Vaig conèixer a Xavier Vinader l’any 2006, en un postgrau, i des de fa tres anys vam fer amistat. Especialment a partir del fracassat procés de renovació de la direcció de Ràdio Sabadell. Com que cap ment pensant de l’ajuntament de Sabadell no va caure que en Xavi vivia a Barcelona i necessitava un mitjà de transport per acudir a les reunions, l’Antonio Santamaria i jo anàvem i veníem amb ell amb el seu cotxe adaptat.
Ens vèiem a casa seva, xerràvem, ens interrogava sobre l’actualitat a la ciutat, a vegades ens renyava per tebis amb el que ocorria a Sabadell, rèiem i algun cop sopàvem. Sovint parlàvem per telèfon i sempre es mostrava inquiet per les anades i vingudes de la ciutat, especialment de la seva esquerra. Un dia ens va dur a un tuguri molt barat (el Xavi era de poc gastar) on servien menjar típicament xinès que causava i causa furor entre els universitaris barcelonins prop de l’estació del Nord. Li agradava la gent jove. Sempre estava inquiet per les noves generacions i veia en Jordi Évole i l’ara diputat David Fernández dos dels seus millors deixebles. No obstant, ja al postgrau i com a docent se’l veia cremat amb el periodisme que podia haver estat i no va ser. Deia que els periodistes vam perdre la partida el dia que els publicistes van entrar a les redaccions. Potser tenia raó i com també deia, ja molt pocs llicenciats saben qui és Albert Londres, un dels seus referents.
Però la història de Vinader és la història del millor Sabadell, una ciutat capaç d’avançar-se a la resta en la reclamació de llibertat i drets, fent caure un govern corcat. Les seves investigacions a Interviu a finals dels 70 van fer la resta, i la miopia del reciclat Tribunal de Orden Público en Audiència Nacional, van acabar de crear el mite.
Vinader es va guanyar a pols, amb la seva millor arma, un bloc de notes i un bolígraf, sovint amb una càmera penjada al coll, ser el referent de l’ètica periodística. Com podia aquell home fràgil, amb un perenne salut precària, ser un reporter de llegenda? La resposta només pot ser, fins i tot avui, que Vinader era molt viu. Un llangardaix que aprofitava totes les escletxes. Aquí queden moltes catifes per aixecar però allà on vagi, que es preparin: en Xavi ficarà el nas a totes les clavegueres i tocarà els nassos, si cal, als àngels.
