Gemma Ruiz

Gemma Ruiz: “Pots trobar excepcional que la persona que t’ensenya el món visqui a anys llum de la teva vida”

Gemma Ruiz treballa des de fa dinou anys als serveis informatius de TV3, gairebé sempre a la secció de cultura. Ara, la sabadellenca s’estrena en el món de la literatura i publica Argelagues, el retrat la Remei, la Rosa i la Nina, tres dones que podrien resumir tota una generació masclista on han de lluitar per tirar endavant la família.

Ruiz va presentar Argelagues dijous al vespre a La Llar del Llibre, omplint la llibreria de gom a gom. 

A primera vista, el títol pot semblar una paraula una mica complicada. Per què Argelagues?
A mi m’anava bé perquè potser no saps què vol dir però és una paraula molt sonora que a més és una declaració d’intencions de la lingüística i de contingut. Lingüística perquè el llibre rescata paraules que són meves, del meu corpus personal, familiar. També em servia com a imatge. Les argelagues són uns arbustos molt modestos, que estan al mig del camí i ningú els hi fa cas, però tenen punxes. Són una mica com les dones de la novel·la: dones, per mi extraordinàries, a qui no han prestat atenció, han passat desapercebudes com aquell arbust al marge del camí però amb punxes per defensar-se de la vida.

A la introducció del llibre dius “Qui t’ensenya a enraonar t’ensenya el món”, referint-te a la teva besàvia Remei. Podríem dir que és l’homenatge directe que li has volgut fer?
Sí, perquè la meva germana i jo no vam anar mai a cap llar d’infants ni ens cuidava ningú, ens passàvem les tardes a casa dels nostres avis i ella és la que ens va ensenyar els colors, els números, les flors, els ocells i, per tant, la seva manera de veure la vida a mi també m’ha determinat, ha tingut un pes en la meva manera d’actuar. Que una persona amb una vida tan dura però que ha tirat endavant amb alegria t’hagi ensenyat des de que ets petit com van les coses, influencia.

Gemma Ruiz

També t’ha influenciat en la manera de fer periodisme?
Potser sí, perquè sempre he sigut molt atrevida. La meva àvia sempre deia “quan ets al ball has de ballar, no ens lamentem, endavant”, i la meva tieta-àvia sempre diu “endavant i fora”. Això també és una actitud que quan vas a un lloc i comences veus que has de posar el micròfon o se’t mengen.

Quin element fa que una història que tu consideres que “no té res d’especial” es converteixi en una novel·la, a més amb una bona recepció?
Perquè vaig veure que era especial el salt tan bèstia de vida que va tenir ella i la vida que tinc jo. Pots trobar excepcional que una persona tan propera i que t’ensenya el món visqui a anys llum de la teva vida.

Quan et vas adonar que això podia ser una novel·la?
Primer tenia una forma molt periodística i no m’atrevia a novel·lar, només tenia parts novel·lades agafant els recursos d’alguns autors que a mi m’agraden. Després vaig veure que això necessitava una novel·la i mica a mica em vaig atrevir fins que vaig trobar aquesta narradora que em va semblar que m’anava bé per estar una mica al darrere però ser jo.

És el que ha fet que estessis set anys per completar-la?
També pel fet que treballo en una feina molt intensa que m’agrada molt i que em requereix una dedicació de moltes hores. Segurament hagués estat menys temps, però tampoc crec en una novel·la de tres mesos. Un llibre s’ha d’anar paint, si hagués tingut temps complet potser hagués estat dos anys menys.

La portada podria resumir una mica la fortalesa que vols transmetre sobre aquelles dones?
Sí, ja que hi ha tantes vicissituds, tantes coses negatives, tanta lluita per sobreviure i tants entrebancs volia un: endavant!. M’anaven bé aquestes modistes i cosidores de peces que el dia de santa Llúcia que s’arreglaven i anaven a Barcelona. Era el seu dia. Anaven agafades del bracet i quasi es mengen el fotògraf. Això era el que buscava i ho vaig trobar.

Deixant de banda la història personal, què tindria més pes en la novel·la: la part història o la crítica a la societat de l’època?
A mi no m’interessaven els fets sense punt de vista crític, el meu motor ha estat anar a la memòria històrica i treure-li la pols, no fer un repàs simple de la història de la meva besàvia. Les coses passaven per un perquè i hi havia unes causes, uns culpables i unes desigualtats creades per un sistema que alhora provocava la culpabilització dels que patien aquesta desigualtat. Per mi era importantíssim posar-ho, sinó no hi havia llibre.

Gemma Ruiz

És la funció que fa el Marià, explicar una mica el context?
Sí, el Marià és un home que va morir a l’any 32, un tio sorneguer i irònic però molt cultivat, de la terra. A mi m’anava molt bé perquè els meus besavis no estaven gents polititzats i necessitava un personatge que els hi anés a explicar totes aquestes notícies polítiques de l’entorn perquè a través d’ell veiessin tots els canvis i el panorama.

El vocabulari de la novel·la és peculiar, de carrer i col·loquial. Per què?
Perquè jo pensava que si la Svetlana Aleksiévitx les hagués volgut entrevistar li haurien respòs en aquest català. No van tenir veu en el seu moment perquè ningú va trobar que fossin importants i per mi no tenia sentit explicar això en una llengua contemporània, havia de ser com parlar amb elles.

Què et va dir la família quan vas explicar que volies fer un llibre sobre la seva història?
Al principi no em prenien gaire en serio, però quan van veure que anava de veritat van ser molt respectuosos. Jo patia que no tinguessin el codi per veure que la crítica no era en contra de ningú sinó que era intencionada, la cruesa és per una finalitat. La meva tieta-àvia, que és l’única argelaga que està viva, se l’ha començat a llegir i em va dir “m’agrada molt perquè tu no vas néixer allà ni eres d’allà i sembla que ho siguis”.

I com t’ho vas fer per gravar les converses on t’explicaven la història?
Va ser difícil, les convidava a berenar i molts dies em renyaven, arrufaven el nas i em deien “això has de posar en un llibre?” perquè pensaven que hi havia altres coses més importants sobre què escriure. Ha estat una mica “dur” però amb paciència i respiració i anar insistint ho he fet.

No es prenien seriosament a elles mateixes?
Clar, és com si a tu t’haguessin educat per menystenir la teva funció social i per ser només un tapapedaços. Elles saben que són importants i que han fet el màxim que han pogut a les seves vides però no hi ha cap mena de convenció social que digui que la seva vida sigui tan important com la d’un alcalde, per exemple. És normal que pensin que van fer el que feia tothom.

La bona recepció que està tenint el llibre és el debut somiat a la literatura?
No ho pensava. El que somiava i pel que he treballat és perquè sortís com jo volia, amb les opcions de llengua que volia, ben treballat, ben corregit, la coberta que jo volia. Això era el meu somni, el d’ara és una mica la propina. Que estigui destapant la passió de molta gent que recorda les seves àvies i m’explica les seves històries, aquesta energia, és una propina total, un regal que no m’esperava. Quan m’ho diuen m’emociono i em quedo una mica perplexa.

Fotos: David B.