Basilisa Gracia, Basi Gracia, també coneguda com ‘la manya’ (va néixer prop de Calanda, a la comarca del Baix Aragó, a Terol) va arribar amb 14 anys a Sabadell l’any 1962 amb la seva mare per regentar un estanc a la Rambla. “Vam obrir a l’agost del 62, l’any de la riuada i la nevada”. Després de 63 anys abaixarà la persiana per sempre aquest dimecres al vespre. “Marxo feliç perquè la gent m’estima”, assegura a aquest digital.
Basi va estudiar Batxillerat i volia fer Farmàcia però la seva mare, que tenia un estanc al poble de Terol, va demanar traslladar l’estanc al 163 de la Rambla de Sabadell. “Li van donar Gandia però ja hi havia un interí i li van recomanar buscar un estanc a Barcelona i província. Vam venir a Sabadell i ens vam quedar un mes a la pensió Imperial -ja desapareguda- fins que ens van entregar la casa a la Rambla. I ja hi vam fer tota la vida”.
“La meva mare ja es guanyava bé la vida a l’estanc de l’Aragó. Tenia bodega. Venia oli. L’estanc. El quiosc. Tot. A Sabadell vam obrir l’1 d’agost de 1962. Quan va passar el primer mes, va fer números i em va dir: ‘filla meva, on hem vingut?’ Li vaig preguntar el perquè. Em va dir que allà guanyàvem 6.000 o 7.000 pessetes al mes. Una xifra més que correcta per l’època. Però és que aquí vam guanyar 16.800 pessetes el primer mes. En aquella època Sabadell era una mina d’or. Tot era una empresa. 24 hores sense parar. Fàbriques. Treballadors. No donàvem a l’abast de portar gènere. Un diumenge vam atendre 1.206 persones a l’estanc. La cua donava la volta al carrer. No ho oblidaré mai”.
L’estanc la va fer abandonar el seu somni d’estudiar Farmàcia a la universitat. I l’establiment de la Rambla es va convertir en la seva llar durant mig segle. Al costat de l’estanc va conèixer qui seria el seu marit, que treballava a l’Ener -després Endesa-, on ara hi ha l’actual forn de pa Turris. “Vam tenir fills i jo volia que l’estanc ens donés perquè no els faltés de res. I ho puc ben dir. Els meus fills han estudiat el que han volgut. Carrera. Màster. Doctorats”.
Reviu aquella ciutat des del seu punt de vida. “Era una mina. A nivell empresarial es guanyaven diners. Però a nivell humà també era una mina. Una gran família, una cosa que s’ha perdut una mica. Tothom es portava bé. Venien els clients, els grans, els Tintorer, els Turull, demanaven comandes i no hi havia ni firma. Em pagaven quan venia l’amo. Però hi havia una confiança. Una germanor que ja no existeix. El panorama ha canviat molt però he de dir que sempre he tingut una gran clientela”.
Basi explica la història de l’estanc, la seva vida, mentre atén la clientela que entra i surt com de casa seva. “Quina pena!”, li diu una dona quan compra La Vanguardia. “Què farem ara els diumenges?”, li pregunten. Quan una clienta sap que tanca dimecres, s’endú tot el tabac disponible de la seva marca favorita (un cartró de 10 paquets per una banda i 14 paquets més per una altra). Una altra clienta volia jugar a la loteria però marxa al saber que ja no funciona. Un operari d’obra apura l’oferta de paper de fumar aconsellat per l’estanquera, que ha basat el negoci en tres potes: estanc, loteria i quiosc.
“No m’ha quedat res al tinter”, diu satisfeta. Fa set anys, ja amb 70, va mudar l’estanc de la Rambla al carrer de l’Advocat Cirera. “Quan el vaig muntar aquí vaig muntar la cata de puros, que em feia il·lusió. Vaig muntar així l’estanc quan em van donar la loteria nacional. Li havia promès a la meva mare que muntaria un estanc gran en honor seu. Ho vaig fer com un capritx. I també m’ha anat bé aquí”.
Com ha vist els darrers anys, amb la caiguda de la premsa de paper i el sector de les revistes? “Amb tristesa. La venda de premsa ha baixat el 50 per cent. La gent jove no llegeix. Només llegeix el que té de 50 cap amunt”, lamenta. Es reivindica com a neboda de Manuel Milián Mestre, prohom del PP català durant molts anys i abans membre de l’equip fundador i directiu del diari El País. “Milián va venir fa un parell de setmanes quan vam fer la festa de comiat. Al marxar em va dir: ‘Basi, marxo content perquè veig que t’estimen’. I així marxo jo: contenta perquè m’han estimat”.
Punt i final a la història de l’Estanc del Centre
La història de l’Estanc del Centre s’acaba aquest dimecres. Ha aguantat molts anys, sempre al peu del canó, matinant fins i tot els diumenges. “Els meus fills diuen que soc una tot terreny”. Ha aixecat la persiana de l’estanc a primera hora del matí, de dilluns a diumenge. 60 hores a la setmana. Una vida. “Aquest diumenge van passar per aquí prop de 400 persones al matí. Això ja pesa. Poca gent aguanta tants anys. Un estanc és molt esclau. D’estanc antic ja només queda la Pepita [el proper estanc Aragay, el més antic de la ciutat]. Els fills dels estanquers ja no volen seguir”.
Dimecres, quan abaixi la persiana, ja no la tornarà a obrir mai més. “Em jubilo tranquil·la. Viurem bé i amb qualitat de vida”. Què farà ara? Se n’anirà a Madrid, on viuen els dos fills. I els nets. “Descansarem uns dies i passarem el Nadal com sempre amb la família. Però no vull parar perquè si pares del tot és quan et fas gran de cop. M’aixecaré a les 8 cada dia. Vull visitar la Biblioteca Nacional, el Museo Sorolla, el Palau Reial, anar al teatre, fer-me el carnet de jubilada. Anar a l’òpera. Anar a Còrdova tres dies. A Màlaga una setmaneta. A Valladolid uns dies”.
“Vull fer Ciències Polítiques i Econòmiques”
Arronsa el nas i somriu. Sí té un projecte a llarg termini: “m’he donat un any per adaptar-me a la nova vida. Però després em plantejo apuntar-me a la universitat. Vull fer Ciències Polítiques i Econòmiques. A la Complutense. Sense exàmens. Primer perquè em relacionaré amb gent i després perquè igual quedem per fer una excursió i anar al teatre. Aquesta serà la nostra nova vida”.
Foto portada: Basilisa Gracia, aquest dimarts, al seu estanc. Autor: J.d.A.
