Esteve Deu. Autor: David B.

Esteve Deu, historiador: “Marcet va ser un falangista autèntic, convençut”

Nascut al 1950 a Sentmenat, però resident a Sabadell des del cinc mesos d’edat, és doctor en Història Contemporània i professor emèrit del Departament d’Economia i d’Història d’Econòmica de la UAB. Especialista en història industrial i d’empresa, ha publicat diversos llibres i articles sobre la indústria tèxtil, la innovació tecnològica o la distribució de la producció a Sabadell.

Des de fa set anys es dedica a un estudi en profunditat de la Guerra Civil i el primer franquisme a la ciutat. El passat 30 d’octubre va presentar a la Fundació Bosch i Cardellach el primer dels cinc volums d’aquesta monumental obra. L’entrevisto a la redacció d’iSabadell.

Vostè és historiador especialitzat en història industrial i d’empresa ¿Què li ha impulsat a estudiar tan a fons la Guerra Civil a Sabadell?
Vaig estudiar història contemporània. En aquella època vam tenir molts professors d’història econòmica, entre ells Nadal o Fontana. Vam començar a fer història social i vam arribar, amb Josep Maria Benaul, a la conclusió que si no estudiàvem la història econòmica, difícilment podríem estudiar la història social. Així ens vam anar decantant cap a la història econòmica i vam passar del departament d’Història Contemporània al d’Història Econòmica. Aquesta doble formació permet abordar la Guerra Civil. Un tema, encara que han passat quasi 80 anys, on faltava que algú s’hi posés. A partir del moment que tenia temps, m’hi vaig posar. Una mica en la línea d’utilitzar mètodes de la microeconomia per arribar una mica més enllà d’on s’ha arribat fins ara.

Quines han estat les fonts de la seva investigació?
A Sabadell, a l’Arxiu Històric Municipal, es conserva molta documentació d’aquesta època i tot tipus. Hi ha documentació administrativa o de la premsa de l’època. He buidat tota la documentació d’aquí on es disposa dels censos de població, el padró del 1936 complet que és molt valuós. D’altra banda, tota la documentació referida als registres de la propietat urbana, rústica, de la contribució industrial i de comerç que és bàsica. Òbviament hi ha altre tipus de documentació que no hi és aquí i que m’obligarà a consultar altres arxius. Alguns d’aquests, com l’Arxiu Nacional de Catalunya o de la Memòria Històrica de Salamanca tenen part de la documentació digitalitzada a la qual es pot accedir via Internet. A d’altres s’ha d’accedir presencialment, com els arxius militars d’Àvila i Guadalajara. Després estan els arxius departamentals francesos on hi ha la documentació relacionada amb la retirada i l’exili, com l’arxiu de Perpinyà, de Foix, Montpeller o Toulouse. També hi ha la documentació de la Junta de Ayuda a los Republicanos Españoles (JARE) i del Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE), organitzacions d’ajuda als refugiats, que estan als arxius nacionals de París. S’haurà de fer un periple per a completar les fons.

Ha trobat dificultats per disposar de documentació sobre la Guerra Civil?
Dificultats d’accés, no. Des de fa uns anys els arxius militars són accessibles, els judicials també; però uns dels problemes que existeix és la que documentació dels arxius militars no ha estat tractada ni ordenada. Hi ha molta informació, però de difícil accés. No tant per qüestions d’accessibilitat, sinó per com està el material. Així no hi ha subdivisions. Per exemple, si vas a buscar informació d’unitats militars, com ara la divisió 27, pot haver 200 caixes. De manera que has d’obrir cada caixa i mirar una per una per veure que hi ha dins. Pot haver-hi de tot, des de correspondència, pagaments de sous, ascensos…

Al seu parer quines són les principals novetats del seu treball respecte a l’immensa bibliografia sobre la Guerra Civil?
S’ha fet molt una història de blanc i negre, de bons i dolents. Si fas una història en la què gairebé entres persona per persona, col·lectiu per col·lectiu, grup social per grup social, pots introduir molts matisos. Això et dona tota una tonalitat de grisos que en certa manera trenca amb aquesta història molt polaritzada de blancs i negres, bons i dolents, catalans i espanyols… així et trobes gent de dretes que va tenir un paper al costat del poder establert, gent d’esquerres que va ajudar a gent de dretes, al final de la guerra hi va haver retorns de favors.

Repeteixo, hi ha molts matisos, com ara gent del POUM que després dels Fets de Maig va passar-se a l’exèrcit franquista pel fet que possiblement estaven més segurs a l’altra banda que a la reraguarda. Al fer una anàlisi sociològica, pots veure realment quins biaixos hi havia en un costat i en l’altre. En tots dos costats existia una certa transversalitat. Aquesta mena d’anàlisi et permet calcular quin percentatge representava cada sector dins d’aquesta transversalitat. Coses com que, acabada la guerra, es va concedir la Medalla de la Ciutat a tots els excombatents, però d’aquests hi havia de tota mena. Excombatents que, des del primer moment, van sortir de la zona republicana, a través de França o Itàlia, per anar a la zona franquista i incorporar-se a l’exèrcit. Gent que es va passar de bàndol travessant les línies del front, gent que es va trobar al servei militar a la zona franquista. A l’hora de donar la medalla no es van fer distincions i no tots els excombatents eren franquistes. De la mateixa manera que, quan analitzes la composició social de les persones que es van incorporar a les milícies, et trobes que hi havia un percentatge molt elevat d’aturats. Va ser una manera d’accedir a un subsidi per als milicians com si fos una feina. Hi ha milicians que van anar per convenciment i d’altres que van ser purament mercenaris.

Què cobrava un milicià?
A l’entorn d’un jornal de 10 pessetes. Era l’equivalent al sou mitjà d’un treballador no qualificat. Un teixidor devia cobrar al voltant de 70 pessetes la setmana.

Esteve Deu. Autor: David B.

A la introducció de la seva obra afirma que vol “revisar alguns errors, mites i generalitzacions” sobre la Guerra ¿Quins són aquests mites?
Des de determinats sector ideològics s’ha parlat d’una guerra d’Espanya contra Catalunya. Més en el camp del debat polític que no pas en el del debat historiogràfic on és minoritari. En realitat, hi va haver catalans que es van sumar a les forces franquistes. Per exemple, si analitzes la composició dels milicians, la presència de població d’origen immigrant és quasi majoritària, la qual cosa també lliga amb el fet que aquest sector era el que patia majors taxes d’atur. Un dels sectors més afectats per la crisi dels anys 30, a Sabadell, va ser la construcció. Això pot explicar, entre els milicians, la presència de molts treballadors de la construcció. Després, a les patrulles que van dur a terme la repressió, hi havia una presència molt important d’aquest sector que van patir més durament les conseqüències de la crisi. S’ha fet una història sobre la Guerra Civil en la qual s’ha tingut molt en compte l’actuació dels dirigents polítics i sindicals, les actes dels congressos sindicals o de partits, però no s’ha tingut en compte quina va ser l’actuació dels afiliats i militants.

El passat 30 d’octubre va presentar el primer del cinc volums de la seva obra dedicat a la economia, societat i política a la vigília de l’esclat de la guerra ¿Com definiria l’estructura socio-econòmica de la ciutat en aquell moment?
Des del punt de vista sòcio-econòmic, Sabadell va mantenir una sèrie de constants pràcticament fins a la dècada de 1960. Des del segle XIX fins als anys 60 del segle XX va ser una ciutat industrial, amb predomini absolut del sector tèxtil, amb una indústria de construccions mecàniques en expansió. L’any 1936, per primera vegada, en el padró, encara que sigui per un percentatge petit, la població no nascuda a Sabadell supera a la nascuda a la ciutat. Així la ciutat industrial, com a punt d’atracció de la població d’altres comunitats que s’havia iniciat al segle XIX, té un punt d’inflexió. A partir dels anys 20 la immigració d’altres regions no veïnes de Catalunya, comença a tenir un pes important especialment de Múrcia i de l’Andalusia oriental. Fins al moment, la població de Sabadell continuava sent majoritàriament catalana, amb molta població procedent de la Catalunya rural, de comarques d’Aragó frontereres de la franja, tant d’Osca com de Terol i del País Valencià.

Des del punt de vista social, les condicions materials de la classe treballadora continuaven sent força precàries. No tant sols pel que fa als nivells de renta, si no també per la manca de serveis. A l’any 1936, només un 25 per cent de llars tenia accés a l’aigua corrent. Per a tot Sabadell hi havia tres safarejos públics, la gent de barri de Covadonga encara anava a rentar la roba al riu. L’accés al gas era gairebé un luxe. En aquest període es va instaurar una setmana de vacances, però molta gent hi treballava aquesta setmana per fer-se un sobresou.

Després està el mite que a Sabadell hi havia menys diferències socials que a Terrassa. El cert és que pràcticament 70 famílies controlaven una tercera part de la riquesa, si sumes riquesa rústica, urbana, empreses i bens mobles. A més, hi havia una endogàmia familiar molt important, es casaven entre ells, de manera que anaven sumant patrimonis. Moltes d’aquestes grans famílies, també tenien patrimoni fora de Sabadell, en pobles de l’entorn. Alguns grans propietaris a Sabadell també ho eren a Sentmenat, Sant Quirze, Cerdanyola… alguns tenien segones residències i despatxos d’empreses a Barcelona, residències en llocs de vacances, tant a la costa com a la muntanya.

Durant els anys de la guerra es va assajar un nou model econòmic arran de les col·lectivitzacions, municipalitzacions i nacionalitzacions de les empreses. Va funcionar aquest model? A quines dificultats va enfrontar-se?
Respecte als nous models hi ha una tipologia molt diversa. Hi va haver empreses que van ser abandonades pels seus propietaris i van passar a ser controlades pels treballadors. Després i, en funció de les seves característiques, van passar a un règim de col·lectivització o ser gestionades per comitès obrers de control. Empreses de diversos sectors que es van unir formant agrupacions col·lectives. Algunes empreses, considerades d’interès estratègic, van ser directament nacionalitzades. Es van crear algunes noves cooperatives. Per tant, hi ha diverses casuístiques.

Moltes empreses col·lectivitzades ho van ser a través d’un mutu acord entre empresaris i treballadors. De fet, alguns d’aquests empresaris van ser nomenats per la Generalitat en els càrrecs de responsabilitat com interventors o directors de les empreses. Podem parlar d’un 40 per cent on l’empresari va quedar-se com a responsable. Fins i tot hi ha algunes empreses en que l’amo havia marxat i quan l’empresa va ser col·lectivitzada els mateixos treballadors el van anar a buscar per a continuar amb les funcions directives. En moltes altres empreses, on els empresaris havien marxat, qui va assumir la responsabilitat va ser gent de confiança dels propis patrons: comptables o encarregats de seccions qui van continuar al front de les empreses.

Esteve Deu. Autor: David B.

Respecte al funcionament d’aquestes empreses, en un principi va haver-hi un tipus de dificultat important ja que molts comptes van quedar bloquejats i qui tenia la signatura no hi era. Això a l’hora de pagar salaris o proveïdors va ser complicat. Llavors, la Generalitat va haver d’obrir una línia de crèdit per pagar salaris.

En un primer moment, les empreses van tenir greus dificultats al perdre una part important del seus mercats, començant per totes aquelles regions on havia triomfat el cop i on es va tallar la comunicació, la qual cosa va comportar una reducció molt important de clientela i va provocar una caiguda de la producció espectacular durant els tres o quatre primers mesos de la guerra. Això es va revertir a partir de comandes de guerra com a les empreses tèxtils que es van dedicar a fabricar roba per uniformes militars, mantes per l’exèrcit o empreses del sector del metall que es van dedicar a la fabricació d’armament. Moltes vegades a través de diverses empreses, una d’elles feia un component, altre feia el muntatge.

Això va començar a entrar en recessió a finals del 1937 i començaments del 1938, bàsicament per manca de primeres matèries. Aquí es va donar una situació paradoxal: les empreses disposaven de diners, però no tenien en què gastar-los. Davant de manca de primeres matèries, es va donar prioritat a l’economia de guerra. Aquelles empreses que no treballaven per aquest sector es trobaren sense la possibilitat d’obtenir primeres matèries i els únics proveïdors d’aquelles que treballaven per les industries de guerra, van ser els oficials, ja fos el ministeri o la conselleria de la Generalitat corresponent. Si mires balanços d’empreses, des del punt de vist de la seva disponibilitat de numerari, hi ha empreses que al final de la guerra tenien més diners que quan van començar. Per altra banda, algunes d’aquestes empreses que treballaven per les industries de guerra, les úniques que disposaven de primeres matèries, disposaven al final de la guerra stocks d’aquestes primeres matèries i van ser considerades com a botí de guerra. Després es va haver de desbloquejar aquest botí, perquè algunes empreses poguessin utilitzar aquestes primeres matèries.

Hi ha anècdotes de tota mena. Per exemple, la filatura d’estam de Jenny-Turull era de capital mixt, francès i català. Les empreses de capital estranger o mixt no podien ser col·lectivitzades perquè hi havia interessos de capital estranger. Jenny-Turull no va voler treballar per les industries de guerra. Al maig del 1937 li confisquen els stocks de llana que tenien. L’empresa paralitza l’activitat, van viure de la indemnització que van rebre per l’expropiació de la llana. Els obrers van continuar anant a treballar, sense fer res, però cobrant. Va arribar un moment, com que havia aquest stock de numerari i no es podia gastar, l’únic interès a les empreses era cobrar el salari, la producció era igual. També va haver conflictes entre els propis sindicats. Per exemple, les indústries que treballaven per l’armament, com que cada vegada havia menys mà d’obra i més gent mobilitzada, ja que el metall era un sector de mà d’obra predominantment masculina, havien de treballar dotze o tretze hores cada dia. Mentre que els del sector tèxtil es grataven la panxa. Tots cobraven, però uns treballaven i altres pràcticament no feien res. Hi anècdotes en el funcionament de les col·lectivitzacions com empresaris que eren fora de Sabadell. Alguns familiars s’havien quedat aquí i la col·lectivització continuà pagant un sou a les esposes dels empresaris que havien marxat.

Hi va haver la temàtica de la mobilització de soldats potencials en indústries de guerra. Gent que havia d’anar al front, però si treballava en una industria de guerra podia estalviar-se anar-hi. Aquí va haver molta picaresca i corrupció, com ara al maig del 1937, quan es fa una inspecció on es demanà a les empreses quins eren els treballadors prescindibles i imprescindibles. Quan entres en el detall, d’empresa per empresa, persona per persona, et trobes amb tota aquesta casuística.

A les memòries d’un director d’una empresa, s’explica que els sindicats li van demanar crear un torn de nit, encara que no hi havia feina, però és igual ho havia dit el sindicat. En efecte, d’aquell nou torn no sortia res. Així va anar a la nit i troba a tots els treballadors dormint, els hi fot una bronca, però li diuen que és un feixista. Va acabar marxant de l’empresa i s’apunta voluntari al cos de carrabiners. Anècdotes d’aquestes les que vulguis. Per exemple, en una empresa important, un dels empresaris estava de viatge a La Corunya a l’esclatar la guerra. Decideixen anomenar-lo al consell d’administració. Aquesta persona no torna, però la seva dona continua cobrant el sou. Arriba un moment que es diu: ‘això s’ha acabat’. Aquesta senyora presenta recurs a la Generalitat,  aquesta li dona la raó i li paga fins i tot els endarreriments.

S’ha parlat molt de la repressió al bàndol republicà als primers mesos de la conflagració ¿Quin va ser l’abast d’aquesta repressió?
Durant tres mesos, del 18 de juliol a setembre-octubre de 1936, hi ha una persecució a determinades persones de dretes, dirigents destacats de la Lliga, de la Comunió Tradicionalista, de la CEDA, gent vinculada a les organitzacions catòliques. Aquesta onada de repressió va provocar l’èxode de molts empresaris i persones destacades de la dreta sabadellenca. Alguns van marxar de Sabadell i no van anar directament cap a la zona franquista, sinó que es van amagar per diferents llocs de la zona republicana, alguns dels quals van ser denunciats. La repressió se centra també sobre l’estament religiós.

A Sabadell hi ha aproximadament un centenar d’assassinats, dels quals un terç religiosos, un terç empresaris i un terç de gent de dretes. D’aquest centenar només la meitat són atribuïbles als patrullers sabadellencs. Els altres, com ara capellans detinguts a Barcelona, van morir a les txeques o executats al coll de Montcada o gent va ser denunciada des d’aquí Sabadell als llocs on estaven. Tot això, pràcticament, s’acaba a partir d’octubre del 1936.

El nou govern municipal president per Josep Moix va intentar posar una mica d’ordre. Es va crear un cos de patrulles més o menys controlats, integrats per membres de les anteriors patrulles. Alguns dels patrullers més sanguinaris, el mateix Nicolàs Sadurní Antolino, Lino, va marxar de Sabadell i es va refugiar al poble d’origen, Santomera (Múrcia). Alguns d’aquests més exaltats van ser convidats a anar a les milícies al front per a treure’ls fora de Sabadell. També, hi ha una onada de detencions importants que, això sí, es va fer durant tota la guerra. Primer, es va detenir gent directament per ideologia, després les detencions van tenir motius diversos com ara desertors de l’exèrcit, especuladors en queviures, gent acusada de pertànyer a la cinquena columna o el Socors Blanc. En el fons era gent que, més o menys, s’havien organitzat per a ajudar a funcionaris, amagar desertors, etc. Tampoc tinc comptabilitzat el total de detinguts, però es pot parlar aproximadament d’uns 300. Curiosament, després de la guerra, quan es munta la famosa Sociedad de ex Cautivos, només són un centenar i pico. Aquí es van apuntar aquells detinguts per deserció o especulació.

Llavors hi ha un procés important al final del 1938 on son encausats 95 sabadellencs, la major part acusats de pertànyer al Socors Blanc i d’impulsar els primers embrions del falangisme. Hi va haver condemnes a mort en aquest judici, gent condemnada a anys de presó i altres a camps de treball. No es va executar ningú. La guerra va acabar al cap de pocs mesos i no van estar massa temps a la presó. Hi ha una depuració de funcionaris considerats de dretes que van ser apartats de l’Ajuntament. Hi va haver també una certa depuració dels cossos policials, tant a la Guàrdia d’Assalt com a la Guàrdia Civil. Alguns membres d’aquestes unitats van ser denunciats i no se’ls va permetre passar a la Guàrdia Nacional Republicana, el nou cos policial. Molta gent va marxar de Sabadell, tinc comptabilitzades unes 300 famílies d’empresaris i altra gent que va passar-se a l’exèrcit franquista que no van ser víctimes de la repressió.

Quina és la diferencia d’aquesta repressió respecte a la que va desfermar-se als primers anys del franquisme?
Acabada la guerra hi ha una diàspora. Molta gent marxa a la retirada. Si ho mirem des del punt de vista de la gent condemnada a mort, ho van ser una vintena de sabadellencs i van ser executats uns 13 o 14. Des del punt de vista quantitatiu, el nombre d’assassinats és menor, ara bé s’ha de tenir en compte que la gent més destacada havia marxat. En canvi, el que seria un altre tipus de repressió va ser bastant més intensa.

Molts soldats sabadellencs van anar a parar a camps de concentració, pràcticament tots els que no es van passar a l’exèrcit franquista, fins i tot gent de dretes. Pel sols fet d’haver estat a l’exèrcit republicà, encara que després t’haguessis passat a l’exèrcit franquista, anaves al camp de concentració. Van necessitar avals per sortir dels camps de concentració. Moltíssima gent va passar per aquests camps de concentració. Aquesta gent podien sortir si tenien avals, que havien de ser signats per Falange o bé amb certificats de la Guàrdia Civil, d’algun capellà, de l’Ajuntament, de l’empresa on havies treballat…Tothom va haver de passar una depuració. Molts dels qui estaven en edat militar, bàsicament de les quintes que es van mobilitzar, havien de tornar a fer el servei militar. Molts dels que no van passar el filtre van anar a parar a batallons de soldats treballadors i els que pertanyien a quintes que ja no es van mobilitzar o bé eren gent més gran, van anar a la presó.

Van passar per la presó a l’entorn de 2.000 persones sobre una població de 50.000 habitants; és a dir, un percentatge molt elevat.

Hi ha gent que va anar a la presó però va estar poc temps i que el seu cas ser sobresegut. Gent que va passar per un judici sumaríssim on podia ser absolta o condemnada per rebel·lió militar, de sis anys a pena de mort. Molta gent va sortir en llibertat condicional, a finals del 42 i començaments del 43, perquè no hi havia mà d’obra. Alguns d’aquests van passar pel règim de redempció de penes pel treball, per cada dos anys treballat hi havia una reducció d’un any de pena. Hi ha els de la quinta del 37 al 41 que van haver de fer el servei militar, durant dos anys. Els de la quinta del 39 al 41, es van llicenciar i els van tornar a cridar amb l’aparició dels maquis als Pirineus. La major dels que van haver de fer el servei militar ho van fer fora de Catalunya, el més lluny possible a Galícia, al Marroc, a Madrid, a Cantàbria…

Va tornar a haver, ara a l’inversa, una depuració de funcionaris. De la que gent que va haver de marxar, la majoria va tornar. Altres es van quedar per França, i els que tenien possibilitats cap Amèrica.

Ara estic en fase de comptabilitzar els que van marxar, es tracta d’un nombre important de sabadellencs, perfectament d’unes  2.000 persones que van marxar en la retirada. D’aquests un percentatge relativament important van anar a Amèrica, bàsicament a Mèxic, Xile, Argentina, República Dominicana o altres països llatinoamericans com Colòmbia o Veneçuela. També un grup important es queda a França i que passen dificultats diverses, des del que van sortir dels camps de refugiats i va anar a parar als batallons de treballadors estrangers al servei dels alemanys, gent que va aconseguir alliberar-se dels camps i quedar-se a França amb documentació. Alguns dels que estaven als batallons de treballadors van ser deportats als camps d’extermini nazis.

El que és cert és que a la República hi ha un intent de controlar la repressió de la primera fase. Al franquisme, després de la guerra, hi ha una repressió més premeditada, més sistemàtica. Així tots els soldats havien de passar un procés de classificació i no s’escapava ningú. A partir d’aquesta classificació vas a fer el servei militar, vas al batalló de treballadors, vas a la presó… Era una actuació molt més sistemàtica i allargada en el temps.

Esteve Deu. Autor: David B.

¿Quina va ser l’aportació de Sabadell a l’esforç bèl·lic republicà? ¿El nombre de soldats i milicians que van combatre als fronts va ser proporcionat, superior o inferior al pes demogràfic de la ciutat?
En una primera fase, abans de la mobilització de l’Exèrcit Popular, hi ha les columnes de milicians. El nombre de sabadellencs que es van apuntar a les milícies, tant les del front com les de reraguarda, és relativament important. Estem parlant d’unes 2.000 persones. Després hi ha un altre tipus de personal, mobilitzat també en la primera fase, bàsicament gent que havia assolit formació militar abans de la guerra que van ser utilitzats com a instructors. Alguns sergents, gent de milícies universitàries i personal especialitzat, sobretot sanitari com metges, veterinaris, practicants…

Després hi ha la mobilització de les quintes. Es va mobilitzar des de la quinta del 22 fins a la del 41 i primer trimestre del 42. És a dir, persones des del 17 fins als 36 anys. Aquesta mobilització va ser gradual. A la pràctica els de la quinta del 22 no van anar al front sinó al Baix Llobregat a fer fortificacions. Als del primer trimestre del 42 els van enviar a la desesperada a la batalla de l’Ebre i quan van arribar ja no calia. Hi ha gent que va estar-hi des del començament, des de les milícies fins al final, d’altres a partir de la mobilització. A mesura que avançava la guerra cada vegada havia més desertors. Hi ha també bastant corrupció, com ja hem comentat abans sobre les indústries de guerra. Gent que va quedar exclosa del servei militar per raons bastant discutibles i on van haver-hi bastants suborns. Es fan tota una sèrie de campanyes en contra dels desertors, detencions de desertors que intenten conscienciar a la gent per anar al front. Hi ha un fenomen bastant curiós, l’octubre de 1938, aquells que estaven amagats des de feia temps, són convidats a incorporar-se, en una mena d’amnistia. Hi casos de Sabadell que els van posar a primer línea a l’Ebre o que se’ls van carregar a mesura que arribaven al front.

Quanta gent va combatre? Encara estic pendent d’anar als arxius militars per acabar-ho d’arrodonir. Però podem estar parlant de l’entorn d’unes 7.000 persones mobilitzades. D’aquests alguns van estar poc temps, ferits que no van reincorporar-se, milicians que van morir… Això està en procés d’anàlisi.

Quins va ser els suports que va tenir el primer franquisme a la nostra ciutat?
Abans de la guerra a Sabadell la Falange, pràcticament no existia. Hi havia la Comunió Tradicionalista, de carlins, amb un pes relativament poc important. Després, hi ha algunes persones que es van passar a la zona franquista on es treuen el carnet de Falange durant la guerra. Aquests entren a Sabadell victoriosos després de la guerra, com per exemple Marcet, o el que serà el primer gestor de l’Ajuntament, Marí Corominas, que es treu el carnet de Falange a Burgos on ja havia tingut algun càrrec.

Acabada la guerra, hi ha qui es fa de Falange. Aquí tenim tot una casuística relativament variada. Des d’alguns excombatents, que quan arriben aquí es trauen el carnet de Falange, a gent que s’ha de traure el carnet en funció de la seva professió, que treballa a l’administració pública, sectors amb activitat mixta com molts metges, que treballen per la sanitat pública i privada. Entre els membres de l’empresariat sabadellenc hi ha qui es fa de Falange i hi ha que no. Així de no ser res, van ser més d’un miler a finals del 1939. Hem de pensar que a l’Ajuntament hi treballaven tres-centes i pico de persones, mestres nacionals…d’aquests la meitat ho eren per obligació. És una mica el que va passar durant la dictadura de Primo de Rivera amb la Unión Patriótica que quasi bé era obligat ser-hi. Per exemple, hi ha moltes filles de dones d’empresaris que es fan de la Secció Femenina. Hi ha el tema de les organitzacions juvenils. Llavors era pràcticament obligatori l’afiliació a la OJE, gairebé era condició indispensable per qualsevol cosa que a determinades edats juvenils s’haguessin d’apuntar a la OJE. Si abans de la guerra, hi havia el famós programa de colònies escolars subvencionat a partir d’aportacions d’empresaris, després de la guerra aquestes aportacions d’empresaris passen a subvencionar els campaments juvenils de la OJE.

Recentment s’ha encetat una polèmica sobre la conveniència de retirar el nom de l’alcalde Marcet de la cèntrica plaça de la nostra ciutat ¿Què opina al respecte?
Aquí hi ha dues coses. Una és la legislació vigent. La Llei de la Memòria Històrica obliga a la retirada dels símbols franquistes. El que passa és que és una llei ambigua, en el sentit que parla “d’exaltació”. Una placa és una exaltació i s’ha retirat la placa. L’altre és sobre la retirada dels noms. Les lleis són genèriques i els casos són particulars. Aquí s’ha posat en el paquet al Marcet i al Llonch. Aquest darrer no va marxar de Sabadell, Llonch va fer el servei militar a l’exèrcit republicà. Després es va fer falangista com molts altres empresaris. Marcet va ser un falangista autèntic, convençut, amb el que això significava. És a dir fer una certa oposició al franquisme no es considerava autèntic. Marcet és un personatge controvertit. Si ho analitzem des del punt de vista de l’aplicació estricta de la Llei de Memòria Històrica, ha d’anar fora. Si ho analitzem des de l’òptica personal, Marcet té coses fosques i coses clares. ¿S’ha d’analitzar, des de l’òptica general, des d’un punt de vista o de l’altre? És un punt a discutir.

El que no es pot negar és que Marcet va ser un falangista autèntic, convençut. A les pròpies Memòries es ratifica com a tal. Hi ha tota una sèrie d’actuacions. Per exemple, es va creure el paternalisme, munta la guarderia infantil a l’empresa, paga els estudis als treballadors, munta un economat laboral… És dels pocs que compleix amb la política d’habitatge. Jo diria que era molt joseantoniano. Quan hi ha la repressió forta a Sabadell, Marcet no hi és. Torna aquí a finals del 1939, quan ja hi ha hagut la repressió.

Aquí el radical era el Sala Viñals. Quan Marcet fotia el camp i s’anava a Madrid, el Sala Viñals campava pels seus fueros, havia de venir Marcet a desfacer los entuertos. Hi ha un intent de Marcet d’anar a buscar a gent que estava en els camps de refugiats francesos per integrar-los i només ho aconsegueix amb tres o quatre. Es beneficia del càrrec, l’empresa Marcet havia fet suspensió de pagaments al 1934 i després de la guerra surt l’imperi Marcet. L’ambigüitat de la Llei de la Memòria Història permet una interpretació en termes més locals. No tots els franquistes van ser iguals. Hi va haver actuacions molt diverses.

Fotos: David B.