Lluís Pont és el fundador de la xarxa d’establiments turístics Xaluca Tours, que s’acosta a la desena d’establiments al sud del Marroc. El seu tarannà està basat en la passió pel motor i “l’ansietat” de viatjar. Com un rellotge cíclic, va alçar l’agència en el mateix emplaçament on els seus pares van tenir el concessionari Vespa a Sabadell i li va posar el mateix nom d’un restaurant que va regentar amb uns amics. El seu ADN? Capacitat d’adaptació, coherència i “la vitamina de la responsabilitat”.
Pont té 68 anys i està casat des de fa més de 40 amb l’Emma, amb qui té dos fills. Té dos nets. L’entrevistem el passat dijous a la seu de Xaluca Tours (Latorre, 52). Passa bona part de l’any al Marroc però està a Sabadell a l’aguait de la seva darrera aventura en moto, que comença aquest dilluns: una travessa a dues rodes entre Itàlia i el Nepal, 40 anys després de creuar el Sàhara en Vespa amb el seu germà.
La seva vida està molt lligada a les dues rodes i als viatges. Vostè és més moto o és més viatge?
Una cosa va amb l’altra. No assimilo el Lluís Pont sense moto. Porto la benzina als gens. Respirava la benzina abans de néixer. Quan era molt petit, em deixaven a casa dels avis i tant el meu pare com la meva mare ja anaven a donar la volta a Espanya en Vespa, conduint una Vespa cada un. El meu bateig me’l van fer amb una vespa amb sidecar. Jo respiro benzina des d’abans de néixer. Però tampoc m’imagino sense l’ansietat de viatjar.
La moto va ser la forma de veure el món.
A casa érem concessionaris de Vespa. El meu pare mai havia permès que jo anés en un vehicle que no fos una vespa. Els meus amics anaven amb Bultaco o Lobito i jo anava en una Vespa. Era la moto menys pudenta. Després de la bicicleta, o del ciclomotor, ja venia la Vespa. Quan quedàvem per anar el diumenge a la discoteca, amb les amigues, quedàvem al Musical, allà al Passeig. Totes les noies pujaven a les motos, i jo sempre em quedava sol, perquè cap noia volia pujar a la Vespa.
Un cop vaig veure a la revista Solo Moto que cada setmana es feien concentracions de motos arreu d’Espanya. Llavors vaig començar a anar a alguna propera. Li podia dir al meu pare que si participàvem en una concentració teníem un premi perquè sortíem al Solo Moto. Era publicitat pel taller. I gratis. Això em va donar peu a dir que anava a les concentracions per feina. I això em va provocar l’ansietat i les ganes de viatjar.
Parlàvem que porta la benzina als gens. Com era la seva família? Com va ser la teva infància?
Jo vaig néixer a Sabadell, la meva infantesa va ser una bona infantesa, amb pares treballadors. De petit vaig anar a la Sagrada Família i després a cal senyor Vall, al carrer Doctor Puig, on ara hi ha Ràdio Sabadell. Com que sembla ser que no era un bon estudiant, això és el que deien els professors a casa, vaig passar a estudiar Oficialia a cal Viladoms. Als 14 anys el meu pare em va dir allò de ‘o estudies o treballes’. Com que segueixo insistint que no m’agradava estudiar, doncs em va posar a treballar dintre del negoci familiar, que era el concessionari de motos i de cotxes.
Estava destinat a agafar el relleu del concessionari.
Era una empresa familiar, que segueix. Ara és el grup Maas, amb diverses marques. Però jo em vaig ficar perquè el meu pare alguna cosa o altra havia de fer amb mi. Va dir, ‘li donaré una lliçó’ i em va posar a engreixar cotxes. En ple hivern, llavors encara feia fred a l’hivern, recordo que se m’estallaven els dits del fred, la grassa i els olis i això. Recordo una època dura en aquest aspecte. Però va haver-hi un punt d’inflexió.
Em vaig adonar que se m’estava tractant com el fill de l’amo i jo no em sentia còmode. Així que em vaig apuntar de voluntari a la marina. Hi vaig anar però tinc un problema a l’ull dret i la visió no la tinc bé. Em van tornar a enviar cap a casa. Ja no vaig tornar a treballar a casa.
Com que no tenia feina i no sabia què fer, el més fàcil va ser anar a vendre llibres per les cases. I em vaig posar a vendre llibres amb la editoria Argos Vergara, de Barcelona. Allò va ser un màster d’aprenentatge important. I a partir d’aquell moment, doncs ja he treballat per mi sempre. Exceptuant una temporada que vaig treballar pel meu tiet, que fabricava persianes, perquè jo no em permetia tornar a anar a casa a demanar feina pel meu amor propi i orgull.
Més endavant el meu pare es va jubilar del taller. Seguia com a soci però es va jubilar de la feina. I tenia aquella melancolia de la Vespa… va agafar el concessionari de la Vespa i el va muntar precisament aquí, en aquest local. Van començar a treballar el meu pare i la meva mare. Anaven molt de bòlit. Tenien molta feina.
I roda el món i torna al Born.
Em vaig acostar i vaig dir, ‘escolteu, si voleu, jo vinc i us ajudo’. I a partir d’aquell moment ja em vaig quedar aquí fins al dia d’avui. Fins que un no es dóna compte de les coses… Qui són les millors persones amb les quals et pots rodejar tu? La família. Amics en pots tenir molts, família en tens una. Realment la família és l’únic. I, sense cap dubte, vaig tornar a la família, i vaig tenir la sort que em van dir sí, em van reacollir en això mateix.
De jove va fer des de Sabadell algunes sortides amb moto bastant sonades. Sabadell – cap Nord (Noruega). O Sabadell – Europa de l’Est. Aa es compleixen 40 anys de l’expedició més sonada segurament, oi?
Un dia anàvem caminant amb el meu germà per Mallorca. Vaig veure un barco que posava Alger. El nom del vaixell era Alger. Vaig anar a buscar l’atles per veure on estava l’Alger. I vaig veure que estava a Argèlia. Jo era aficionat al Rally Dakar. Vaig començar a mirar una miqueta, i vaig veure que hi havia una pista que es feia en el Dakar, que era la pista del Tanezrouf, que té 1.500 quilòmetres de llarga i 8 d’ample per la qual es pot transitar. I vaig dir, i si això ho fes en vespa?
L’any 82 havíem anat amb la meva nòvia, en aquella època, al cap Nord, amb la Vespa, des d’aquí Sabadell, ja havíem anat cap a Grècia, a Itàlia, Grècia, Iugoslàvia, tota aquesta moguda, i el fet d’anar a l’Àfrica era com un repte, no? I vaig dir, home, qui em pot informar d’això? I com que el primer pilot espanyol que va córrer el Dakar amb moto va ser el Joan Porcar, que era el director del grup de Solo moto, doncs vaig demanar per parlar amb ell i em va rebre al seu despatx. Quan li vaig dir que ho volia fer en Vespa es va posar a riure. Però és un aventurer nat. I va dir ‘home, doncs potser sí que ho podries fer’. Vam preparar dues vespes amb el meu germà, el Josep, i amb el Jordi Balart, d’Hospitalet, que era un senyor ja gran, que ens feia el suport amb Land Rover per fer-nos l’assistència.
Sobre el mapa vam dir ‘passarem per aquí i farem això’. I ens vam anar a entrenar… I vam agafar el vaixell a Alacant, fins a Alger. A partir d’allà vam fer 10.000 quilòmetres. Algèria, Mali, Níger, i a la frontera de Nigèria vam tornar a donar mitja volta i vam tornar a pujar per la famosa Transahariana fins a Alacant de nou.
Això no s’havia fet mai en una vespa. Van ser portada al suplement d’El Correo Catalán: ‘Catalanes en moto por el Sáhara’.
Anant amb aquest vehicle per allà… a la gent els cridava molt l’atenció, no? I sobretot en els llocs fronterers, on hi havia les autoritats i demés. Va ser un repte important. Hi ha un punt on s’acaba l’asfalt i comença la pista. La veritat és que 50 metres després d’acabar l’asfalt, jo ja hagués abandonat perquè no podia continuar, no m’aguantava a sobre de la vespa. El meu germà, que era més jovenet, pesava menys, flotava per sobre de la sorra. Però jo m’enganxava. Llavors em vaig enfonsar. Se’ns va fer de nit i jo pensava plegar. No vaig dormir en tota la nit. L’endemà vaig desinflar les rodes i allò va començar a funcionar millor.
I quant temps va ser, això?
Un mes entre anar i tornar.
Això l’ha marcat molt? O és una experiència més?
Jo soc ateu, soc agnòstic, soc ciutadà del món. M’està bé tothom i respecto absolutament tot. Mai no he estat una persona que he pensat en el dia de demà. Però el fet de viure i d’aprendre de tu en un indret totalment desèrtic, on no hi ha mitjans i només depens de tu, està clar que això fa que valoris coses i analitzis la vida d’una forma diferent. Va ser un abans i un després.
40 anys després ho reediteu d’alguna manera?
És una casualitat però 40 anys després, seguint aquesta ansietat de voler fer coses, tinc uns companys que són de Madrid, que es diuen Rakatanga Tour. Organitzen viatges pel sud-est asiàtic. Llavors, en un moment de la meva vida, vaig convidar una persona que ho estava passant malament a venir amb mi al Nepal. Allà vam llogar unes motos, amb aquesta gent de Rakatanga, i vam pujar cap a la zona del Tíbet, i vam estar allà dues setmanes anant amb les Royal Enfield. En els Himalaies, a 5.200 metres d’alçada, vam pujar al pas de muntanya més alt del món que es pot passar en vehicle. L’energia i la vivència van ser impressionants. I la zona em va cridar l’atenció.
Un dels xavals de Rakatanga fa 30 anys que va fer aquest viatge. Es diu Eurasia. Ell va anar des de Madrid fins a Katmandú en moto. Li venia molt de gust muntar aquest viatge ara de nou i l’he ajudat a fer-ho. Llavors, un dia em va trucar i em va dir: ‘tiro endavant i ho fem aquest 2024. Necessito que m’ajudis i vinguis amb mi, jo et convido, vine amb la teva dona’. L’Emma ha viatjat amb mi a tot arreu. Però ara és molt mare, és molt iaia, molt responsable, i té problemes de cervicals. Hi ha unes tirades llargues, ja és complicat fer-ho. Total, que aquest diumenge presentem el viatge Euràsia i dilluns embarquem en vaixell a Barcelona fins a Itàlia per anar a Katmandú en moto. Som 18 o 19 persones.
És una pregunta molt personal. Potser improcedent. Vostè és un aventurer. Però fa més de 40 anys que està amb la mateixa dona, l’Emma. Màxima estabilitat. Què li ha aportat? Com l’ha complementat?
Fa molts anys que m’aguanta. Per mi ho és tot. Tot. Ens vam conèixer quan ella tenia 14 anys, i jo en tenia 17. I ella era de Barcelona però baixava sovint a Barberà, i jo vivia en aquella època entre Sabadell i Barberà. Era extremadament guapa, rosa, ulls blaus, tot. Però era molt joveneta i jo no m’hi fixava gaire. Ella sembla ser que es va fixar en mi, i tant sí com no, que em volia conèixer. Un dia vam anar a tota una colla junts a fer una excursió, i quan vam tornar ja anàvem agafats de la mà. I des de llavors fins al dia d’avui. L’Emma què ha sigut? Ho ha sigut tot, perquè sempre m’ha fet costat. Ella estava estudiant per farmàcia i psicologia i com que nosaltres teníem un negoci familiar va renunciar a la seva carrera per poder-se incorporar a la feina, i des de llavors hem treballat sempre junts i hem viscut sempre junts.
I heu fet molts quilòmetres, també?
Hem fet molts quilòmetres junts i hem viscut moltíssimes experiències junts. Unes bones, unes altres no tan bones. Jo li he fet més males passades a ella que a mi. Però sempre la balança s’ha posicionat a la part bona, i gràcies a això jo penso que el que hem sembrat ho hem recollit.
Parlem de Xaluca Tours. El nom ve d’un restaurant ja desaparegut a la Gran Via.
Una nit estàvem a la discoteca Piu de Sabadell amb un íntim amic meu, l’Eduard Casellas, i els relacions públiques d’allà, que era en Xavi. Estàvem a la barra una miqueta torrats. I un va dir: ‘mireu com està la discoteca de plena, hem d’ajudar en el Jaume Codina a tenir menys feina. Muntem una discoteca’. I nosaltres vam dir que endavant. La cosa va anar creixent i fèiem una discoteca on nosaltres fèiem l’aportació i el Xavi gestionava el local.
Era l’època en la que començaven a aflorar les discoteques per aquí, per la zona hermètica, no?
Sí. Però què va passar? Quan ja teníem el local i ja l’havíem llogat, a l’hora de demanar permisos, ens els van denegar perquè estàvem a menys de 200 metres d’una església evangèlica. Llavors què fem? ‘Dic, mira, tenim 200.000 habitants, amb un percentatge elevadíssim de castellanoparlants, amb la qual cosa muntem un pati andalús, perquè això segur que funcionarà’. Vaig agafar la vespa i me’n vaig anar cap a Màlaga, Còrdova, Granada, Madrid, deixant la feina, i anant a veure patis andalusos. I quan estava tornant cap aquí, vaig dir… ‘Ostres, un pati andalús a Sabadell, vols dir? A Sabadell som molt raros’.
Massa folklòric, no?
Vam dir d’anar a sopar a Can Rectoret amb els amics. Hi havia una cua de mil dimonis. I mentre fèiem cua, vaig dir, ‘home, no cal pensar gaire, muntem un restaurant. Ja que no podem fer la discoteca muntem una brasseria’. I me’n vaig anar a dormir. Aquella nit al nit em va sortir el nom, que són les inicials de Xavi, Lluís i Casellas. Xaluca. Però, a més a més, vaig parlar amb un nebot meu, que és dibuixant, i em va fer les lletres aquestes. Jo en aquell moment no tenia absolutament res a veure ni amb el món àrab. Però la mateixa lletra que hi ha ara en el Xaluca, aquestes lletres així, amb aquestes formes, es van dibuixar en aquell moment. Pel restaurant. Mentre el restaurant va anar funcionant tenia les botigues de motos i el restaurant, que el gestionava el Xavi. Llavors, les coses es van torçar una miqueta a nivell de gestió. I em diuen: ‘tanquem’. Però a casa m’havien ensenyat que quan tu vols fer una cosa, ho has de tirar endavant sí o sí. Llavors, aquí ens vam dividir entre l’Emma, la meva dona, que gestionava les botigues de motos, i jo, que em vaig posar al restaurant per no tancar-lo.
O sigui, a la barra, a la cuina…
Des d’aquell dia, em vaig posar a la barra a servir, em vaig posar dintre de la cuina, el dia de Nadal jo estava servint els dinars de Nadal, i per la nit de Cap d’any també.
A casa hem treballat de dilluns a dilluns. No hem sigut malalts de la feina ni addictes a voler fer cèntims i a voler guanyar cèntims. Simplement, som responsables, i això ho dic amb la boca ben grossa. Si hi ets, hi ha algú que confia en tu i travessa la porta de casa teva, doncs has de donar el millor servei que pots.
Vaig estar al restaurant fins que va aparèixer el viatge. Jo anava amb moto al Marroc a entrenar en enduro, perquè corria rails. Vaig baixar a les dunes d’Erg Chebbi, a Merzouga. Em va agradar molt la zona i vaig pensar que havia de portar la família. Vam baixar l’any següent amb la dona i els nens, que tenien 6 i 8 anys. Allà vaig conèixer el xaval de la benzinera que ens va fer de guia i ha acabat sent el seu soci al 50 per cent al Marroc, en Tayeb.
Sí que voldria ressaltar que l’Eduard Casellas va ser qui va fer possible la construcció del restaurant primera perquè hi va invertir els cèntims i també va fer molt suport perquè jo pogués anar baixar al Marroc. Si Xaluca ha avançat i ha evolucionat és gràcies a ell.
Com passa una persona del món del motor i ficada a la restauració a l’agència de viatges i la gestió d’hotels?
En aquell viatge amb la família coneixem en Tayeb. Era una garsa, un xaval molt jovenet. Molt llest. Xapurrejava molt bé l’espanyol. Estàvem posant benzina a Erfoud, la porta del desert. Ens estava posant benzina i ens va vendre que tenia un amic que tenia uns dromedaris per fer una excursió i que ens acompanyava. Li vam dir que sabíem el recorregut perquè hi havia anat en moto jo abans però se’ns va colar al cotxe. A l’Emma no li va fer gaire gràcia però ja el teníem ficat a dins.
Vam anar fent relació. Cada Setmana Santa baixàvem amb una caravana de cotxes carregats de material escolar i sempre contactàvem amb ell perquè ens fes de guia. Ell tenia una idea: volia fer un alberg. Tenia molts germans. Li vaig prestar diners per fer quatre o sis habitacions al desert. Però literalment dos cèntims perquè jo en aquella època estava en números vermells al Banc de Sabadell. Només li vaig posar una condició: que una de les habitacions fos per a mi quan baixés al desert amb moto.
Un dia va aparèixer per aquí per sorpresa. Vestit d’home del desert. Un beduí que no havia sortit mai del Sàhara. Va decidir venir a Espanya, va tramitar-se el visat i va visitar dos amics, un a Almeria i un a Requena, que no el van atendre. Es va plantar a Barcelona. Jo estava al concessionari quan em va trucar i em diu: ‘Soy Tayeb, estoy en Barcelona’. No m’ho podria creure. No havia sortit mai del desert i havia creuat tot el desert, el Marroc i mitja Espanya vestit de beduí fins a Barcelona! Vaig anar a buscar-lo a l’estació i me’l vaig trobar amb dues bosses de plàstic, una a cada mà. Va estar uns mesos a casa nostra. I ja no ens hem separat més.
L’Emma té la botiga Gummins de la Rambla. Teníem la botiga dintre del Paddock, i el Miquel Monràs, el propietari de les galeries, li va cedir un local per Nadal. Portava fòssils del desert i els venia aquí per Nadal. Llavors vam anar fent cada cop més relació. Primer vam muntar l’alberg amb sis habitacions. Després li vaig que eren molts germans i que busqués algun terreny una miqueta més gran. Sempre pensant que ho gestiones ell, que s’hi guanyés la vida ell, i nosaltres tenir un raconet per anar quan baixéssim al Marroc, que ens agrada molt.
Avui dia aquest nano de la benzinera que va pujar al meu cotxe un dia és el meu soci avui allà al Marroc. Tenim una societat al 50 per cent. Té el mateix ell que jo en aquest aspecte.
I ara hi ha quants hotels tenen?
Doncs ara tenim 9 hotels.I a punt d’obrir el desè, un cinc estrelles al mig del desert.
Estamos en ello. El Covid ens va fer molt de mal. Marroc va ser el primer país que va tancar i l’últim que va obrir a nivell internacional. Val a dir que aquest hotel deriva del viatge del 84. El que vaig fer amb les vespes i el meu germà, quan vam ser allà per Mali. L’hotel s’assembla bastant a la mesquita de Mali famosa, que és única en el món. Serà un hotel de 5 estrelles en un indret molt, molt especial.Quanta gent treballa a Xaluca Tours?
D’aquesta aventureta d’un home del desert i un capullo de Sabadell, ara hi ha 1.600 persones menjant.
I la matriu, la central, fora del Marroc, és a la Gran Via de Sabadell.
Aquest local de la meva família el teníem tancat en aquell moment. Vam pensar d’anar a París, perquè hi havia molt públic francès. Però París està lluny, és molt maco per fer un viatge, però no per anar-hi a treballar. Tenint aquest local aquí vam muntar l’oficina aquí.
Ha dit abans que se sent ciutadà del món. Se sent profeta a casa seva, a la seva ciutat?
Jo no sé què és ser profeta. Però em sento molt bé aquí. I ben tractat.
Tinc la sort del que em va inculcar el meu pare el primer dia. Nosaltres a casa no hem tornat mai un rebut, no hem dit mai que no. Sigui l’hora que sigui. Vivia sobre del despatx i al costat del taller. I si a les onze de la nit d’un diumenge trucava un senyor que se li havia trencat un cable del canvi i havia d’anar a treballar el dilluns, baixàvem i l’hi arreglàvem. Considero que hem sigut molt ben tractats per la gent i estimats a la vegada, que és el més important.
Quin creu que és el segell diferencial de Xaluca Tours?
El nostre objectiu no és fer viatges al Marroc. El nostre objectiu és omplir els nostres hotels. Tenim la sort que els hem ubicat en llocs molt particulars del país i hem fugit de les grans ciutats. Els allotjaments són nostres. I depenem de nosaltres. Això ens dona una gran llibertat i molt marge de maniobra.
Ens prenem la feina amb molta responsabilitat, això sí que ho puc dir. Poso un exemple només. Fletem uns avions cada setmana santa i a finals d’any des de Barcelona i anem en vol xàrter. Hi va l’Emma, hi van els fills, hi van els nets. Hi vaig jo. Ens allotgem amb les 180 persones i el grup el lidero jo mateix. Estic a primera hora facturant, dinem a la pizzeria amb tothom, fem el briefing, servim les taules. Tot!
Un cop, quan tornem a l’aeroport una senyora se m’acosta i em diu: ‘Escolta Lluís et puc fer una pregunta? És personal, eh? Tu prens alguna cosa, oi?’. Li vaig contestar que a casa prenem una pastilla que es diu la pastilla de la responsabilitat. I aquesta la comencem a prendre quan algú despenja el telèfon i ens truca per informar-se i no la deixem de prendre fins que marxa. Perquè els que marxen contents faran venir més gent i nosaltres seguirem treballant. Aquest és una mica el nostre ADN.
D’on venen els clients de Xaluca Tours?
El percentatge d’Espanya és del 2 per cent. Abans del tema de Gaza venien molts israelians perquè hi ha una sinagoga important a prop. Molts australians, molts japonesos, americans sobretot, alemanys, belgues, francesos, gent de tot el món. Famílies, gent jove, gent gran, jubilats… tot tipus de gent tot i que potser són més famílies. Tenim la síndrome del recomanat. Ara podem omplir un xàrter sencer. El vol d’aquest nadal el vam omplir del tot al juny, sis mesos abans. Però diria que el 100 per cent de les persones ho fan perquè algun familiar o algun conegut ha vingut amb nosaltres i volen repetir però amb els fills o els nets.
S’està estilant molt ara el poder passar una nit al desert, al mig de les haimes, amb tot el nucli familiar. Els avis conviden els fills amb els nets i viure aquella sensació al mig del desert. Estàs en un campament sol però amb totes les comoditats. És una situació que uneix a les famílies. I això és la nostra arma a l’hora d’oferir viatges.
El turisme està sent molt qüestionat a Catalunya, a Espanya, a Europa. Per la massificació, pels efectes que ha tingut a l’encariment de l’habitatge, pels pisos turístics… Com veu aquest fenomen?
Com veig el fenomen aquest? El turisme està fotut. S’ha desmesurat. S’ha desequilibrat. Tot i vivint d’això, penso que està totalment descompensat. El turisme s’ha prostituït. Ja val tot. S’ha de regular, segur. Malauradament, en aquesta vida o algú ens ho regula o tothom tira pel dret. Però, clar… eliminar-lo no es pot, perquè també és el que sosté les famílies i el lloc. Buscar-li un punt d’equilibri que és difícil. Qui sí i qui no? La cosa és aquesta. Com es regula? Qui sí i qui no.
Més enllà del turisme, a Barcelona tenim un problema greu. No només amb el turisme. Amb la inseguretat, amb la manca de respecte a l’autoritat. Això al Marroc no passa. El marroquí no és com molta gent pensa. La gent se sorprèn quan viatja d’aquí cap allà i ho descobreix. Aquella gent t’ofereix molt, molt, molt si vas amb la visió oberta. Pensa que si hi ha una senyora amb fills que queda vídua i no té recursos el propi veïnat l’alimenta i li paga la casa fins que es mor. La solidaritat entre ells és molt gran,
Té 68 anys i ha fet un munt d’aventures? Què li queda pendent?
No tinc cap somni pendent. Dilluns vinent fem aquest viatge a Àsia en moto. Però dilluns passat el net ens va caure i avui dijous el meu gendre, el seu pare, s’ha fotut de cap i s’ha petat l’escafoide. Penso que la vida és el moment. Però amb una coherència, també.
Hi ha dues coses fonamentals a la meva vida. Si he cregut que havia de fer alguna cosa, l’he feta. Si m’equivoco, m’equivoco jo. Però equivocar-me perquè un tercer m’ha dit cap aquí o cap allà quan jo pensava que podia ser cap a l’altra banda sempre m’ha fotut. Llavors m’he adonat que si tu prens decisions i t’equivoques, les assumeixes. Però equivocar-te per culpa d’un tercer és fotut.
Si algú té en un moment donat una inquietud que la tiri endavant. Si surt malament haurà après i si li surt bé ha sigut el seu objectiu. Però sempre s’ha de tirar endavant.
Fotos: Alba Garcia Barcia.