Des del principi de la legislatura, hem pogut observar com Convergència i Unió s’ha implicat obertament contra el poble que el recolza, reduint al màxim tota mena de serveis públics, tant sanitaris com educatius i culturals. Les llistes d’espera no fan cap mena de vergonya, els mestres tant de primària com de secundària veuen com s’augmenten les hores de feina, es redueixen sous, pagues i incentius i, com si això encara no fos prou, no es substitueixen les baixes d’aquests col·lectius fins passades dues setmanes. Tot això demostra que el poble, la ciutadania els importa un rave perquè d’alguna manera són conscients que podran manipular les seves ments embolicant-los amb la bandera, amb els sentiments que en comporta i amb la solució única i definitiva a tots els problemes.
Convergència sempre s’ha caracteritzat per la seva ambigüitat. D’una banda sempre havien acceptat l’estat de les autonomies i la Constitució espanyola i havien estat prudents en la seva concepció d’Espanya, pactant sempre amb el partit guanyador al país i intentant calmar a les joventuts que tímidament aixecaven l’estelada en actes privats. La posició adoptada en aquests últims dos anys, clarament independentista i allunyada de les d’Unió, significa un trencament significatiu i sense tornada que pot fer perillar la prudència demostrada des de l’inici de la democràcia. Sembla com si tot d’una algú dins Convergència hagués ficat la mà i hagués aconseguit un canvi inesperat, fins i tot inversemblant. Els votants convergents fugen a banda i banda de l’espectre polític, uns buscant la tranquil•litat i l’estabilitat, amb el que això significa d’enteniment amb Espanya i d’altres cap a Esquerra Republicana, aquest ja sí sense ambigüitats i perfectament cohesionat cap a la idea d’Estat Català fora d’Espanya.
Però val a dir que Esquerra també ha fet un pas massa agosarat al meu entendre, ja que ha abandonant tota mena d’ideologia social, de veritable esquerra, a favor d’un únic tema, que és aquell que monopolitza les seves intervencions al Parlament català i espanyol així com les pàgines de diari que li dona suport. Molt lluny queda aquell partit que, juntament amb PSC i Iniciativa per Catalunya-Verds, va impulsar el Pla de Barris i es va implicar en intentar arribar a les bases socials que el sustentaven. Malgrat les crítiques patides fora i dins de Catalunya, ERC va demostrar estar a l’alçada de les circumstàncies fent creïble i possible un govern de les esquerres a Catalunya. Malauradament, ara torna a postulats de fa més de vint anys on intenta monopolitzar la política nacional catalana impedint un debat real de la situació econòmica i rebutjant totes les propostes de l’esquerra al Parlament de Catalunya. Un cas ben sonat és el vergonyós recolzament a totes les retallades ja existents i aquelles que s’hi afegeixen, malgrat haver dir en campanya electoral que no donarien suport a iniciatives d’aquesta índole.
A Sabadell encara ha estat més patètica la seva decisió d’impedir que pogués entrar als pressupostos la construcció del nou institut de Can Llong, amb l’argument de la manca de diners. Amb quina cara poden presentar-se a l’alcaldia de Sabadell si neguen qualsevol mena d’inversió a tot el Vallès? Com poden entendre els votants que aturin i rebutgin totes i cadascuna de les iniciatives que presenten els altres partits en benefici de la ciutadania vallesana. La seva incompetència els porta a negar-se a ells mateixos, sent còmplices del maltractament als funcionaris que tornen a veure com les seves pagues són robades per tal de pagar el deute i d’altres capricis.
No només això, ERC ha traït a tots, embarcant-se en el mateix vaixell que Convergència i d’altres partits i sense modificar l’espai on en teoria ens podem moure l’endemà de la independència si aquesta arriba algun dia. Els seus partidaris, amb un pobre Junqueras al capdamunt, només veuen una estelada dalt de la muntanya, però fa temps que han oblidat els desnonaments, l’empobriment de la població en general, les dificultats de la gent del carrer per arribar a fi de mes i el patiment generalitzat. Segurament els importa molt poc si hi ha malnutrició entre la població infantil catalana i si els alumnes de les escoles s’amunteguen a les classes i si passen fred a l’hivern. Tampoc els interessa l’atur que ens ofega i només estan pendents dels atacs exteriors a Catalunya. És ben trist el seu paper de titella ensinistrada que no se n’adona , o sí, vés a saber, que està contribuint llastimosament a que el poble de Catalunya navegui en la indigència i en l’esclavitud. La bandera ens agermana dirien els culers; la manca de bandera ens anul·la; la pèrdua de les conquestes socials ens mata. ERC ha caigut en el parany i ha acceptat perdre el seu poble pel camí, amb cap mena d’intenció d’un canvi de model econòmic en el seu somni d’Estat hipotèticament viable. Conformen, juntament amb les èlits de Convergència, el ramat de llops que es menjaran el pastís sota la mirada incrèdula i estúpida de les masses que els recolzen. Ja serà massa tard. Sense educació i sense serveis al ciutadà no hi ha país. Potser, quan tot això acabi només quedi la bandera…
