Esbossem una somera ressenya sobre les diverses presons que van haver a la nostra ciutat, amb especial atenció a la penitenciària dissenyada amb el modern sistema panòptic obra de l’arquitecte municipal Juli Batllevell.
Les primeres notícies sobre l’existència d’una presó a Sabadell daten del Llibre de Privilegis de la Universitat de la Vila i terme de Sabadell, on consta una ordre del rei Pere III el Ceremoniós, del 15 de desembre de 1376, on es disposava que els sabadellencs havien de respondre de les causes judicials davant la Cúria de Sabadell i especificant que no podien ser empresonats en una altra presó que no fos la de la Sabadell. Així, doncs, es pot deduir per aquelles dates existia una presó a la vila, però s’ignora on estava ubicada.
Al Primer Llibre d’acords del Consell de la Vila de Sabadell s’hi troben altres referències, al 1458, sobre l’existència d’una presó. També a les Ordinacions s’hi troben altres mencions com ara al 1580 o al 1648 on s’esmenta l’acord per tal que “se compre una casa per fer de presó” i es faculta als consellers per fer-se càrrec de les despeses. Ara bé, tampoc se sap on hi era aquesta presó.
A l’acord del Comú de la Vila del 8 de març de 1716 es dona permís per a què la casa Pallol sigui condicionada per substituir a la “presó vella”. A parer de Joan Alsina i Giralt, és molt probable que la casa Pallol estigués situada a la mateixa Casa de la Vila, a la cantonada dels carrers Gràcia i de la Rosa. Suposició confirmada per un passatge de les Memòries de Bosch i Cardellach que cita un informe lliurat a l’Intendent General l’any 1797 on es parla de “una Casa Consistorial, con cárcel”.
Segons Alsina aquesta presó va funcionar fins el 1883, després que Sabadell va obtenir el títol de ciutat i posteriorment de Partit Judicial, la qual cosa comportava la constitució d’un jutjat de primera instància. El 22 de juny de 1883, la comissió creada per l’Ajuntament per materialitzar aquest jutjat va decidir, executar “las obras necesarias en el edificio denominado Hospital de San Roque, sito en la calle del Pedregar, al efecto que pueda habilitarse para cárceles interinas de este Partido Judicial”. És a dir, on ara s’ubica la sucursal de CaixaBank al costat de la plaça del Pedregar.
Aquesta situació d’interinitat durà uns tres anys. El 27 de setembre del 1883, l’Ajuntament va prendre l’acord d’habilitar l’edifici on ara està el Museu d’Història, al carrer Sant Antoni, per a ser utilitzat com a presó del “Juzgado Municipal y de Primera Instancia” de Sabadell. Fins i tot, s’arribaren a fer els plànols, però en el ple municipal del 25 d’octubre del mateix any es determinà abandonar el projecte.
El 2 de gener de 1886 l’Ajuntament acordà destinar per a presó del Partit Judicial, també amb caràcter interí, l’edifici ubicat al costat dret de l’església dels Pares Missioners al davant de la plaça del Dr. Robert. El febrer del mateix any s’iniciaren les obres per encabir tres departaments de detinguts separats per sexes i edats, altres tres per incomunicats, un per infirmaria i les habitacions per l’alcaid i la seva família. L’edifici no va satisfer els regidors. A l’informe municipal del 14 de febrer de 1896 es pot llegir:
El edificio destinado a cárcel del Partido presenta su fachada principal tan en pugna con el ornato, que este Ayuntamiento no puede consentir que continúe así por más tiempo”.
Així, 1’1 de juliol de 1896, l’Ajuntament, presidit pel republicà possibilista Buxó Mariné, sol·licità al Ministerio de la Gobernación l’autorització per posar en venta l’edifici de la presó per destinar els diners a la construcció d’una penitenciària nova i moderna. Mentre s’espera la resposta ministerial, l’alcalde Buxó Mariné va cometre el que Andreu Castells qualifica de la “més greu patinada del seu mandat”, al destinar el 29 de juliol del mateix any, 60.000 pessetes per la construcció de la presó cel·lular, suprimint totes les despeses de la Festa Major, llevat dels actes eclesials, circumstància que va provocar protestes vehements i corejades per tothom.
El panòptic de Batllevell
L’autorització ministerial arribà el 13 d’abril de 1897 i els terrenys de l’edifici es subhastaren el 29 de maig del mateix any. Tanmateix uns mesos abans, el 18 de febrer es compraren a Josep Vila i Fusté 6.805 metres quadres, al preu d’una pesseta el metre quadrat, la finca compresa entre els actuals carrers de Covadonga, Tres Creus i Gran Via, davant de l’estació de RENFE Centre. Al maig del mateix any i quan ja s’havien venut els terrenys de l’antiga presó, s’encarregà a l’arquitecte municipal, Juli Batllevell, el projecte i els plànols de la nova penitenciària.
Les obres començaren immediatament. L’obra constava de dues plantes i 24 cel·les en semicercle, amb el sistema panòptic que permetia des d’un punt central vigilar a tots els interns. Un sistema magníficament analitzat pel filòsof francès Michel Foucault que resulta l’expressió arquitectònica de l’ordre disciplinari de la societat moderna. Malgrat les freqüents afirmacions que la presó cel·lular de Sabadell havia estat la primera a Espanya dissenyada pel sistema panòptic, el cert és que fou la segona. La primera fou la construïda per Elias Rogent entre 1851 i 1863 a Mataró, segons Josep Casamartina, fou probablement la font d’inspiració de Batllevell.
En qualsevol cas, la presó disposava d’un gran absis, similar al que l’arquitecte havia construït al Teatre Euterpe. Al centre de l’absis hi havia les dependències de l’alcaid i els vigilants. Per la part exterior, l’edifici estava rodejat per un gran pati amb divisions i per la banda de les cel·les hi havia un pati més petit ubicat a l’interior del recinte. Per proporcionar una millor il·luminació, ja que per motius de seguretat les cel·les tenien unes finestres molt petites, els dos patis disposaven de dos enormes finestrals. La presó estava coronada per una torre vagament neogòtica. Tota la construcció era d’obra de paret de reble amb obertures de totxo. En opinió de Casamartina:
La presó de Batllevell no era un edifici bonic, no tenia perquè ser-ho donat que una presó sempre acaba sent un edifici trist. Tampoc era espiritual com podria ser-ho un edifici de clausura, que també ha d’estar totalment tancat a l’exterior. Era d’una austeritat absoluta. Però no obstant això era un edifici impactant (…) També tenia una certa influència de l’arquitectura castrense del segle XVIII”.
La conservadora Revista de Sabadell va publicar el 18 de novembre de 1898 una crònica sobre la visita de la Asociación General para la reforma penitenciaria en España a la presó de la ciutat i on es fa ressò dels comentaris publicats a La Publicidad de Barcelona referits a aquesta visita:
En presencia de los planos de la obra, el arquitecto Sr. Batllevell dio a los señores comisionados detallada explicación de todo lo relativo a la parte terminada del edificio (…) Los comisionados salieron excelentemente impresionados, teniendo frases de felicitación para el arquitecto Sr. Batllevell y para el Sr. Alcalde Sr. Planas, a cuyos esfuerzos se debe que Sabadell pueda contar con una cárcel celular de partido, que es quizás la mejor de cuantas en España existen”.
Les obres de la penitenciària es van perllongar durant quasi dos anys. Tot i que van enllestir-se al 1898, la inauguració no es va fer fins el 26 de juliol de 1899. La Revista de Sabadell va fer una crònica de l’acte de benedicció de la presó que va comptar amb la presència d’autoritats eclesiàstiques i civils. Així mateix, La Vanguardia va explicar que la nova presó disposava de locutoris per a presos polítics i lloava la tasca de l’arquitecte. Per la seva banda, J. Selvas va manifestar a la revista El Federal, el 30 de juliol de 1898: “se nos ha dicho que en los sótanos del edificio hay algunos calabozos reñidos con la humanidad, oscuros y húmedos como no se hacen en pueblos civilizados”.
Així mateix, l’òrgan dels anarquistes, Los Desheredados, va observar càusticament que més que una presó la ciutat necessitava una Universitat.
Obra inacabada
Tanmateix, sembla ser que hi van quedar algunes aspectes pendents que no s’acabaren mai. Així el 1914, Agustí Rius i Tarragó a la seva Topografia Médica de Sabadell escrivia:
La prisión celular de Sabadell es un edificio de nueva planta, que con todo y haber sido inaugurado el 1899, no está todavía terminado (…) Falta todavía construir la parte destinada a servicio administrativo, departamento para detenidos, arrestados, políticos, enfermería”. I continuava: “Las condiciones del local son inmejorables, pero hubo una lamentable equivocación en el emplazamiento, ya que por estar lindante con los muelles de carbón de la Estación férrea, se hace imposible mantener limpio de polvo el edificio (…) También contribuye a tal suciedad la falta de agua y el estado del piso de la calle, pues hay ocasiones que cuenta con dos palmos de polvo”.
Potser els moments de màxima ocupació de la presó foren arran de les turbulències polítiques i socials de la ciutat com ara la Setmana Tràgica, la Vaga Revolucionària de 1917, els Fets d’Octubre de 1934, la Guerra Civil o la repressió franquista. En qualsevol cas, fou enderrocada l’any 1971 amb motiu del soterrament dels ferrocarrils de la RENFE i el naixement de la Gran Via.
Bibliografia
ALSINA i GIRALT, Joan. La presó de Sabadell I i II. Diari de Sabadell, 23 de febrer i 3 de març 1996.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa, 2011
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa (1868-1904). Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
