Nascut a Barcelona (1944), Andreu Mas-Colell és doctor en Economia per la Universitat de Minessota. Fou professor d’aquesta disciplina durant més dos dècades en les prestigioses universitats nord-americanes de Berkeley i Harvard. De retorn a Catalunya va ser conseller d’Universitats amb Jordi Pujol i d’Economia amb Artur Mas.
L’entrevisto al Casal Pere Quart dijous passat on ha vingut a impartir una conferència en el cicle organitzat per la Fundació Bosch i Cardellach.
Perquè va triar Economia entre totes les disciplines acadèmiques? Potser per la influència de l’empresa de ferreteria del seu pare?
Sí, el meu pare va tenir un paper. Per cert: el meu pare tenia una ferreteria a Sabadell. Als 17 anys vaig passar un estiu treballant en aquesta ferreteria vora de l’estació. Així que Sabadell me la conec bé. És important a la meva vida. Vaig triar Economia per tres raons. Una, per què és una disciplina àmplia i versàtil. Dos, perquè, a la meva època, era ideal per a un estudiant amb inquietuds socials i polítiques. La tercera perquè els meus pares aquesta carrera ja els hi anava bé. Així, satisfeia a la meva família i seguia les meves inclinacions.
Vostè va ser expulsat de la Universitat de Barcelona per les seves activitats antifranquistes. Es llicencià a la Universitat de Valladolid (1966) i continuà els seus estudis a la Universitat de Minessota, famosa per formar les elits econòmiques espanyoles. Com anava la cosa? S’hi entrava per un sistema de beques?
En realitat, em vaig llicenciar a Bilbao ja que llavors la facultat d’Economia depenia de la Universitat de Valladolid. Jo vaig entrar amb una beca americana de la Universitat de Minessota que va assignar diners per a unes beques destinades a estudiants d’economia espanyols amb una certa idea de formar els quadres pel postfranquisme.
A Minessota va coincidir amb Josep Oliu.
Sí, el vaig conèixer. Ell va començar quan jo acabava, ens vam sol·lapar dues setmanes. Jo me n’anava a Berkeley i ell em va acompanyar. Vam fer un viatge en cotxe que va durar tres dies i mig. Encara me’n recordo dels llocs on van parar. Vam parar a Laramie, a Salt Lake City i a un lloc de l’estat de Nevada fins arribar a San Francisco.
Ja que parlem de l’Oliu, quina opinió li mereix el desenllaç de l’OPA del BBVA contra el Banc Sabadell?
M’he expressat abastament sobre aquest tema abans i després de l’OPA. El resultat ha estat el que desitjava. Si el Banc Sabadell hagués estat absorbit, haguéssim perdut un centre de decisió important. El país està millor si té un banc focalitzat en la petita i la mitjana empresa de tota Espanya. En aquest moment, la vocació del Banc Sabadell és ser un banc que serveixi al mercat espanyol.
Vostè va ser professor a les universitats nord-americanes de Berkeley i Harvard entre 1972 i 1995. Com a profund coneixedor del país, què pensa de la presidència de Donald Trump? Està la democràcia liberal nord-americana en un procés de mutació cap un règim autoritari?
Crec que la democràcia està molt qüestionada per la presidència Trump, però crec que està prou arrelada als Estats Units perquè això es superi. Estats Units és un país que són molts països alhora. Al final, la democràcia és la meitat més 1. En aquests moments, la meitat més 1 l’han guanyada les posicions més tradicionalistes, però aquests sectors són una mena de poti-poti. Hi ha des de gent poc tradicionalistes com els tecnòlegs de Sillicon Valley a gent molt tradicionalista. Tinc l’esperança que, a les properes eleccions, que jo crec que n’hi hauran, la meitat més 1 vagi en l’altra direcció. De manera que la democràcia estigui més assentada i els Estats Units tornin a reivindicar els valors i no només els interessos.
Què pensa de la seva política econòmica i en especial del tema dels aranzels?
No serà l’economia la que marqui una crisi important de la presidència Trump, seran més aviat els temes culturals i socials. L’economia americana és molt resistent. Ha anat molt bé en aquests darrers anys amb Joe Biden. Al final, Trump no farà res que perjudiqui els interessos de Silicon Valley. El tema és com tot això ens acabarà afectant a Europa i al món. Aquí, l’efecte pot ser important.
Què li va impulsar a tornar a Catalunya, després de tant anys als Estats Units on segurament s’hauria pogut quedar?
Suposo que sí, però m’estimulava més i em continua estimulant més estar a Catalunya.
Vostè va ser conseller d’Universitats i Investigació (2000-2003) amb Jordi Pujol. En quines circumstàncies va militar en Convergència?
Efectivament, vaig ser conseller independent al darrer mandat de Jordi Pujol. Quan CiU va perdre les eleccions em vaig treure el carnet de Convergència, doncs creia que era el que l’ocasió demanava. Vaig deixar-ho quan es va acabar Convergència i fa molts anys que no milito.
Com creu que la història valorarà la figura de Pujol? Creu que els casos de corrupció malmetran el seu llegat?
Crec que el dictamen de la història estarà dominat per tot allò que va fer molt bé per a la conducció del país. Els temes que van marcar el seu últim període no seran el que determinaran la seva reputació històrica, encara que poden decidir si té o no té carrers als pobles de Catalunya.
Entre 2010 i 2014 va ser conseller d’Economia i Coneixement amb Artur Mas. Aquests foren els anys de les retallades arran de la crisi de les subprimes. No hi havia altra opció que prendre aquestes mesures diguem-ne impopulars?
No hi havia altra opció en un període quan qui dictava les mesures era Alemanya i Alemanya es va equivocar. Va tenir un plantejament moralista de la crisi, basat en l’idea que si havia dèficit era una debilitat moral. Per tant, un havia de fer penitència. Aquesta analogia entre la moralitat i la economia domèstica i la moralitat de l’economia d’un país no és vàlida. Això ja ho sabíem. Però això és el que es va imposar. A grans trets, no hi havia elecció. Si anem als detalls, defensaria el detalls tal i com es van fer, tot i que algunes coses es podien haver fet millor. Amb dos col·legues meus, Albert Carreras i Iván Planas, vam escriu un llibre, titulat Turbulències i tribulacions, on donem les explicacions d’aquells anys. Les turbulències van venir de fora, les tribulacions les vam patir. I quan hi ha tribulacions no ha receptes pel que pot passar.
En el context europeu -ja que he parlat d’Alemanya- podríem veure tres etapes en l’actitud europea envers l’economia alemanya. La primera és la crisi financera on domina aquesta visió moralista. Després, durant la pandèmia, que no era conseqüència de cap debilitat moral de ningú, sinó que era un acte de Deu, els alemanys es van comportar bé. De fet, encara estem rebent els fons Next Generation. No sé si va ser un gest, un reconeixement implícit, de que havien estat massa durs en el període anterior. No ho sé. Però això va ser correcte. La tercera etapa, seria el repte plantejat per Vladimir Putin que descobreix una debilitat forta de l’economia alemanya, la dependència energètica, que acabar d’obrir la cortina a d’altres debilitats. Per exemple, en la digitalització o en la composició de la indústria. Això, paradoxalment, crea una situació on el Sud, castigat deu anys abans, supera millor aquest xoc que Alemanya mateixa. Avui en dia, estem creixent més que Alemanya. L’energia, en termes de cost, és més barata que a Alemanya. És una paradoxa de la història.
Respecte a la proposta de Finançament Singular per Catalunya que està ara sobre la taula. És la mateixa que el Pacte Fiscal d’Artur Mas que va ser rebutjat per Mariano Rajoy? És -com s’ha dit- una còpia del Concert Econòmic basc?
Per a mi no està clar el que està sobre la taula en aquests moments. Hi ha dos components que serien clares millores. El primer seria bo per Catalunya i per totes les comunitats autònomes espanyoles i que són les relatives a les polítiques socials, incloent-hi sanitat, educació, dependència que necessiten més diners. Això vol dir que la divisió de fons entre el que va a les autonomies i al govern central ha de modificar-se a favor de les autonomies. En els últims 15 o 20 anys, han crescut molt més els ingressos que gestiona el govern central que els que gestionen les autonomies. Aquest és un canvi fonamental, necessari, que afecta a totes les autonomies. Per tant, si hi ha alguna que s’oposa és per pur sectarisme polític.
El segon element és el de la cessió de les competències de gestió de l’IRPF. Això ens convindria i no fa mal a ningú. Ja veurem si s’aconsegueix o no. Com està el panorama i aquestes altures de la legislatura, no sé si es podrà produir. Hi ha una lliçó a extreure de tot això, és que quan es facin pactes de legislatura, els elements més importants s’han de realitzar en els primers tres o cinc mesos de la legislatura.
Respecte a la darrera qüestió, ni molt menys. De cap manera és cap còpia del Concert Econòmic basc.
Avui, l’advocacia general de la Unió Europa ha fallat a favor de la llei d’amnistia que l’ha afectat a vostè com un dels 34 ex alts càrrecs de la Generalitat acusats pel Tribunal de Comptes de malversació per l’acció exterior de la Generalitat en els anys del procés. Com ho valora?
El que ha passat avui és rellevant. Ara la cosa torna al Tribunal de Comptes. Veurem que fa, però d’entrada ho valoro com a una bona notícia.
Quina valoració fa dels aspectes positius i negatius del procés sobiranista?
No el puc respondre en una frase. Ho deixaré d’una manera una mica críptica. Una lliçó que n’hem d’aprendre és que no es pot repetir. Jo ja sabia, de sempre, que Catalunya no seria independent. Ara ja s’ha provat i ara ho ha de saber tothom. Per tant, no ens hem de despistar. El manteniment de la nació i l’acció política per la prosperitat i l’autogovern de Catalunya l’hem de fer en el context espanyol.
Telegràficament, què pensa de la política econòmica de Salvador Illa?
Si m’ho demana telegràficament, diria que bé.
