tema de la salut mental és greu i en canvi la salut mental és la Ventafocs del sistema sanitari.
