Mirna Lacambra: “Ni soc feminista ni no feminista però sempre he volgut fer el que em dona la gana”

Als seus 91 anys, la soprano i promotora musical Mirna Lacambra (Sabadell, 1933) està tan activa com sempre. Ultima els darrers mesos com a directora artística de la Fundació Òpera Catalunya, l’entitat que aplega bona part del seu llegat després de quatre dècades liderant els Amics de l’Òpera de Sabadell. Lacambra fa balanç des de casa seva, Sabadell, de la seva trajectòria.

Entrevisto a Mirna Lacambra al seu domicili, a la Ronda Zamenhof de Sabadell, una gris tarda d’un dijous de novembre.

Ha començat la seva darrera temporada com a directora artística del circuit d’òpera de la Fundació Òpera Catalunya. Com l’està assaborint? És especial?
Acabo a finals de desembre. L’estic assaborint bé. He fet tot el que volia. Tot l’any 2024 he fet el que volia exactament, celebrar el centenari de la mort de Puccini: Manon Lescout, Turandot, La Bohème i ara acabarem amb la Tosca. Fer tot l’any Puccini m’ha fet molta il·lusió.

S’acaba una etapa.
El millor és que ja he fet el canvi. Em puc quedar tranquil·la. Si em moro de cop ho deixo tot arreglat i tothom està al lloc on ha d’estar. Tot està en ordre. No s’espatllarà cap temporada si passa alguna cosa.

Durant molt anys els Amics de l’Òpera han estat tan vinculats a Mirna Lacambra que podia semblar que el dia que no hi fos la Mirna s’haurien acabat els Amics de l’Òpera. Fa uns anys van crear la Fundació Òpera Catalunya per donar-li continuïtat. Li va preocupar a vostè que sense Mirna no hi hagués òpera?
No estava preocupadíssima però ara estic tranquil·la. Hem anat avançant tots els canvis. Jo ara acabo, i em quedo tranquil·la.

La continuïtat està garantida?
I tant que sí. L’Associació Amics de l’Opera està dins de la Fundació amb la resta de patrons, la Simfònica del Vallès, el Banc Sabadell i Fluidra. Són els quatre pals de pallers de la FOC. Això ja va sol tot i que encara hem de traspassar l’escola d’òpera.

Anem una mica a l’inici. D’on li prové la passió per la música, pel cant, per l’òpera?
En realitat el meu pare volia que estudiés piano. Jo estava estudiant piano amb una professora [Maria Paresols]. Quan em vaig fer més gran la professora em va dir que m’havia de matricular al Conservatori del Liceu si volia ser pianista. Hi vam anar un dia i ens vam matricular. Jo només cantava solfeig però ella va veure que tenia bona veu i em va matricular també de cant sense dir-me res. Jo cantava i tenia bona veu però anava per pianista.

Com era la seva família? Què recorda de la seva infància?
Jo vaig néixer l’any 1933. Vivíem al carrer Manso. Quan era petita, el meu pare era a la guerra i sortíem a la cantonada per veure les muntanyes. I vèiem com queien les bombes darrera del Tibidabo i de Collserola.

A què es dedicava el seu pare?
Era contramestre tèxtil. Es cuidava dels telers. Tenia bones mans. Quan va venir la guerra, hi va anar. Era sindicalista. I al tornar-hi ningú no li donava feina per aquí. La meva mare anava pels tots els carrers buscant menjar però quan ell va tornar no tenia cap feina. Va sortir una oportunitat per muntar una fàbrica a Tarassona. Ens hi vam anar amb uns quants catalans més de la República que tampoc no trobaven feina, suposo. Era una fàbrica gran que feia tot el procés de la llana. El pare també ajudava els pagesos a recollir olives i els hi va fer una màquina per fer pasta d’oliva. Jo no estava batejada i els pagesos sempre li estaven dient al meu pare que m’havia de batejar. Finalment ho van fer a la catedral de Tarassona. Allà em van posar Maria Mirna. Allò va durar cinc anys. Després vam tornar a Sabadell.

Ha tingut germans?
No. Soc filla única. La meva mare va dir ‘amb una ja en tinc prou’. Era una dona molt ferma. Quan vam tornar cap aquí, el meu pare encara tenia problemes per trobar feina. Però va començar l’època aquella de les grans fàbriques de donar feina a la gent que tenia telers a casa seva perquè no donaven a l’abast. El meu pare va posar dos telers auxiliars. La mare també teixia. I es van posar a fer roba per les grans fàbriques de l’època d’aquí a Sabadell.

Va tenir una infància feliç?
Quan no treballaven teníem dificultats. Però vaig tenir una bona infància. Les privacions no em preocupaven gaire llavors. Jo ballava i cantava sempre amb el meu avi. Tampoc pensava que arribaria a ser cantant, eh? Tinc un bon record de la meva infància. A Tarassona m’ho vaig passar bé. Vaig anar a un col·legi de monges. I aquí també vaig tenir una bona infància. Cap als 13 anys o així em vaig començar a dirigir cap al piano.

La seva família li va donar suport en la seva vocació musical?
Sí. El meu pare volia que fos pianista però també li va semblar bé que em dediqués al cant. Quan ho vaig decidir ja tenia uns 20 anys. Havia entrat als 16 anys al Conservatori, i allà de seguida vaig conèixer el meu marit [el doctor Xavier Gondolbeu]. Baixant en tren. El primer any que hi baixava. Un xicot guapíssim, amb uns ulls meravellosos. Em vaig quedar fascinada. I ell també.

Quants anys van estar junts?
62 anys. El trobo a faltar molt. Em fa tanta falta […] Quan vaig acabar al conservatori, vaig anar abandonant el piano. No em donava tot el que em donava el cant. El cant és meravellós. Amb la veu vas de persona a persona. És molt directe. D’ésser humà a ésser humà. Em fascina la veu. I l’escena. El meu debut va ser amb La Bohème a la Faràndula.

Va debutar amb La Bohème com a cantant i gairebé ho deixa com a directora musical també amb La Bohème. És com un cercle tancat.
Llavors La Faràndula era bastant nova. I l’òpera no era com ara, que fem assajos. Ens sabíem la partitura i poca cosa més. Era completament diferent. Però va ser sortir a l’escenari i sentir que allò era el que jo volia. M’agrada molt actuar. Aquella primera actuació em va servir per saber que em volia dedicar a allò. Actuant pels mons de Deu vaig trobar directors d’escena que em van fer gaudir moltíssim. Sentir el personatge que estàs fent sempre em va omplir molt.

Va ser cantant durant 30 anys, amb companys i amics de primeríssim nivell. Quantes òperes va fer com a cantant?
Tot plegat entre 30 i 35. Tampoc tantes.

De quina guarda un record més especial?
D’aquesta primera. Va ser un cop tan gros sortir a l’escenari! Obres la porta i pam. Veus l’escenari per tu. Però tinc molts records. La primera de les Aida a Toronto va ser fantàstica. L’òpera que més he fet és Tosca. Però també El trovador, Madame Butterfly… Quan fas una òpera, la més bonica sempre és la que estàs fent. I t’agafes el personatge al màxim.

Quina va ser la seva referència? A qui es volia assemblar?
No recordo el nom. Era una soprano iugoslava. Va venir al Liceu i vaig pensar ‘com m’agradaria cantar com ella’. Ella era wagneriana però la meva veu era massa lírica per cantar Wagner, que necessita una veu més profunda, amb més volum. Wagner els ofega a tots.

En algun lloc he llegit que per vostè la millor soprano del segle va ser sens dubte Montserrat Caballé. Gran amiga seva.
Sí. La millor. Vam ser molt amigues. Vam fer l’escola juntes. El Conservatori tenia una professora nova [Eugenia Kemeny]. Era hongaresa. Va venir a fer un concert i es va quedar com a professora. Portava poc temps i tenia poques alumnes. Una era jo. L’altra la Montserrat. Sempre ens feia cantar juntes i com que no tenia gaires alumnes tenia molt de temps per a nosaltres.

La Montserrat i jo sempre vam ser molt amigues, a banda que jo li vaig presentar el seu marit. Era 1961, l’any que jo em vaig casar. El senyor Pàmies, qui portava el Liceu, va fer un festival d’estiu d’òpera a la plaça de toros de les Arenes. Jo havia de fer La Bohème, i la vaig fer, amb Bernabé Martí, que després va ser el seu marit. Jo baixava per la Rambla i la Montserrat em va veure. Tornava després de sis anys fora per debutar al Liceu. Ens vam abraçar, ens vam alegrar de veure’ns, ens vam posar al dia. La vaig convidar a un assaig. Ella va venir. Li vaig presentar el Bernabé i van tenir un flechazo. I aquí va començar tot. Tota la nostra carrera vam ser amigues.

Vostè parlava abans també del seu marit, del doctor Gondolbeu. Els dos, tant vostè com ell, van fer la seva pròpia carrera professional, i en aquell moment això no era tan habitual sobretot per les dones.
No era gens habitual, com tampoc ho era que les noies anessin a Barcelona a estudiar soles. Nosaltres vam tenir un flechazo. Ens estimàvem molt. Però va arribar un moment que vam haver de decidir si tiràvem endavant o no. I jo li vaig deixar clar que el meu somni era l’òpera. Jo volia cantar. I li vaig dir que ell hauria de passar temporades sense mi. Que s’ho pensés bé. Jo hauria de passar molt de temps fora. Ell em va dir que cap problema, que aguantaria i que ho faria. I vam seguir.

Van tenir fills?
No. Jo no podia. No sé perquè, a vegades hi penso, però les trompes no se’m van desenvolupar. Moltes vegades penso que un cop quan era molt petita, abans de la guerra, vaig agafar una pulmonia molt gran i vaig estar a punt de morir-me. Al meu pare li van recomanar uns emplastres calents i me’ls van posar a la panxa i crec que per això no se’m van desenvolupar les trompes.

Li hagués agradat tenir fills?
Sí. M’hagués agradat. Però tampoc he tingut una gran desesperació. Tinc cinc fillols magnífics.

Al marge de la seva trajectòria com a cantant, l’any 1982 es lliga la manta al cap i posa en marxa els Amics de l’Òpera de Sabadell.
Estava fent una tournée per Centreeuropa i anava veient que a totes les poblacions petites, mitjanes i grans tenia un teatre d’òpera i feien simfònic, ballets, òpera. Fins aquell moment com a cantant només mires pel teu personatge, cantes i ja està. Però ja tenia 49 anys i m’ho vaig mirar diferent. No era cap cria. Vaig començar a pensar més seriosament. Vaig pensar ‘què passa? Per què a Espanya no hi ha cap teatre’. Només hi havia el Liceu. Vaig pensar ‘Nosaltres tenim la Faràndula, que és on vaig debutar. Per què no hi fem òpera?’. Llavors es portava fer uns Amics de l’Òpera. Vaig trucar el meu marit i vam quedar que al nadal en parlaríem. Ho vam començar a moure amb uns amics. Això va ser una mica un problema perquè al muntar-ho així l’alcalde Farrés es deuria pensar que els de l’òpera eren tots milionaris.

Com van ser aquests inicis?
L’Ajuntament ens va deixar el teatre de seguida. El Liceu ens va deixar decorats. I l’orquestra del Liceu. Pagant-la, eh! No teníem orquestra ni cor, que vam fer després.

L’any 1986, Lacambra abandona la seva carrera musical per centrar-se en exclusiva a la direcció de les temporades dels Àmics de l’Òpera a Sabadell i més tard del circuit Òpera a Catalunya. L’any 1987 arrenca l’Orquestra Simfònica del Vallès.

Em deien que no hi havia músics enlloc. I jo deia: ‘Com pot ser que no hi hagi si hi ha un munt d’estudiants al Conservatori? Al final vam fer unes audicions de 170 músics i en vam escollir 55 i vam crear la Simfònica del Vallès. Teníem el suport de la Diputació i de la Generalitat. Però el Farrés em va dir que amb ell no hi comptés. Com que no vam poder comptar amb ell, la Simfònica es diu del Vallès i no de Sabadell.

Per què no podia comptar amb ell?
No volia posar diners. En una reunió amb la Generalitat i la Diputació, ho recordo com si fos ara, em va dir ‘amb mi no hi comptis’. Em vaig quedar clavada. Amb aquestes paraules: ‘amb mi no hi comptis’. Em vaig emprenyar molt, clar.

I va arreglar després el problema amb el Farrés?
No. Mai.

No tenien bona entesa?
No massa.

I amb els que han vingut després?
Sí. Amb el Bustos estava jo bé, tant que l’han maltractat. Era l’únic que estava interessat de debò en fer un teatre. Allò anava de veres. La Diputació va donar un milió pel guanyador del concurs arquitectònic. Però va venir el 2008 i la crisi i vam estar de desgràcia. Havien de fer un hotel que pagués el teatre però amb la crisi tot es va destruir, va quedar esborrat i no s’ha fet mai. Hi havia el teatre, el conservatori…

La manca d’un teatre d’òpera a la seva ciutat és la pedra a la sabata de la seva vida?
Sí. És que Sabadell necessita un teatre de música.

Per què la gent ho entengui: per què no els val la Faràndula?
Al fossar no hi cap l’orquestra. A l’escenari només hi ha el que es veu. Res a la dreta, res a l’esquerra, res al fons. Falta molta modernitat. Falta espai. Com que l’orquestra està tan malament posada i l’escenari està com està, els cantants no senten l’orquestra i els músics no senten els cantants. És una bogeria. Si fas que la música passi cap a l’escenari amb un fil i un altaveu, hi ha una mica de retard i tot es desmanega. Jo sempre els hi dic que tinguin molt ull al mestre per no arribar tard. Tot això només per aquí. Però per l’altra banda no tenim camerinos. El que hi ha són capses de sabates. Per ningú! Ni pels músics. Els músics van directes sempre del carrer a l’escenari. Passen quan s’estan vestint els altres. Ara ja no tant però abans semblava una casa de putes amb gent vestint-se i desvestint-se pel mig i altres passant per davant i per darrera.

Creu que algun dia veurà el teatre?
No el veuré. Sé que no el veuré. Però jo vaig punxant.

Què li diu l’alcaldessa?
Fa dies que no la veig. No ha vingut a l’estrena. Potser està punxada per algú… [silenci]. No sé perquè la gent pensa que fer música és només pels rics. No ho acabo d’entendre. Suposo que el Farrés va dir ‘amb mi no hi comptis’ perquè pensava que érem rics. Era un home culte i en canvi ens va dir allò. Tots els seus devien pensar que els de l’òpera eren rics i de dretes. L’alcaldessa al principi venia sempre i ara no hi ve. L’any passat sí va estar amb nosaltres a Estònia. La veritat és que me l’estimo. Però no sé si farà tot el que jo voldria que fes.

Li volia preguntar pel pregó de la Festa Major de l’any 2019, que va pronunciar vostè. El pregó més crispat segurament de la història. Com ho va viure?
Com ho recordo? Vaig pensar que eren uns maleducats. Encara no entenc perquè em van fer allò. Sé que no anava per mi però van ser maleducats.

Vostè en un moment determinat des del balcó de l’Ajuntament es va enganxar amb la gent i es va posar a discutir amb alguns. Ho faria igual de nou?
No ho sé. Em vaig trobar allà i no entenc encara com se’ls hi va ocórrer fer-me això. Jo què hi tenia a veure? No entenc com algú dels que feia tot aquell soroll no va pensar ‘aquesta senyora no en té cap culpa’.

Tot era perquè l’alcaldessa va treure la pancarta dels presos polítics i es va muntar una gran protesta amb el pregó pel mig.
Però jo no tenia res a veure amb allò. Ningú no m’ha demanat perdó per allò. Aquells que cridaven tant, per què no em van deixar fer bé el pregó? Ningú m’ha demanat perdó. No hi ha dret.

Vostè que tota la vida ha estat a Sabadell, ha creat els Amics de l’Òpera i fet tant per aquesta ciutat s’ha sentit ben tractada per la seva ciutat?
Jo? La veritat? Sempre he estat molt maltractada per la ciutat.

Molt maltractada? Per què?
Quan estudiava, el director del Liceu, el senyor Pàmies, que era advocat, em van agafar per fer petits papers al Liceu. Després vam fer allò de la plaça de toros. Tot això m’ho feia fer el senyor Pàmies. El senyor Pàmies em va fer una carta dient les meves qualitats i recomanant-me que seria interessant que anés a Itàlia. La resposta de l’Ajuntament va ser: ‘ni cas’.

Aquesta carta era perquè vostè busqués una beca, un patrocini o un mecenatge.
Exacte. Un mecenatge com tenia la Montserrat. Ella el tenia dels Bertran, que la van ajudar a sortir. Certament ella després va fer el seu camí però mentrestant tenia una beca dels Bertran.

Vostè va intentar una cosa similar a Sabadell i no se’n va sortir.
És el que em va recomanar el senyor Pàmies. L’Ajuntament no em va fer ni cas. La Caixa d’Estalvis el mateix. Per sort, quan em va donar La vida breve al Teatre La Sarsuela de Madrid vaig aprendre tot el que encara no sabia. Al matí assajàvem i a la tarda teníem funcions. Vaig actuar-hi moltíssim i al final fins i tot semblava una madrilenya. Vaig estar tres temporades i vaig aprendre molt. Quan em va semblar que ja estava ben preparada vaig sortir a l’estranger. Tenia gent que em volia portar a llocs. I així ho vam fer… Però ajudes de Sabadell cap ni una. Quan vaig estar a l’estranger arribo a Berlín a fer una tournée d’audicions i em va sortir una en un teatre nou a Düsseldorf amb una companyia italiana que, per cert, no tenia cap italià. Els de Berlín van venir a escoltar-me i allà vaig estar molt temps amb El trovador en alemany, no en italià.

Quants idiomes parla vostè?
Parlava molt bé l’italià, el francès i una mica pitjor l’alemany. Llavors no es portava l’anglès gens. Nosaltres ens enteníem en italià en tots els teatres del món.

La llengua franca dins el món de l’òpera era l’italià. Com al Vaticà.
Sí. Ara tothom d’aquells ha plegat i tot és més aviat l’anglès.

Vostè té més de 90 anys. Com s’ho ha fet per arribar amb el cap tan clar a les nou dècades?
No gaire clar, ja. Ja estic una mica espessa. Estic perdent memòria. Però no he fet res especial. No hi ha cap fórmula.

A banda de la música, quines han estat les seves aficions?
Llegir m’agrada moltíssim. Des de ben joveneta. Em comprava unes novel·les de paper dolentíssim però me les empassava totes perquè eren les úniques que podia comprar.

Què li ha agradat darrerament?
Poca cosa perquè no hi veig. El que llegeixo molt és el diari. La Vanguardia. Sobretot les pàgines de Cultura. El meu marit i els seus pares hi estaven subscrits des de feia 100 anys. Però la vista cada dia va pitjor.

És una persona informada.
Sí. Ara ha tornat el Trump. Pensava que guanyaria la xicota. Em sap greu que no hagi guanyat.

Vostè es considera feminista?
Ni soc feminista ni no feminista però vull fer el que em dona la gana.

Ho ha fet en la seva vida?
Diria que sí. Pràcticament sempre. Sí. Diria que sí. Menys el teatre nou a Sabadell [riu]. És que ja no sé com fer-ho perquè el facin.

Abans s’emocionava parlant del seu marit. Vostè ha estat i és l’ànima dels Amics de l’Òpera. Què va significar pels Amics de l’Òpera el seu marit, qui en va ser vicepresident molts anys?
Ànima també. Igual que jo. Ni més ni menys. En igualtat. Estàvem d’acord amb tot. Quan el vaig telefonar i li vaig dir la meva idea em va dir ‘I ara! Què estàs boja?’. Però després s’ho va creure igual que jo. Parlàvem amb uns amics i amb els altres i ens deien que ja teníem òpera a Barcelona. Jo els hi deia que també tenim el camp del Barça i nosaltres bé que teníem un estadi a Sabadell.

O sigui, la gent li deia que perquè volia fer els Amics de l’òpera a Sabadell si ja hi havia el Liceu?
Sí. I jo els hi deia ‘Sabeu que a Europa cada ciutat té el seu propi teatre i hi fan òpera?’.

Tenir el Liceu tan a prop ha complicat la vida dels Amics de l’òpera?
No. Gens. I a més ens ve molta gent de Barcelona. El diumenge a les 6 de la tarda ve molta gent de Barcelona a les nostres funcions. I molts diuen que han deixat el Liceu. Jo els hi dic que no ho facin.

Diu que era tan ànima de l’òpera com vostè però segurament en un segon pla, més discret.
Sí, ell era menys efusiu, menys nerviós. Jo em bellugo molt. Ell era molt comedido. Però tothom ho diu: ell era un gran senyor. I això ho diuen els senyors. Era tan guapo. Tenia uns ulls meravellosos. De seguida em vaig enamorar. I ell també. Però bueno les coses s’acaben… Potser ens trobarem. Les nostres energies potser es troben en algun moment. Nosaltres som tot energia. Som energia i sense energia no som res. Això que diuen de Déu… per mi Déu és l’energia, que fa que existim. Jo crec en l’energia. I aquesta energia, quan marxem, se’n va a ajuntar-se amb una altra persona. O no. Ves a saber què passa quan marxem! Potser això és el que la gent creu que és Deu. Però si la gent vol imaginar-se una figura ja estem perduts. Jo no crec en figures, crec en energies.

Vostè ha destinat molt esforços a través de l’Escola d’Òpera a captar nous talents, i potenciar els joves. Sovint se’ls anomena ara que són la generació de cristall, de vidre, molt febles. Però ara hem vist com han agafat la motxilla els primers per anar a ajudar a València. Com veu vostè el jovent?
Hi ha una joventut molt vàlida. I a més ara s’estudia amb moltes més ganes d’estudiar. S’ho prenen molt seriosament. A l’Orquestra Simfònica del Vallès molts dies hi ha infinitat de joves. L’altre dia em deia el mestre que dirigeix ara: ‘venen ben preparats’. S’entrenen. Hi estan. Tenen ganes. Treballen. La música és com un esport. S’ha de treballar molt. Hores. Disciplina. Un esport en el que fem art. Tant és un cantant, com un violinista com qualsevol instrumentista. La canalla que estudia ha de tenir ganes. El jovent ve bé. Jo sempre hi he estat una gran defensora.

Quan vostè no hi sigui, com voldria ser recordada?
Com una persona que ha volgut ajudar, sobretot la gent que surt del Conservatori. A mi em va costar molt i per això he volgut ajudar a tothom qui he pogut.

De tot el que ha fet, què l’ha satisfet més?
Quan vaig prendre la decisió de deixar la meva pròpia carrera, no pensava que fos tan dràstica. Primer vaig pensar ‘Farem els Amics de l’òpera, farem òpera i ja està’. Però després tots els que sortien dels conservatoris em deien ‘Senyora Lacambra, ara què faig?’. M’hi vaig començar a veure reflectida i a pensar que havia d’ajudar la gent que acabava els estudis perquè no patissin tant com vam patir nosaltres. Així que l’Escola d’Òpera i l’Orquestra Simfònica del Vallès és el que més il·lusió m’ha fet en la meva vida.

Després d’aquesta vida tan plena, què li queda per fer?
Res. Ho he fet tot. He fet tot el que volia a la vida. Estic contenta del que he fet i de la vida que he tingut. Estic en pau. No em queda res per fer. Bé, sí em queda una cosa: el teatre!

Fotos: David Jiménez.