Façana de l'Imperial a començaments de la dècada dels 50 del segle passat. Autor: A.Casas.

‘Història de Sabadell’. Els inicis del cinema (1897-1911)

Tracem una breu història de la introducció a casa nostra del setè art. Des de les primeres exhibicions fins a la inauguració del Gran Saló Imperial el primer edifici dissenyat exclusivament com a sala cinematogràfica.

L’origen del cinema a Sabadell està inextricablement unit a la personalitat de Marçal Ballús Bertran (1871-1937). Nascut a Barcelona el 1871 va estudiar Medicina i Odontologia a la Universitat de Barcelona i va instal·lar-se a la ciutat pel vols de 1890 on va muntar una consulta de dentista al capdamunt de la Rambla. Tanmateix la seva passió era la fotografia.

Marçal Ballús, en un retrat de finals dels anys 20 del segle passat. Autor: desconegut.
M.Ballús. Autor: desconegut.

La historiografia local, que ha tractat del tema –Andreu Castells i Josep Torrella– s’ha basat en els escrits de Ramon Ribera, fill de Magí Ribera, impressor, amic i soci de Ballús. D’aquest textos es desprèn que Sabadell, per iniciativa d’en Ballús, fou una de les ciutats pioneres en la introducció del cinema a la ciutat. Una tesi que potser pateixen d’un cert excés de sabadellenquisme ja que ha estat qüestionada per les recents investigacions sobre la història del cinema a Catalunya. Segons aquest relat, Ballús va conèixer a monsieur Kaurt el 1894 quan aquest exhibí al Teatre de los Campos de Recreo (al capdavall de la Rambla) uns quadres il·lusionistes de creació pròpia obtingudes per l’oscil·lació de cristalls dobles damunt una placa fotogràfica de colors. Ballús invità al francès a casa seva on li mostrà la seva col·lecció de plaques fotogràfiques, algunes de les quals Kaurt emprà a les seves exhibicions.

Kaurt, que era amic dels germans Louis i Auguste Lumière, li explicà que estaven a punt de solucionar el problema de la “fotografia animada”. En efecte, el 28 de desembre del 1895 els germans Lumière oferiren al Salon Indien de París la primera projecció cinematogràfica amb un aparell de la seva invenció anomenat Cinematògraf (del grec kinematos, moviment i graphein, escriure, representar). A través de Kaurt, Ballús entrà en contacte amb els germans Lumière i amb el seu amic Magí Ribera viatjà a París per assistir expressament a aquestes primeres projeccions. Fascinat per l’invent, Ballús convenç a Auguste Lumière per adquirir un d’aquest aparells que es construïen a la fàbrica dels Lumière a Lió. Tanmateix, segons Ribera, Castells i Torrella, Ballús fou el primer coneixedor de l’invent dels Lumière a Espanya i l’únic que va assistir a les sessions del Salon Indien.

La primera exhibició cinematogràfica a Catalunya va tenir lloc a Barcelona el 4 de juny de 1986 al Teatre Principal, seguida el 10 de desembre de 1896 a la Rambla Santa Mònica als locals dels fotògrafs francesos germans Napoleó. Segons els esmentats autors locals, Sabadell fou la tercera ciutat catalana en fer-ho, després de Barcelona i Manresa. Ara bé, segons Palmira González, està documentat que abans que a la nostra ciutat es feren sessions cinematogràfiques a Lleida, Mataró, Reus i Tarragona. En qualsevol cas, el cinematògraf Lumière adquirit per Ballús arribà a Sabadell a finals de  febrer de 1897. Ballús instal·là a casa seva l’aparell i invità a les seves amistats a projeccions privades.

Animat pels seus amics, es decideix a fer la primera exhibició pública el 27 d’abril de 1897 en l’entreacte d’una sarsuela a los Campos de Recreo. El mateix Ballús va fer d’operador i va projectar els següents curtmetratges: Los primeros luchadores de Europa, La plaza de la República de París, Varios niños jugando al paso, Un mercado de Marsella, Desfile de un regimiento de caballería en campaña y La Miss Fuller. Aquesta exhibició va tenir tant d’èxit que va haver de repetir-se durant unes quantes nits.

Tanmateix, segons les recents investigacions de Jon Letamendi i Jean Claude Seguin, la primera projecció cinematogràfica a Sabadell va tenir lloc, el 10 de gener de 1897 al Teatre Euterpe, a l’entreacte d’una sarsuela, a càrrec del malagueny i exhibidor ambulant Alberto Durán que estava fent ruta per Catalunya i el nord d’Espanya. És més, segons l’exhaustiu buidat de la premsa local fet per aquests autors, no existeix constància d’aquesta primera exhibió de Ballús que lògicament hauria tingut un gran ressò; per això dedueixen que postser es tracta un mite, d’una llegenda urbana, construïda per Ribera i donada per certa per Castells i Torrella.

Les barraques de cine

El cinematògraf va tenir un èxit immediat i abassegador entre totes les classes socials. Ràpidament proliferaren una munió d’exhibidors ambulants. A Sabadell hi vingueren Preswich, de Londres, que s’instal·là al Cal Cruz a la Plaça Major a l’agost de 1899. Una altre exhibidor ambulant, anomenat Cinematògraf Lumière, ho feu al patí Montllor de la Rambla i el sabadellenc Josep Bruguera, juntament amb l’italià Apolaro, instal·laren una barraca on ara hi ha l’edifici de la Telefònica (Rambla cantonada República) a la Festa Major de 1900. A finals d’aquell any es feien sessions de cinema a Los Campos de Recreo i a la plaça del doctor Robert a càrrec de Wolf Polac qui muntà un orgue monumental amb figures movibles o “autòmats”.

Es tractava en tots els casos de barraques ambulants. Potser per això, Ballús decidí treure el seu aparell de casa seva i muntar una barraca estable, digna i espaiosa. Així ho va fer el 2 de febrer de 1901 a la plaça del Dr. Robert al mateix indret que Wolf Polac. Era una barraca de fusta amb quatre o cinc graons i quatre columnes salomòniques al centre. Les sessions duraven tres quarts d’hora i costaven 15 cèntims la preferent, 25 la general i 10 cèntims la mitja entrada. Com les pel·lícules no portaven subtítols i eren mudes calia una persona que les expliqués, anomenat popularment el “xarlatà”, que també feia de pregoner a la porta de la barraca per animar al públic a comprar l’entrada. El primer xarlatà fou Eduard Pujol Marsal, conegut com el Coix del Cinematògraf, per aquest defecte físic i que lluïa uns bigotis impressionants. Generalment els programes anaven precedits per vistes fixes de Sabadell i voltants del mateix Ballús.

Un dels primers programes que es conserven del 5 de març de 1901 constava dels curts: Corrida de Toros, Los Payasos, el Tonto y Antonet, El hombre orquesta i Aladino o la Lámpara maravillosa. El 21 d’abril es projectà Fiesta de San Antón en Sabadell i Salida del tren de Sabadell en el viaje a Montecarlo y regreso a Sabadell, realitzats per Ballús, que el 1904 filmarà la visita d’Alfons XIII a la ciutat. El 9 de maig es visionà Juana de Arco, Miss Fuller bailando en una jaula de leones i Mrs. Laurent y Gérard haciendo ejercicios arriesgadísimos con su colección de fieras en los jardines de París. Les projeccions acabaven amb l’espectacle de la Bella Galatea, Quimeta Morell, una vedette, que apareixia amb un vestit molt cenyit de papallona mentre una llanterna màgica feia irradiar diversos colors.

Vista general del pati de butaques de l'Imperial, als anys 40 i 50 del segle passat. Autor: J.Borrell.
Vista general del pati de butaques de l’Imperial, als anys 40 i 50 del segle passat. Autor: J.Borrell.

El 6 de desembre del 1901 un incendi destruí la barraca, cosa gens estranya donada la gran inflamabilitat del cel·luloide. Llavors Ballús arrendà per deu anys el Teatre Cervantes, a la Creu Alta. A més no es limità a fer d’exhibidor, sinó que comprava directament a França pel·lícules, aparells de projecció i altres accessoris. Des del Cervantes va crear una xarxa de cinemes a Castellar, Caldes, Berga, Manlleu, Torelló, Alacant, València i Pamplona amb unes instal·lacions tècniques a càrrec de sabadellencs especialment, d’Eudald Coret. L’explotació de les sales solia ser compartida per Ballús i l’exhibidor local. El 1905 vengué tota aquesta xarxa, tret del Cervantes, a l’empresari alacantí Marín. Durant un temps i per encàrrec de Marín es dedicà amb Coret a muntar cinemes per tot el Llevant espanyol. Finalitzat el contracte del Cervantes, el seu propietari es negà a prorrogar-lo per explotar ell mateix el negoci. Ballús arrendà i habilità un local a la Rambla que batejà amb el nom de Cine Pas, però la sala llarga i estreta no reunia les condicions adequades. Així doncs decidí plegar i abandonar la seva experiència com empresari cinematogràfic.

L’expansió del cinema

Paral·lelament la ciutat va experimentar una autèntica febre pel cinema. El 1902 es projectaven pel·lícules a una barraca de la plaça del Dr. Robert  i  a los Campos de Recreo les nits dels diumenges.  El 1903 la comissió de la Festa Major organitzà sessions a l’aire lliure a la plaça Sant Roc. Aquell mateix any començaren a fer cinema al Teatre Euterpe, diumenges a la tarda i nit, sempre hi que no hi hagués funció de teatre. Llavors  les sessions cinematogràfiques es feien al local de l’Associació Catòlica, a la Rambla 65, que poc després es dedicaria exclusivament al cinema amb el nom de Petit Kursaal. El 1906 es feia cinema a la seu del Centre Líric, seu de la sarsuela amateur, al carrer Les Planes, que després s’anomenarà Cine Talón, Cine-Film, Cine Ideal i cap de molts anys Teatre Esbarjo, Teatre Alcázar i finalment Cinema Alcázar. El 1909 fou inaugurada la sala de cinema de los Campos de Recreo i també al Gran Saló Doré, antic Cine Pas, a la Rambla.

Des del seu inicis el cinema havia evolucionat. Al 1910 els metratges ja eren de 800 i 1000. Així mateix els xarlatans es substituïren per rètols explicatius i s’imposaren els pianistes, els tercets o quintets musicals per acompanyar les imatges que ja no eren documentals, sinó pel·lícules de ficció amb argument. Després de la projecció, normalment de set films, venia l’espectacle de varietés amb acròbates, malabaristes i sobretot cantants i ballarines amb un creixent contingut eròtic. Un dels que va tenir més èxit fou el número de La Pulga on l’actriu simulava gratar-se per tot el seu cos.

El Gran Saló Imperial

El 27 de setembre del 1911 marcà un punt d’inflexió en la història del cinema a la ciutat. Aquell dia s’inaugurà el Gran Saló Imperial, el primer edifici destinat exclusivament al cinema. El promotor fou Salvador Casas Roca, escrivent de professió, que signà el 21 de maig de 1911, un contracte d’arrendament amb el propietari del solar el patrici Enric Turull Comadran. Casas es comprometia a sufragar íntegrament del cost de les obres i pagar un lloguer de 2.500 pessetes anuals. Així Turull conservava la titularitat del solar i Casas passava a ser propietari de l’edifici. Les obres foren finançades per un crèdit de la Caixa d’Estalvis, de la qual Turull era president,  de 15.000 pessetes al 5 per cent d’interès anual.

El cinema fou obra de l’arquitecte i teòric modernista Jeroni Martorell Terrats, que aleshores dirigia importants obres a la ciutat com l’edifici de la Caixa d’Estalvis i l’Escola Industrial. Probablement, fou el mateix Turull qui recomanà a Martorell, que treballava per la família, per construir el cinema. Es tractava d’un edifici d’una gran simplicitat i molt funcional. Comptava amb una dotació de fluid elèctric, cabina de projecció, mesures de seguretat contra incendis i sortides d’emergència. Disposava d’una capacitat per a 2.000 per persones, una xifra impressionat per a una ciutat de 30.000 habitants i només comparable al Saló Doré de Barcelona, considerat el model de sala d’espectacles.

A diferència de les altres petites sales de la ciutat la seva programació era exclusivament cinematogràfica, sense les varietés. Segons Josep Ache, això respon a les campanyes moralitzadores de la burgesia, liderades per Turull,  arran de la proliferació de varietés eròtiques a les sales cinematogràfiques de la ciutat. Tant és així que al contracte figurava la següent condició:

No podrán celebrarse en la finca arrendada bailes de máscaras, meetings, ni reuniones semejantes; y en ningún caso, los espectáculos propios de explotación que se propone el arrendatario, podrán ser atentatorios a la moral o la religión católica”. 

Fins i tot, es designà una mena de junta de censura, formada per membres de la burgesia local, que preveia elevades multes. Tanmateix fou un intent frustrat i al Saló Imperial es tornarien a fer varietés. Així doncs no es pot descartar que Salvador Casas fos, en realitat, un testaferro d’en Turull amb l’objectiu que l’Imperial servís per acabar amb els cinemes on es podien veure espectacles “immorals”.

La vetllada inaugural consistí en una selecció de pel·lícules de la casa Pathé Frères. L’Imperial contractà les pel·lícules més modernes i de més qualitat de les companyies Pathé Frères, Gaumont, The Vitagraph o Edison. A més el Quintet Imperial s’encarregà d’amenitzar musicalment les sessions. Entre els primers films exhibits destaquen Nuestra Señora de París, El rescate del rey Juan, La novela de una joven, El sitio de Calais o El Azote de la Humanidad. Després de les projeccions s’oferien representacions d’òpera o opereta.

L'estat de la ciutat: "Questions de política cultural" a Sabadell
L’actual façana dels multicines Imperial, a la Rambla. Autor: J.d.A.

El 1912, Salvador Casas, angoixat pels deutes, hipoteques, impostos i altres despeses va cedir el cinema als seus principals creditors, Ramon Miserachs, fuster, Antoni Fuster, llauner, i Josep Bañeras, mestre d’obres i poc després es va suïcidar, segons testimonis recollits per Josep Ache. Aquests constituïren la societat Miserachs, Fuster i Bañeras i es feren càrrec del cinema amb les mateixes condicions d’arrendament. A l’octubre del 1921 s’exhaurí el contracte d’arrendament que coincidí amb greus problemes econòmics de la societat. Tant és així que van vendre totes les instal·lacions i mobiliari a Enric Turull, propietari del solar, per 15.000 pessetes, més les 13.000 del cost de l’hipoteca pendent. Turull va arrendar-lo el 1923 a l’exhibidora d’abast estatal, Vilaseca y Ledesma SA, filial de la multinacional francesa Pathé Frères de manera que l’Imperial va disposar de la millor programació cinematogràfica de la ciutat fins la dècada de 1940.

No podem entrar aquí en la llarga història d’aquest cinema que, fins al seu enderrocament a finals de la dècada de 1990, sota el mandat d’Antoni Farrés, va mantenir les seves característiques originals, tret d’algunes modificacions de detall. En una altra entrega d’aquesta secció explicarem com anaren els esdeveniments que menaren a la seva destrucció i la conservació únicament d’una rèplica de la seva façana original.

Bibliografia

ACHE, Josep. Teatre Principal. Ajuntament de Sabadell, 2006.
CASTELLS, Andreu. L’adveniment del cinema a Sabadell dins L’Art Sabadellenc. Volum IV. Edicions Riutort, Sabadell, 1961.
COLOMER AMAT, Emília. Saló Imperial. Un cinema històric a Sabadell, 1995.
GONZÁLEZ LÓPEZ, Palmira. Los quince primeros años del cine en Cataluña (1896-1909). Artigrama nº 16, 2001.
LETAMENDI, Jon i SEGUIN, Jean Claude. Los orígenes del cine en Cataluña. Generalitat de Catalunya, 2010.
RIBERA, Ramón. Antes y después de haberse proyectado en Sabadell la primera película. Sabadell, 13 de gener de 1945.
TORRELLA PINEDA, Josep. Introducció i desenvolupament del cinema a Sabadell 1897-1936. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, n. 34. 1980.

Foto portada: façana de l’Imperial a començaments de la dècada dels 50 del segle passat. Autor: A.Casas.

Comments are closed.