Coneixia a Xavier Vinader des de feia més de 20 anys i encara no em sé avenir de que no el tornaré a veure. Mai podré oblidar les moltes tardes passades al seu pis de la Gran Via barcelonina rodejat pels milers de volums de la seva enorme biblioteca metòdicament ordenada. L’amor per als llibres era una de les passions que compartíem.
Sempre que hi anava em treia una ampolla de cachaça que li portaven uns amics seus del Brasil que reservava per a mi, però que ell no tastava. Així, animat per l’aiguardent –amb ell no li feia falta- xerràvem durant moltes hores d’infinitat de temes i rèiem molt. Xavier, malgrat la seva malaltia que el tenia assegut a una cadira de rodes, era una persona alegre, amb un gran sentit de l’humor i una ironia corrosiva, indici de la seva gran intel·ligència i de la seva ment inquisitiva.
Sovint parlàvem de Sabadell. Malgrat viure a Barcelona des de feia molts anys es sentia profundament sabadellenc i en el curs de les nostres converses m’interrogava sistemàticament sobre l’actualitat política de la nostra ciutat. Una temàtica que va sovintejar encara més d’ençà l’esclat del cas Mercuri del qual estava perfectament informat.
Xavier era una persona intel·lectualment molt exigent, però alhora extremadament solidària. Així ens va animar a mi i a Jordi de Arriba a publicar el llibre El final de la era Bustos i no va dubtar en escriure el pròleg i presentar-ho al Col·legi de Periodistes. Tampoc va posar-me cap impediment per fer la presentació del meu llibre sobre Convergència quan li vaig demanar –“a tu no et puc negar res”, va dir-me- malgrat que estava molt enfeinat amb el reportatge de TV3, Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta. De fet, la presentació va fer-se l’endemà de l’emissió del programa, coincidint amb el que va ser el seu darrer aniversari i potser una de les seves darreres aparicions públiques.
Moltes vegades dissertàvem sobre l’ofici de periodisme que era la seva gran passió. Xavier era un crític ferotge del periodisme acomodatici i servil amb els poders polítics i econòmics. Sentia un profund menyspreu pels periodistes de despatx i de comunicat de premsa que no surten al carrer i no investiguen. Considerava que l’obligació del periodista és indagar i denunciar als poderosos malgrat les amenaces i els problemes que això pot ocasionar i que ell havia patit a les seves pròpies carns.
Amb la seva mort no només desapareix un gran periodista, sinó potser també un estil d’exercir la professió, en el sentit més noble del terme, que cada vegada escasseja més. Per a mi, suposa la pèrdua d’un gran amic i no puc evitar sentir una profunda tristor i una enorme nostàlgia per unes converses i unes rialles que ja no podré tornar a compartir.
