Nascut a Terrassa el 1957, com a escriptor ha publicat diverses obres de narrativa, poesia i assaig. És autor de lletres de cançons i guions cinematogràfics. Com a periodista ha treballat a nombrosos mitjans de comunicació, especialment a la secció de cultura. Fou director del diari Avui i director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2002-2004). Entre 1999 i 2002 fou diputat la Parlament de Catalunya per CDC, presidí la Fundació Trias Fargas (2004-2008) i formà part de la Fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol. Des del 2014 dirigeix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).
L’entrevisto a la Llar del Llibre on ha vingut a presentar el seu darrer llibre El retorn dels Bassat (La Magrana, Barcelona, 2016) del que és coautor amb el publicista Lluís Bassat.
Com veu el futur dels mitjans de comunicació escrits? Pensa que l’eclosió dels mitjans digitals està transformant la naturalesa del periodisme?
Que els transforma és segur, perquè amplia el nombre d’emissors possibles. El temps dels mitjans convencionals demanava unes plataformes costoses. En aquests moments ser un emissor, és a dir donar notícies i opinions està a l’abast de tothom. El que, potser sí, aquest caràcter oceànic de la informació i l’opinió que és disponible demana encara més que hi hagi per part del ciutadà un acte de confiança d’algú que l’ajudi a navegar. Un diari, una televisió o una ràdio no són nomes un armari ple d’informacions, són també algú que, en nom del lector o de l’espectador, ho endreça, ho jerarquitza, ho interpreta. Aquesta funció, que en el fons és la dels periodistes, quedarà perquè la immensitat del material disponible obliga encara més a refiar-te d’algú, que tingui credibilitat, que tingui una complicitat de mirada, que t’acompanyi en la navegació.
Vostè que coneix a fons el mitjà, què respondria a les crítiques que TV3 s’ha convertit en un mitjà al servei només de la part independentista de la població catalana i que ha perdut pluralitat?
No comparteixo aquesta opinió. Tot és perfectible i en totes les actuacions. Hi ha moltes decisions que es prenen en un mitjà de comunicació cada dia. Per tant, seria estrany que totes fossin encertades i compartides. Ara, com espectador, gairebé mai, en un àmbit on l’opinió és molt visible, i això és molt rellevant, com és el de les tertúlies i els debats, no he sentit o no he participat en cap debat a TV3 o no hi hagués algú amb què estigués en profund desacord o que no hagués una veu que representés l’opinió més allunyada del sobiranisme. Sempre hi ha hagut algú, majoria, prous o molts. Mentre que molt sovint, quan faig el mateix exercici als mitjans públics o privats d’àmbit estatal, no hi trobo ningú amb que estigui d’acord. Aquest mateix procés no es produeix de manera simètrica. Per tant, és millorable? Sí, segur, perquè tot ho és. Ara, que hi hagi en un panorama mundial o fins i tot hispànic de mitjans pulcres i plurals on TV3 sigui una excepció increïble, em sembla que no és una bona descripció de la realitat. Més aviat tinc la sensació que, a TV3 i en els mitjans públics i privats catalans, hi ha un joc dialèctic intern més potent que en els mitjans d’àmbit estatal.Quines són, al seu parer, les causes de la baixada d’audiència de TV3?
Hi ha un fet objectiu: el consum de televisió pel canals convencionals ha baixat. Per tant, el percentatge d’audiència de cadascú d’ells, la fragmentació dels comportaments televisius, fa que tots hagin minvat. Quan jo havia estat director de la Corporació els nostres percentatges d’audiència eren moltíssim més alts; però, és clar, la fragmentació era molt menor. Quan jo començo a TV3 com a redactor només hi havia TV3, Televisió espanyola i l’UHF i els percentatges eren altíssims. En aquests moments la fragmentació és molt gran i aquesta és la primera raó. També és cert que hi ha hagut una pèrdua relativa de recursos en relació a la competència; però, vaja, com a cadena encara manté el lideratge. Com deia abans, en qualsevol mitjà de comunicació el nombre de decisions que es prenen al dia és brutal. Per tant, per dir l’encerten sempre, hauries de ser un hooligan més enllà del raonable. Tindria discussions a fer en termes de programació, de presència de la cultura en la programació, en coses d’aquestes, però que TV3 estigui desinflada com oferta no em sembla real. Hi ha una redistribució de l’audiència brutal, perquè una part important del consum televisiu no és produeix través dels canals i de la manera que era habitual fa deu anys.
Què pensa de la salut de la literatura catalana. Comparteix l’opinió que s’ha sacrificat la qualitat en funció de la quantitat?
La salut d’una literatura o d’una cultura és difícil de mesurar. No és un cos compacte o únic. Per exemple, la literatura en yiddish per raons no literàries està en davallada i va cap a l’extinció perquè el seu material humà va desapareixent a causa de l’Holocaust. Quan ja estava en aquesta situació tan crítica hi ha un Premi Nobel en yiddish a Isaac Singer. Si a un observador se’l pregunta: quina és la salut del yiddish? et podria dir: ‘formidable, l’acaben de donar un Premi Nobel’. Però al darrera no hi ha un públic lector perquè l’han matat. Fer diagnòstics generals de salut d’una literatura és complicat. Hi ha escriptors molt bons i escriptors no tan bons, hi ha escriptors molts llegits i escriptors menys llegits. De vegades els bons són els més llegits i de vegades no.
No crec que hi hagi un mètode estadístic per prendre la temperatura a una literatura. Què pot ser el més aproximat a això? Ara que tinc més temps, vaig llegint coses que surten i sempre hi ha una cosa nova que ha sortit en català que m’interessa. A vegades en decep, a vegades m’entusiasma. Però no en passa allò de dir: ‘ara no puc llegir res, vaig a les llibreries i no trobo res’, no es veritat. Hi ha un nivell de producció, una diversitat en la producció, una diversitat fins i tot en el món editorial on hi ha hagut un procés de concentració, però també de dispersió. És a dir, hi ha menys de grans, però moltes més de petites. Això dona un panorama en el qual un lector, que té els seus gustos que són diferents dels altres, pot anar llegint constantment coses que l’interessen d’autors catalans contemporanis. Home, amb això no en tic prou i haig de llegir autors en castellà, anglès, alemany o francès. Per fortuna, cap literatura està dissenyada en el segle XXI perquè un lector no hagi de sortir mai. És important que hi hagin traduccions. L’estadística aplicada a literatura és allò d’un que es menja un pollastre i un altre no es menja cap i se’n han menjat mig cadascú. No se’n acut cap mètode estadístic o sociològic per prendre el pols, excepte aquest. Sempre hi ha a les llibreries alguna cosa que m’interessa comprar.
Vostè ha estat militant i diputat de CDC. Quines ha estat les causes del gir independentista de la formació?
No és que la formació faci un gir, sinó que l’opinió pública és la que fa el gir i arrossega a la formació i la seva pròpia militància. No és un acte dissenyat en un laboratori, per una petita minoria que diu, ‘ara això és el que ens convé estratègicament’. Ho vinculo molt amb el procés de l’Estatut i que es produeix en el conjunt de l’opinió pública catalana. Afecta a antics militants socialistes, antics militants d’Iniciativa o del PSUC. Afecta al conjunt de l’opinió pública, que no vol dir a la unanimitat d’aquesta. Dient-t’ho molt ràpid, des de fa 150 anys o com a mínim 110 anys, els catalans saben que necessiten, per raons econòmiques, culturals i socials, un Estat que sigui el seu. Una part dels catalans han cregut sempre que aquest Estat és Espanya. Una altre part dels catalans, petita, ha cregut al llar de cent anys que Espanya no ho seria mai. La part majoritària dels catalans, durant cent anys, han cregut que Espanya no ho era, però que podria arribar a ser-ho, canviada, modificada, més federal, més confederal, més oberta… Crec que la novetat és que bona part d’aquests sectors, de dretes, d’esquerres, que creien en reformular Espanya, canvien d’opinió a partir del fracàs d’un Estatut promogut pel president Maragall i suportat pel cap de l’oposició Artur Mas. El fracàs d’això, la seva retallada important per part del Tribunal Constitucional, fa que molta gent s’adoni que Espanya no vol ser canviada. Això, que s’ha produït en bona part en aquests anys, ja ho preveia Joan Maragall en el seu Adéu Espanya el 1898. Escolta Espanya, adéu Espanya. Espanya, canvia, modificat, entén-me en la meva llengua, canvia cap a un món més europeu, més semblant a les democràcies occidentals. No vols canviar? Estàs bé com estàs? Sentint-ho molt, perquè Maragall comença proclamant-se fill d’Espanya, mare Espanya, has desaprès d’entendre els teus fills, Adéu Espanya. Això, que en un cert sentit Maragall fa 120 anys, es produeix quan el seu nét fa l’intent més seriós de transformació d’Espanya i no se’n surt.
Com valora la reconversió de Convergència en el nou PDECat? Creu que serà una fórmula d’èxit? Podrà recuperar l’espai central que havia ocupat CDC?
Sóc molt poc patriota de partit, ni d’aquest ni de cap altre. Els partits són instruments, es gasten, es desgasten, canvien. A mi el que m’importa és que hi hagin unes idees o una visió del món que pesi en la construcció del país. Crec que el món del que havia estat Convergència o ara el PDECat és de gent que és molt sincerament catalanista, que està entre el món liberal i el món socialdemòcrata, que és moderada en les formes. Crec que això existeix en aquest país i que acabarà trobant la seva eina d’actuació política. Pot ser el PDECat? Potser que una part d’aquest electoral passi per ERC en un moment determinat? Potser que modifiqui o mogui la ubicació d’Esquerra en el mapa? Crec que això és constitutiu del país, com també ho és una esquerra socialdemòcrata, catalanista, però no nacionalista, que havia votat tradicionalment PSC. El PSC té unes quotes molt inferiors a les que havia tingut abans, però els votants del PSC encara hi són i no han canviat profundament la seva visió del món. Per tant, això apareixerà per un lloc o altre. Potser que votin durant un temps als Comuns? És igual, això en un cert sentit és instrumental. Les grans forces socials de construcció del país són aquestes. El món de la gent que votava Convergència encara existeix i trobarà la seva manera d’expressar-se.
Creu inevitable que ERC esdevingui la força hegemònica del moviment nacionalista en aquest període històric i que evoca el passatge a la República del “Mori Cambó, visca Macià”?
No crec que sigui equivalent. Tinc la sensació, perquè jo no hi era, que entre el món d’Esquerra i el de la Lliga, a finals dels 20 i començaments dels 30, hi havia una impermeabilitat. Clar que entremig hi havia Acció Catalana, però eren dos mons socialment impermeables. En aquests moments, entre l’electorat de Convergència i d’Esquerra, no existeix aquesta impermeabilitat. Hi ha electors que passen d’una opció a l’altre. No tenen la sensació que movent-se entre les dos partits facin una cosa revolucionària i van modulant el seu vot.
Voldria dir una cosa molt important. A què aspira Esquerra? Aspira a ser el partit hegemònic del catalanisme o aspira a ser el partit hegemònic de les esquerres? No és el mateix. Això comporta estratègies diferents. Esquerra creu que el seu creixement ve de ser el partit hegemònic del catalanisme i d’atreure el vot convergent? O pretén ser l’esquerra nacional i atraure el vot que havia estat al PSC i ara pot estar als Comuns o havia estat a Iniciativa? Són dues estratègies. Totes dues són bones, eficaces ja ho veurem. Un punt molt important de la política catalana és la decisió d’Esquerra respecte a quin d’aquests papers vol jugar. No és fàcil seguir tots dos. Estratègicament has de triar més aviat en una direcció o més aviat en una altre.
Vostè va formar part del Centre d’Estudis Jordi Pujol. Què opina de l’actual situació del qui havia estat el líder polític i moral del catalanisme conservador i que sembla condemnat a una mena de mort civil?
Com a mínim hi tres àmbits de judici possible respecte a les persones. El jurídic-penal, que ja ho farà hi ho hagi de fer; el moral, que té dret a fer-ho tothom quan té les dades, i per últim el polític-ideològic. El pensament de Pujol i la seva acció política em continuen interessant. Això té un punt d’autonomia respecte al judici moral sobre la persona i la família, sobre les seves actuacions. Això és una altra història. Sé que la comparació no és bona i no l’estiraria més del compte. Si a un senyor que es proclama marxista, li dic que Marx va tenir un fill il·legítim, em respondrà: ‘a mi que m’expliques, he llegit El Capital i m’ha semblat interessant i si el senyor aquest tenia un fill amb la criada no m’importa’. Puc tenir un judici moral sobre Pujol, encara que tampoc tinc tota la informació per afinar-ho del tot. Però coses que ha dit i ha fet Pujol, en l’àmbit ideològic, em semblen aportacions importants. Així, no m’estic de citar-ho i de dir ‘com va dir Pujol sobre aquest tema’, perquè no té res a veure.
Com valor el paper de la CUP d’ençà les eleccions del 27S?
Ningú pot esperar que els altres facin el paper que ell vol. La CUP té un projecte autònom, propi, no és projecte subsidiari de ningú i té una estratègia en funció d’això que jo no compateixo. Allò que deia sobre Esquerra, que ha de triar entre les dues opcions o allò que se’l va dir a Cambó en el seu moment: ‘vostè ha de decidir entre ser el Bismarck d’Espanya o el Bolívar de Catalunya’, també serveix per a la CUP. La CUP ha de decidir si la seva prioritat és vertebrar un moviment d’esquerres que porti a la independència o participar en un moviment que porti a la independència i després disputat l’hegemonia entre dreta i esquerra. Tinc la sensació que això no l’ha decidit prou i una part del seu electorat no té clara quina és la seva elecció. No comparteixo les posicions de la CUP en termes ideològics. Crec que la independència, o qualsevol cosa en democràcia, s’ha d’aconseguir a través d’àmplies majories socials que, en el cas de la independència, només poden construir-se a través de la transversalitat. No crec que la independència es pugi fer ni per la dreta, ni per l’esquerra, ni pels del mig. La independència és un projecte transversal, ideològicament i socialment, o no sé si seria desitjable, però és que a més és numèricament impossible.
Li plantejaré tres qüestions encadenades sobre les dificultats d’assolir la independència. La primera, és possible declarar la independència sense una majoria social clara? De fet a les eleccions plebiscitàries només un 48 per cent de l’electorat va donar suport a opcions secessionistes?
Crec que la independència només es pot fer sobre una majoria social. Què és o què no és clara és més discutible. Perquè sigui clara ha de respondre a una pregunta clara. Les eleccions van ser plebiscitàries per alguns sí i per altres no. Qui no va votar en clau plebiscitària no pot ser llegit en aquesta clau. Per tant, no ho sabem. Quan sabrem si hi ha una majoria clara? Quan ho votem. Si surt que no, és que no i fantàstic. Jo votaré que sí, però la meva demanda fonamental és votar-ho. Em sembla l’única manera de saber quina és la majoria social. Si no hi ha majoria social no es pot fer, és obvi en termes democràtics. Aquesta majoria social no la podrem inferir ni de les enquestes ni d’unes eleccions parlamentaries, ni d’àmbit municipal. Només en circumstàncies molt especials és possible que, en un 14 d’abril del 1931, votis a l’Ajuntament i acabis proclamant la República. Cada vegada que els ciutadans són cridats a les urnes, se’ls hi fa una pregunta i no podem extrapolar altres respostes. El referèndum és la sortida natural.
La segona, és possible convocar un referèndum d’autodeterminació sense l’acord amb l’Estat espanyol?
Estic convençut que una cosa és el procés i una altre la història. Pot acabar el procés, però no acabar-se la història. Una part molt considerable de la població de Catalunya ha fer una desconnexió mental. El 48 per cent és molta gent. Si un país europeu un 48 per cent de la gent d’una part del territori se’n vol anar, conclourien que s’ha de fer alguna cosa, perquè és molta gent. Crec que aquest 48 0 50 per cent està per quedar-se. La sortida final, inevitable, és un referèndum pactat. Un referèndum avalat, vinculant i acceptat per l’Estat. Tot el que passi entre això i allò són moviments de les parts per arribar a aquesta sortida. El 9N era ja el referèndum? No, era un moviment i no el final de la partida d’escacs. És un moviment que va caminant cap a un final, no de la partida de la història que és molt llarga, sinó del final del cicle que estem vivint i que és un referèndum pactat.
Aleshores la data que ha posat el president Puigdemont del setembre seria un moviment tàctic?
No. Crec que potser hi haurà un referèndum. No tinc la sensació que això sigui el final, però és que si es fa el referèndum tampoc ho seria. Ha d’arribar el dia en què ens hem de comptar, és que no sabem quants som. És el que es fa al món. Per fortuna, tots hem decidit descartat fer-ho a bufetades; per tant, el sistema és comptar-nos i això acabarà passant.
La tercera qüestió, és possible constituir un Estat propi sense suports internacionals? Sembla que cap país està disposat a reconèixer la independència de Catalunya per la via unilateral?
La comunitat internacional és infinitament realista. Ha assumit processos d’independència molt menys assumibles que el que pot produir-se aquí. Servis, croats i kosovars van arribar a la independència a bufetades. A l’opinió política internacional hi ha tres fases. A la primera fase, el món organitzat ajudarà a que això es resolgui votant, perquè és la regla de joc del món occidental, és la de Canadà, en la primera pantalla el món va a favor de votar. A la segona pantalla, el món va a favor de votar no, preferiria que això es resolgués d’una manera que no fos la secessió. Si mai hi ha una campanya pel referèndum, que crec que hi serà, els líders internacionals vindran a dir: ‘ofereixen a aquesta gent un concert econòmic, un estatus pel català acceptable, però aconsegueixen que votin que no, perquè això de moure fronteres no agrada. En la tercera pantalla, Aràbia Saudí és un país poc simpàtic, però el rei d’Espanya hi va a vendre coses, el boicot d’Estats Units a Cuba té els dies comptats al marge del que pugi fer Trump. Vull dir que si surt el sí i hi ha una realitat que ja s’ha produït, el realisme polític s’imposarà. Té sentit per a un senyor d’Alemanya pensar que Barcelona està fora de la Unió Europea? Segur que preferiria que continués dintre d’Espanya, però si ha sortit que sí el món s’adaptarà, com s’ha adaptat pràcticament a totes les situacions de facto.
Com valora l’aparició d’un nou subjecte polític com són els Comuns? Pensa que són uns aliats del procés sobiranista?
L’aparició dels Comuns coincideix amb una certa orfandat d’un electorat d’esquerres i no per la qüestió catalana. Una part d’aquest alimenta una cosa que hauria existit igual i difícil hauria assumit l’alcaldia de Barcelona d’una manera tan ràpida. Això es produeix fonamentalment per un transvasament molt directe de vot socialista. Més o menys ocupa aquest espai. Hi ha un punt de radicalitat en el seu discurs en el què li és difícil posicionar-se clarament, no contra la independència, on crec que entre els Comuns hi ha sensibilitats diverses, sinó contra la solució votada. És més difícil en el món dels Comuns que en el món del PSC. És un aliat? Tornem a les pantalles. En la primera pantalla, que això es resolgui votant, sí. En la pantalla dos, que guanyi el sí, mig i mig, en la tercera pantalla el que surti ho acceptarà tothom. Veig un aliat sobretot en la primera pantalla i amb sensibilitats diferents en la pantalla dos.
Què respondria a les crítiques respecte a que cap dels directors del CCCB hagi estat triat per un concurs públic?
Això ha passat en la majoria dels equipaments culturals tant del món dels ajuntaments, com del món de la Diputació o la Generalitat. Les fórmules d’elecció del personal directiu són molt discutibles. Hi ha hagut experiències de gran èxit amb direccions que no han passat concurs. Per entendre’ns, el període de direcció de Ramoneda, també el de Marçal Sintes, però molt indiscutiblement el de Ramoneda, és un període d’èxit i no els van escollir per concurs, però ho va fer molt bé i gent escollida per concurs no ho ha fet tan bé. Per a mi és més rellevant el resultat que el procediment. Cap dels dos procediments, ni del de la confiança ni el del concurs, en ell mateix, garanteix la qualitat de la gestió. No em sembla que cap director, ni Ramoneda ni jo, sigui posat en qüestió pel procediment d’elecció, has de ser posat en qüestió per la gestió, pel que fas. En aquest sentit, la historia del CCCB és una història d’èxit.
One Comment