El principal acusat de la peça 18 del cas Mercuri, Melquíades Garrido, president del Gremi de Constructors i tiet de l’exalcalde Manuel Bustos, ha reconegut la seva intercessió amb l’Ajuntament per solucionar el problema de la llicència d’una clienta l’any 2011, que ha justificat en una pràctica generalitzada al sector. Garrido ha negat haver comès cap delicte ni falsificació dels plànols per donar cobertura a les obres. Assegura que ser tiet de l’alcalde el va perjudicar més que beneficiar i que el cas Mercuri l’ha deixat en la ruïna personal.

Garrido està acusat de tràfic d’influències i falsificació de document. Anticorrupció li demana fins a quatre anys de presó, dos per cada delicte. Una petició que l’acusació popular, la plataforma Sabadell Lliure de Corrupció, eleva fins a cinc anys. El judici s’està celebrant aquesta setmana als jutjats de Sabadell.

Aquest divendres han declarat els acusats, el propi Garrido, i l’arquitecte de l’obra, Daniel González, i la funcionària -ja jubilada-. Posteriorment ho farà l’excoordinador d’Urbanisme Manuel Somoza i l’excap de Disciplina Urbanística de l’Ajuntament, Angelina Català.

El relat de Garrido

El president del Gremi de Constructors, Melquíades Garrido, ha trencat el gel a les 10 del matí. Segons el seu relat, va rebre l’encàrrec d’una clienta, la senyora Francisca o Paquita, per ampliar el seu habitatge, ubicat al carrer de Fernando Poo, als Merinals. El nebot de Francisca, Daniel González, va redactar el projecte arquitectònic de reforma interior. Garrido va rebre un croquis i va fer un pressupost per dur a terme les obres. Parlem de l’any 2011.

Però tot es va complicar. Problemes per diversos fronts. Per una banda, hi havia una coberta irregular, que no complia normativa. Paquita no tenia previst regularitzar-la. És més, volia aixecar-la encara més. El projecte de González no va rebre la llicència d’obres, perquè contemplava una divisió horitzontal, que precisava d’una llicencia d’obres majors. Es va demanar la llicència d’obres majors. Però després de la mediació de Garrido es va suprimir la divisió horitzontal de la «literatura» del projecte i es va demanar la llicència menor, que es va rebre. Un cop iniciades les obres, feien tan soroll que una veïna es va queixar a l’Ajuntament. Es va fer una inspecció i es van paralitzar. Era agost de 2011.

Al tornar de vacances, Garrido va contactar amb l’Ajuntament. Una pràctica normal: no al·legar, per evitar la troca administrativa, i buscar un acord. Primer va trucar el regidor d’Urbanisme, Joan Manau, qui “se’m va treure de sobre” i el va derivar a Manuel Somoza, el cap d’Urbanisme.

“Amb l’Ajuntament sempre hi havia molts dimes y diretes que s’havien de resoldre i es resolien. No era correcta una actuació amb aquesta rigidesa. Calia parlar-ho. Era el més normal del món; el que hem fet tota la vida tots els constructors d’aquesta i de totes les ciutats: trucar l’Ajuntament per buscar solucions”.

Pel que fa a la coberta, Garrido va obviar el problema davant els càrrecs municipals. “No ho vaig fer perquè automàticament era multa al cantu”, ha dit. Pel que fa a l’expressió “Paquita, coño, que acabaremos en la cárcel” ho ha definit com una frase “poc afortunada” en el context de la seva “vehemència” perquè la senyora Francisca el treia de polleguera sovint.

Finalment es van rectificar els plànols. La suspensió es va aixecar. Les obres de reforma -en realitat un altre habitatge- es van fer. I la coberta es va enlairar. La veïna que va denunciar els fets va palesar que les seves queixes havien estat desateses. Anticorrupció, l’acusació particular, l’Ajuntament, i l’acusació popular, Sabadell Lliure de Corrupció, hi veuen tràfic d’influències i falsedat de document per part de Garrido, l’arquitecte i alguns dels seus interlocutors. Les tres parts es van conxorxar per donar cobertura jurídica a unes obres irregulars.

Garrido nega els delictes, assegura que la seva intercessió era l’habitual i demana la nul·litat de les escoltes telefòniques perquè “amb el telèfon punxat dos anys, com deia Jesucrist ‘qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra’”.

“Fa 12 anys em van investigar en vuit casos. Cinc es van arxivar en instrucció. Tot això m’ha comportat una ruïna total. La meva credibilitat, el meu honor s’ha manllevat. Se m’està veient encara com un delinqüent i tot això m’ha deixat sense perspectiva de vida als 80 anys. Al principi el problema era la gran influència que tenia jo a l’Ajuntament a través del meu nebot. Semblava que sense passar per mi no es feia res a Sabadell. I ara estem acusats en causes que van apareixent per casualitat perquè les intervencions telefòniques donen per molt”.

En qualsevol cas, tenir el seu nebot com alcalde no el va ajudar en res, al seu parer. Fins i tot, es va quedar en la “mitja ruïna” l’any 2008 pel retard municipal en tramitar unes llicències d’un projecte d’una desena d’habitatges amb pàrquing. “Vaig invertir-hi molts diners, van trigar tres anys en donar-me la llicència, va venir la crisi i al final tot s’ho va quedar la Caixa d’Estalvis”.

Les declaracions dels acusats segueixen aquest divendres. El judici acabarà el proper 31 de gener, quan hi haurà els informes finals i conclusions i tot quedarà vist per a sentència.

Foto portada: Melquíades Garrido, arribant als jutjats, el passat dilluns. Autor: D.Jiménez.