Sílvia Carrasco Pons, nascuda a Sabadell l’any 1959, està casada i és mare de dos fills de 34 i 32 anys. Doctora en Antropologia, és professora titular del Departament d’Antropologia Social de la UAB, fundadora i responsable del Grup d’Investigació EMIGRA sobre infància, educació i migracions.
Carrasco col·labora en diversos mitjans de comunicació com eldiario.es, Tribuna Feminista o Diari de l’Educació. Així mateix és presidenta de l’associació Feministes de Catalunya. L’entrevisto dimarts passat a la redacció d’iSabadell.
Vostè és investigadora en Antropologia Social. Quines investigacions està desenvolupant actualment?
Ara estic treballant en dos projectes. Un vinculat a l’Ajuntament de Sabadell que es va iniciar en el 2013 dintre d’un macroprojecte europeu sobre l’abandonament escolar prematur. Sobretot tenint en compte les desigualtats de classe social, estatus migratori i sexe. Estem en el tercer projecte dintre d’aquesta línia d’investigació. Des de setembre del 2019 porto a terme un altre projecte sobre l’entrada de les idees neoliberals a l’educació des d’una perspectiva feminista.
Al seu parer a quines causes atribueix l’onada de xenofòbia i racisme que està travessant tots els països del món occidental?
No és només del món occidental. Això és un error de percepció. Aquesta onada la trobem a Llatinoamèrica, al Perú respecte els veneçolans, a Xile ho hem vist a les darreres eleccions respecte la immigració de països més pobres de Llatinoamèrica, a Brasil per descomptat. També la veiem al Marroc respecte a la immigració subsahariana, que vol travessar el Marroc, la veiem al Sud-est asiàtic, a Dubai, a Aràbia Saudí, a Líban amb unes condicions draconianes i la veiem a la frontera entre Bielorússia i Polònia. Això no és occidental, això és mundial. Per què?
Les classes mitjanes i la classe treballadora han perdut amb la desregulació de l’Estat del Benestar, per feble que fos. Encara estem sota els efectes de la crisi del 2008 del capitalisme neoliberal. Ara, a sobre, estem patint la pandèmia. L’estratègia de l’extrema dreta ha estat sempre culpar al de fora que, a més a més, surt molt a compte, pensar que els errors els comenten els altres i que la culpa ve de fora, no dels errors polítics i de la manca d’una política migratòria solidària i racional en el cas de la Unió Europea.
Sovint s’afirma que l’immigrant s’ha ‘d’integrar’ en la societats d’acollida. Què opina al respecte? Quina hauria de ser la relació entre aquest i la societat d’acollida?
Per a què les persones immigrants es puguin integrar hi ha d’haver polítiques d’integració. Primer de tot cal tenir en compte els drets de ciutadania, els mateixos drets d’accés universal. També, hi ha d’haver una política democràtica. En aquest sentit, tenir molt clar els espais comuns i això no es fàcil. Els models que hem vist fins ara, el model més assimilacionista a l’estil francès o més multiculturalista a l’estil britànic, anglosaxó, no han quallat. En el cas de la immigració de països musulmans hi ha finançament per tal que “no s’integrin”, per interpretar les mancances de la societat receptora en clau de replegament identitari dintre de pertinences més àmplies. Això ho veiem no només en una experiència d’empobriment i manca de ciutadania, sinó també en un missatge continu de no pertinença; però, també, per altra banda, amb un control social intracomunitari que ve de fora i que està molt ben planificat. En això no hem estat prou valents per entomar-ho d’una manera dialogada i democràtica.
Vostè va ser fundadora d’Entesa per Sabadell i membre d’ICV. També va anar a les llistes de la candidatura d’Unitat pel Canvi. Com valora la seva experiència en la política? Actualment milita en algun partit?
Que jo consti com a cofundadora d’Entesa per Sabadell és anecdòtic perquè em van demanar si podia signar els papers, no perquè tingués cap mena d’iniciativa per fundar-la. Sempre he estat al costat de la línia PSUC o Iniciativa per Catalunya amb més o menys proximitat des de vaig començar a tenir una participació política a l’adolescència. He estat molt propera a les Joventuts Comunistes. A Entesa va ser molt decebedor el gir nacionalista i independentista al qual en sóc totalment contrària. Sóc federalista i crec que el món no necessita més fronteres. Després, també vaig rebre una invitació a incorporar-me a Iniciativa per Catalunya per part de dirigents nacionals i locals. Em vaig integrar i la meva valoració de tots aquests anys és molt satisfactòria. Crec que ha estat una gran escola d’aprenentatge polític, no puc dir una altra cosa. He conegut el compromís de la militància, de gent entregada a transformar el món i fer un món millor. També he vist la condició humana en el seus aspectes més insolidaris i més hipòcrites. Però ha estat, sobretot, una gran escola d’aprenentatge polític i una oportunitat de conèixer gent meravellosa. Així ho valoro. Ara no milito en cap partit.
Quan Iniciativa es va integrar en Catalunya en Comú vaig començar a veure dues coses. Primera, un espai molt poc democràtic, en comparació amb ICV, on la cúpula de Barcelona en Comú i Ada Colau, prenia i continua prenent totes les decisions; per tant, un espai totalment antidemocràtic malgrat el que es predica. Segona, un espai absolutament colonitzat per que jo dic política postmoderna que ha abandonat completament l’anàlisi de la societat en clau de transformació per la igualtat prediquin el que prediquin.
En alguns aspectes polítics, ecològics, de política laboral…continuo pensant que tenen una bona proposta, però no és un espai democràtic. La seva posició ambigua davant el procés i, sobretot, la seva deriva antifeminista va provocar que, fa un any exactament, vaig plegar.
L’any 2013, quan vostè era vicerectora de l’UAB, va denunciar per coaccions alguns estudiants arran de l’ocupació del rectorat per protestar per l’increment de les taxes universitàries, als quals el fiscal demanà penes d’entre 11 i 14 anys. Podria explicar-nos la seva versió d’aquests esdeveniments? S’han retirat les acusacions o el procediment judicial continua el seu curs?
Per començar encara no tenim el judici. Ningú ha retirat cap denúncia. La causa té tres peces totalment diferenciades. Una és la denúncia de la UAB envers la interrupció de l’activitat, però sobretot per les destrosses i la paralització total de la vida acadèmica per part de 200 estudiants, en comparació amb 28.000, hauríem de dir. La segona peça és per altres estudiants intimidats i agredits reiteradament que no van denunciar a altres estudiants, sinó els fets. A la tercera peça, que és la meva, vaig denunciar set agressions i intimidacions, tres de les quals físiques.
Vaig denunciar els fets. Si hagués sabut els noms dels estudiants per descomptat els hauria denunciat. Em van ensenyar unes fotos i a alguns els vaig reconèixer i a d’altres, no. Jo vaig denunciar els fets, absolutament intolerables.
Això va tenir una proposta de pena de fiscalia al juliol 2016. Vam pensar que, per fi, s’acceleraria el judici. El 26 de març del 2021 s’havia de celebrar el judici, però el canvi de fiscal al jutjat de Sabadell i per altres raons que no conec bé, va fer que es tornés a endarrerir la causa. Aquests fets van provocar unes agressions i intimidacions molt importants per a mi. M’estaven coaccionant per a no seguir en el meu càrrec per ser d’ICV. No m’he retractat en absolut ni ningú ho ha fet. Ara bé, vaig oferir mediació, a través de la UAB. Per mitjà dels seus advocats se’ls va oferir mediació per reconduir aquesta situació d’una manera democràtica i dialogada, més enllà del curs de la justícia, i ho van rebutjar. Això ho he escrit i ho he publicat. Per tant, tot el que jo he fet és conegut per què ha sortit en premsa. Agressions, per cert, masclistes per què amb un tio no s’haguessin atrevit.
Vostè està compromesa amb el feminisme i presideix el col·lectiu Feministes de Catalunya. Quin és seu origen, plantejaments i objectius?
Feministes de Catalunya va començar a Sabadell a la primavera del 2019, producte del desencís, del desacord profund de moltes dones progressistes de l’entorn dels Comuns i d’altres entorns, al veure que no només no s’avançava a l’adoptar l’agenda feminista que sempre havia estat adoptada pels partits d’esquerra, del PSOE i a l’esquerra del PSOE, sinó que s’estava transformant en el contrari i començaven a defensar tot allò que el feminisme havia denunciat que oprimeix les dones. Vam fundar, modestament, una primera associació a Sabadell, però vam veure un interès espectacular. Sobretot centrat en temes de violència, explotació sexual o explotació reproductiva. També, per l’avenç de les idees queer i els avantprojectes de lleis ‘trans’. Vam veure que això tenia una acollida espectacular. Vam decidir ampliar-ho a tot Catalunya. És una entitat legal i registrada que té, en aquests moments, al voltant d’una cinquantena de dones inscrites i una altra cinquantena de dones que volen entrar, que estan sent entrevistades en aquest moment, que participen molt activament articulades amb el moviment feminista estatal Confluencia Movimiento Feminista.
El nostre objectiu és molt clar: representar el feminisme radical a Catalunya. Un feminisme radical que no necessitaria adjectius, però hem de recordar que lluita contra tota forma de violència i explotació contra les dones. Sobretot, contra l’ofensiva, que considerem neoliberal i ultraconservadora, de les idees transgeneristes.
Aquesta és la nostra agenda. Aquesta setmana tenim molts actes a Catalunya, Sabadell inclosa, i el dia 27 a la plaça Sant Jaume.
Vostè i el col·lectiu del que forma part s’ha mostrat molt crítica amb la llei trans. Quins són els seus arguments per impugnar-la?
De manera molt breu. El que pretén aquesta llei és l’autodeterminació del sexe registral. Ja tenim 44 lleis a l’Estat, entre autonòmiques i estatals, que introdueixen el concepte de l’identitat de gènere i que confonen el gènere amb una identitat quan el gènere és l’opressió patriarcal, per definició. És a dir, considerar el que la cultura atribueix al comportament dels homes i al comportament de les dones. Com antropòloga sé perfectament, i fa 100 anys que ho sabem, que això és mentida.
El gènere no és una identitat, sinó una forma d’oprimir les dones, de crear aquesta jerarquia artificial dels homes per a sobre les dones que existeix a totes les societats i cultures conegudes.
En primer lloc, no pot haver una identitat de gènere, per què seria reconèixer que els estereotipes sexistes tenen una validesa natural. Segon, és absurd considerar que hi ha una identitat innata, que cada persona tant si té tres anys com si té 60, pot definir si és un home o una dona a nivell de registre.
Les polítiques d’igualtat serveixen per a què allò que diu la llei, que els homes i dones som iguals, però que la societat i les pràctiques culturals desmenteixen cada dia de forma molt cruenta, es compleixi i perquè aquestes lleis no siguin paper mullat.
Si no saps qui és home i qui és dona, totes les polítiques d’igualtat deixen de tenir sentit. Per tant, esborra la dona, de fet ja és així, redefineix les dones. Que redefineixi els homes no hi ha problema, perquè els homes no tenen cap necessitat d’una política per protegir els seus drets; però les dones sí que ho necessiten. Per tant, aquesta legislació el que fa és destruïr tot l’Estat de Dret, especialment les politiques d’igualtat per a les dones.
Però, el que és més greu encara, és que per justificar aquesta idea s’ha d’intervenir en la infància. Tenim, en aquest moment, en 14 comunitats autònomes, protocols educatius que estan tergiversant aquella vella demanda del feminisme que era la coeducació. És a dir, educar nens i nenes per igual, en el respecte, sense limitacions sexistes, netejant els currículums escolars de pràctiques androcèntriques, és a dir que no tot sigui la visió i les contribucions masculines…Tota aquella eina que teníem per una societat més justa entre homes i dones, l’han okupada, amb k. L’estan tergiversant, introduint elements que fan dubtar de la seva identitat sexual a nens i nenes. De manera que, cada vegada que s’introdueixen aquests tipus de continguts en els centres docents es multipliquen les demandes de transició. Primer social, després hormonal i després quirúrgica a nens, nenes i adolescents. Això ha passat abans en altres països, és un moviment mundial. Nosaltres denunciem que això està passant aquí. Amb la llei trans s’acabaria de rematar aquest procés al qual ens oposem.
Vostès han denunciat l’existència d’interessos de la indústria farmacèutica al darrera de la legislació trans. En què es fonamenten aquestes denúncies?
Això està molt ben estudiat. Disposem d’investigacions a nivell nacional i internacional que mostren quines són les grans corporacions que estan finançant tots aquests lobbies. De manera que només obrir el televisor, a les notícies, als programes d’entreteniment, a les series, als dibuixos animats… està plagat d’aquesta normalització que el que fa és amagar l’ordre patriarcal. Qui ho està finançant tot això? El col·lectiu més oprimit de la història? No estem parlant de persones transsexuals, sinó d’introduir unes altres idees sobre què és ser home i què ser dona i dissoldre la base de la ciutadania i del sexe com a categoria a protegir. Aquí necessiten molt finançament. Són grans corporacions. A ningú li estranya que, Amazon per exemple o Open Society, diguin que estan al costat d’un grup oprimit que no existeix, que s’està construint a les escoles, quan no han tingut la més mínima sensibilitat respecte als seus treballadors i treballadores? Estan entrant als organismes internacionals, a la Unió Europea, a l’ONU, han estat pressionant també a l’Organització Mundial de la Salut… Encara que l’anàlisi del finançament no és el meu àmbit, hi ha investigadores de primer nivell que ho han mostrat.
Aquí hi ha dos tipus d’interessos. El primer, el del benefici de les empreses farmacèutiques que ho han intentat amb coses com ara els medicaments pel TDAH, de manera que primer es crea una síndrome i després ràpidament et faciliten el medicament per curar-te. Doncs aquí estem creant dependents en medicacions basades en hormones de per vida, perquè no pots deixar de prendre-les quan comences un tractament de transició. Hi ha una part de benefici econòmic immediat del mercat del big pharma.
Però, també, hi ha una cosa encara més sinistra que és l’experimentació des de perspectives transhumanistes. És a dir, l’experimentació amb éssers humans, amb la infància i l’adolescència. Son interessos polítics, tot i que pot sonar a teoria de la conspiració. Soc ecologista i crec que estem en un mode de vida insostenible i que hem de mirar també en el que està passant amb els cossos. En realitat, tot això dissol la ciutadania. Primer introduïm que tenim una sèrie d’identitatsi després tenim una sèrie de medicaments per satisfer-les i finalment, reclamem que sónel uns drets, la base dels quals serà el desig induït amb els diners per satisfer-lo. Això altera, rebenta tots els principis de l’Estat de Dret i de la protecció a la ciutadania democràtica.
Com explica que partits d’esquerra estiguin donant suport a les lleis trans? Penso en el cas de Lídia Falcón, expulsada d’IU per la seva oposició a aquesta legislació o de Pablo Echenique de Podemos que va qualificar de “basura trànsfoba” a les feministes que van manifestar-se recentment a Madrid contra la llei trans. Quins són els motius d’aquesta hostilitat?
Tota aquesta ofensiva neoliberal comença per intentar debilitar els sindicats d’esquerra, des de mitjans dels anys 70 amb Margaret Thatcher. Després continua amb els partits d’esquerra, transformant aquestes agendes emancipadores en agendes que acaben abraçant allò contra el que lluitaven. Els valors de l’invidualisme, la insolidaritat, la subjectivitat centrada en un mateix i no en el col·lectiu o el bé comú. Probablement, els partits d’esquerra han interpretat bé la globalització neoliberal i la desregulació dels mercats amb el seu impacte, però no han interpretat bé el que jo anomeno neoliberalisme cultural. És a dir, l’impacte que té la introducció de valors antidemocràtics, individualistes i insolidaris. Això no ho han entès.
La gran jugada és que, per fer acceptable el neoliberalisme econòmic, la mercantilització de la vida, els ventres de lloguer, el tràfic d’òvuls, d’òrgans, etc… a escala mundial i que cotitzen en borsa, prèviament has hagut d’introduir una sèrie d’idees que prioritzin, per exemple, tenir un fill o una filla com a un dret. Encara que això impliqui l’explotació i posar en risc la salut d’una dona jove que pot donar uns òvuls i rep un tractament per estimular-ne la producció o d’una dona empobrida de Tailàndia, de l’Índia o d’Ucraïna que et faci de receptacle i gesti aquesta criatura.
Si la mercantilització de la vida ha d’acabar triomfant, les dones i la infància han de perdre drets. Com es fa que perdin drets? Introduint totes aquestes idees prèvies. Això l’esquerra no ho està entenent i té una gravíssima contradicció per què està col·laborant en l’expansió neoliberal.
Què opina de l’anomenat llenguatge inclusiu?
Han pervertit la reivindicació del llenguatge inclusiu amb termes artificials i inventats que, enlloc de fer visibles les dones des de la pròpia llengua, el que fan és amagar-les. Todes o totis no reflecteixen cap realitat.
Quina és la seva posició en el debat sobre l’abolició de la prostitució?
Nosaltres som totalment abolicionistes. La prostitució és la forma més sistemàtica i més generalitzada de violència sexual contra les dones. Aquí no s’hi valen trucos com parlar que hi ha dones que ho fan perquè volen, perquè per necessitat es fan moltes coses.
El missatge que enviem a la societat és que totes les dones són accessibles a canvi de diners. I ja ens ho muntarem perquè surtin més barates. Com passa a Alemanya, on està legalitzada la prostitució, i tens embarassades, que ara està molt de moda, i pots violar una embarassada més la salsitxa i la cervesa per a un mòdic preu. Això és un missatge terrible a totes les dones i les nenes del món. És inacceptable.
Entec que, en el cas de l’abolició de la prostitució, s’implementarien una sèrie de mesures per protegir a les prostitutes.
I tant. De fet, abans de plegar de Catalunya en Comú, altres companyes i jo vam redactar una proposta amb tots els passos per procedir a l’abolició de la prostitució que comencés per protegir les dones víctimes d’explotació sexualque han d’estar compensades per l’Estat i protegides per què a més estan amenaçades per aquestes màfies, acompanyades i protegides amb tots els drets. Han ser tractades com a víctimes del terrorisme, perquè és terrorisme masclista. S’ha d’actuar instal·lant la idea que les dones no són objectes sexuals per consumir. Per tant, s’ha de treballar amb els nois i amb els homes. Per exemple, la reforma de llei catalana de violència masclista de fa un any no ho incorpora. Això, com a llei contra la violència, fa riure perquè no ataca l’origen, l’arrel del problema.
Vostè s’ha mostrat molt crítica amb el nacionalisme català i amb el procés independentista. Ha criticat en particular el que anomena “l’estratificació ètnica” en el centres docents. Podria explicar-nos el significat d’aquest concepte?
Posaré l’exemple de la llengua, que ja sé que és molt polèmic, però també més fàcil d’entendre. Jo sóc catalanoparlant, parlant d’una llengua minoritària i en risc, que sí crec que està en risc, sobretot perquè se la protegeix molt malament, de forma errònia. Els centres docents tenen tres llengües: catalana, castellana i estrangera. Però el missatge que s’envia és jeràrquic. És que hi ha unes llengües millors que les altres, amb més prestigi social, que tenen realment el seu lloc dintre de l’escola i d’altres que no. Clar, això forma part del currículum ocult. Això no es pot transmetre a les escoles. Això fa molt temps que és així. Els meus fills tenen més de 30 anys, però quan estaven a primària ja vèiem que aquesta presentació jeràrquica de la pertinença i de l’origen de fora de Catalunya o d’altres llocs de l’Estat ja hi era. Hi havia un implícit on tenia més prestigi tenir uns orígens que d’altres. Les escoles no feien res per a resoldre això i revertir-ho de forma activa. Quan arriba l’alumnat estranger de tot el món, a Catalunya i Espanya realment la immigració és diversa i internacional, aaquestes jerarquies es mantenen i s’aguditzen. Això no pot ser, de cap manera. Necessitem les bases d’una ciutadania plural i democràtica. Les escoles no poden estar prioritzant uns orígens per a sobre d’altres si pretenen que l’alumnat s’identifiqui amb la institució escolar, amb la societat receptora, i senti que pertany amb el mateix dret que pertanyen tots els altres. A això li dic estratificació ètnica, de fet ja hi és si no fem res.
Vol afegir alguna cosa més entorn a les qüestions sobre les que hem parlat?
Sí, voldria afegir una cosa comú a tot el que m’ha preguntat. Totes aquestes idees van acompanyades de signes de totalitarisme. És a dir, la societat és menys democràtica. S’està introduint la idea de que discrepar és agredir o és fòbia. Crec que anem per molt mal camí. Això afavoreix molt poc la consolidació de la democràcia. Identificar la discrepància com agressió o fòbia no ens ajuda gens ni a progressar intel·lectualment a la universitat, ni democràticament a la societat.
Fotos: David B.